Caminant

"Caminant lo temps s'alenteix, va més a poc a poc i això permet viure més perquè hi ha una mena de desdoblament entre l'espai recorregut amb els peus, l'un darrere l'altre, i el temps recorregut amb cadascun dels sentits, que es veuen esperonats pel fet de caminar i transcórrer per escenaris que es mouen i canvien. Tots los sentits, vista, olfacte, oïda, tacte i gust fins i tot, en actitud receptiva i expansiva, transmeten als pensaments els trajectes atzarosos que van confegint paral·lelament: camins i corriols o dreceres i laberints, o aquelles places enmig de cruïlles on fer pauses i recessos... I les pensades, ben atiades també, sense necessitat de seguir itineraris lògics ni coherents, dibuixen mapes de països on plantar-hi casa i fer-hi estades esporàdiques o qui sap si permanents."

Roser Vernet, "Lo mig del món"

Ahir, una volta més, per Malafí, com fa uns dies per la Serra d’Almudaina i encara abans pels pobles i els paisatges de l’encisadora vall del riu de Frainos, que és d’on venen les imatges que tenen ja alguns dies però que em sabia greu no compartir: amb un genoll encara un poc espatlat després del recent viatge als Andes, i uns paisatges propers visiblement eixuts i amb una primavera acabada d'encetar els senyals de la qual són encara més aviat discrets, he anat buscant aquestes últimes setmanes camins coneguts, de bon passejar i més aviat poc exigents, però només per a les cames. Els sentits, ara com sempre, expansius i receptius; les pensades, poca falta fa que les atie...

Llegir també va bé per no forçar massa les cames mentre dure l’alifac, i no solament el preciós i inspirador llibre de Roser Vernet, a la presentació del qual a Alcoi vaig tindre la sort i el privilegi --per la presentada i per la presentadora-- de poder assistir, sinó també d’altres lectures que han hagut d’esperar el seu moment, com ara els diaris de Chirbes, que a mesura que avancen --vaig ja pel 2005, en el quart dels sis volums-- van semblant-me més i més brillants i imprescindibles. I quant al riu de Frainos i la seua valleta, em limitaré pel moment a recomanar-vos encaridament una visita: a mi, que feia ja un poc de temps que no m’hi acostava, em va agradar molt tornar a esplaiar-me per uns pobles que tenen molt a veure (la Torre a Benasau, el Palau d’Alcoleja o les Muralles de Penàguila, posem per cas; però també a tots tres, com als llogarets d'Ares i Beniafé, passejar simplement i sense presa pels seus carrers tranquils i plens de raconades estimables), i anar passant d’un a l’altre per antics caminals a banda i banda del riu, del nom del qual em deixe també pendent per a millor moment dir alguna cosa.