Amb freqüència m'agafe les serres a rampells. Quan es tracta de les muntanyes que em queden més a prop, sovint em passa que, després d’haver-me dedicat durant una temporada a recórrer-ne alguna de forma habitual, deixe de visitar-la per un temps --anys, a vegades-- fins que arriba un moment en què, per una o altra raó, torne a sentir l’impuls de caminar-la. Ara mateix, sense anar més lluny, ha començat a passar-me amb la Serrella. I no és que en aquest cas l’haja tinguda del tot abandonada perquè, encara que esporàdicament, m’hi he deixat caure unes quantes voltes; però d’ençà que vaig pujar al Pla de la Casa fa un parell de setmanes, m’ha abellit tornar a recórrer uns camins que, en ocasions, feia molt que no trescava: revise quan va ser l’última volta que vaig pujar fins el Recingle Alt des de Quatretondeta (un preciós camí, no massa freqüentat, que després de passar per l’encisador racó de la Canal, el Molló de Benasau i la Costera de les Pomeretes, arriba finalment al rocallós llom de la muntanya), i em sorprèn un poc que, a desgrat del que em semblava en fer memòria --els records són enganyívols i el temps passa molt ràpid-- feia ja dotze anys que no hi anava. Raó de més, en tot cas, per deixar-se dur també aquesta vegada pel rampell i aprofitar per renovar la meua ja antiga relació amb la que és, sense dubte, una de les meues muntanyes predilectes: fins i tot als amors més sòlids i incondicionals els va bé, de tant en tant, posar-se al dia.
Aquests paisatges pedregosos tenen un encant que ens atrau força i amb força-
ResponEliminaLa petja humana, si és com es veu en alguna d'aquestes fotografies, no tan sols no "espatlla" la natura, sinó que l'enriqueix.
És cert, xavier. Els paisatges de pedra i roca són un dels elements més característics de la Serrella, i no tinc cap dubte de què tenen molt a veure amb l'atractiu d'aquesta muntanya per a tots els qui ens estimem caminar-la, sobretot quan ho podem fer per sendes antigues i traçades amb seny: no fa molt, per aquests mateixos camins van passar un bon grapat de corredors, i la veritat és que tret d'alguns punts bastant concrets --em fa molta malícia quan s'abandonen les marrades per obrir baixadors directes que acabaran sent torrenteres ben aviat-- semblen haver resistit bastant bé, tot i que igual no estaria de més dedicar després un temps per repassar-les; vull pensar, coneixent a bastant gent que fa això de córrer per la serra, que voluntaris no els en faltarien... Salut i abraçada!
EliminaEls retrobaments, el posar-se al dia, i També mantenir les relacions és cosa bona. I no hi fa res si és entre persones o si és amb les muntanyes.
ResponEliminaMolt bonica la Serella!
Jo també ho veig així, Carme. Probablement és inevitable que, si més no en certes ocasions, ens allunyem del que estimem (de les persones, per suposat, però no solament), però sempre que es puga convé evitar que la distància siga tal que ens impedisca retrobar-nos; o, pitjor encara, que no siguem capaços de reconèixer-nos quan arribe eixe moment... Una abraçada i moltes gràcies!
EliminaEm fa peneta veure la Canal de Quatretondeta d'aquesta manera, espero que aviat corri l'aigua per ella.
ResponEliminaDe vegades les relacions s'aturen per un temps i l'alegria del retrobament es fa amb més ganes, tant si és amb persones com indrets estimats.
Boniques fotos ens regales.
Aferradetes, Pep.
Fa un parell de dies que ens estan caient algunes tempestes, i amb sort encara en caurà alguna més els pròxims dies; poc és, sense dubte, però la cosa està tan complicada amb els mesos que portem sense ploure ni una gota, que no puc deixar de celebrar-ho. Per a que torne a brollar la font de la Canal (un racó màgic, del qual guarde molts bons records i que m'estime especialment) farà falta molt més, però és també el que té el nostre clima, i tard o d'hora l'aigua tornarà a córrer, i llavors serà com tu dius: amb l'alegria i les ganes del retrobament :) Moltes gràcies i una abraçada, Paula!
Elimina