"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dilluns, 20 d’abril del 2026

Arran de mar

Diuen que ha estat una verda primavera a Tabarca. Les pluges dels últims mesos, generoses sense ser en absolut excepcionals, han trencat un període significativament eixut i la vida vegetal de l'illa, adaptada en tot cas a sobreviure sota aquestes severes  condicions, ha reviscolat pertot arreu. Jo he fet una mica tard per veure-ho (picava ja un sol quasi d'estiu, aquest diumenge), però ha estat suficient un breu passeig pel Camp per gaudir de l'últim i esplendorós esclat de l'estació; el mateix espai, per cert, que fa només uns anys estava cobert quasi per complet per les luctuoses restes de les figueres de pala amb les que havia acabat de forma fulminant una virulenta plaga, i en el què ara prospera un interessant matollar d'orvals i cambroneres... Viure arran de mar (especialment, d'aquesta) no ha de ser cosa senzilla; i potser poder canviar, segons canvien també les condicions --parsimoniosament en ocasions, de forma vertiginosa en unes altres-- siga al remat l'única forma de reeixir.




He tornat a Tabarca, aquest cap de setmana passat, en el marc d'un taller organitzat per WWF sobre espais naturals protegits marins al què van tindre l'amabilitat de convidar-me a participar. Ha estat un privilegi compartir aquest dies amb gent magnifica procedent d'arreu l'estat (pescadors i pescadores en molts casos, però també científiques, conservacionistes o gestores de diverses administracions), com també retrobar-me amb vells amics com José Luis Sánchez-Lizaso i Alfonso Ramos --que a més ens va fer de guia en la visita-- als qui fa molts anys que conec i admire, i que han tingut molt a veure en què l'illa i, sobretot, el seu entorn marí, siguen a hores d'ara i malgrat totes les dificultats un referent ineludible en el camp de la conservació. I un lloc, per tot això, especialment escaient per a seguir aprenent. 




4 comentaris:

  1. Que boniques les fotos i el lloc!

    Arran de mar, tot sembla blau.
    Arran de mar hi ha tanta vida.
    Arran de mar, m'hi quedaria.

    Abraçades, Pep!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Carme. I que bonic el que tu dius...

      (m’agrada molt que “arran de” puga significar tant “a la vora” com “a conseqüència”, i en ocasions les dues coses alhora: arran de mar, felicitat arran del mar...)

      Salut i una abraçada!

      Elimina
  2. Qui viu tan a prop de la natura, corren aquests risc, han d'anar adaptan-te als canvis.
    Bones fotos!
    Aferradetes, Pep.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No hi ha cap altra opció, Paula: el canvi és inevitable, especialment en aquests ambients tan exigents, i la natura ha desenvolupat una admirable capacitat per respondre i adaptar-s’hi; altra qüestió és fins on podrà fer-ho sota circumstàncies com les que estem vivint a hores d’ara. Però també va bé recordar-ho quan es tracta de gestionar espècies, ambients o paisatges: preveure el sentit i la magnitud dels canvis, i tindre en compte també que els temps i els ritmes de la natura no són en absolut els nostres. En tot cas: Tabarca sempre és una aposta segura; especialment, quan encara no està de gom a gom de gent... Una abraçada i moltes gràcies!

      Elimina