Avaries

Fa alguns dies que em trobe un poquet acatxat. Supose que és el que té estar sobrevolant assíduament les línies enemigues: tard o d’hora, és molt probable que alguna andanada antiaèria t’acabe atenyent (i això, quan no és directament una bala perduda de foc amic la que t'abat). Pel moment, però, les conseqüències no semblen passar d’algunes rasquinyades en el fuselatge --reporten danys lleus la gola, el cap i la panxa– i una petita fuga en el dipòsit d’ànims, que ja venia un poc espatlat d’abans perquè, d’un temps ençà, el balanç entre entrades i eixides es troba clarament descompensat a favor de les segones. Malauradament, qui sí que es troba en un estat realment crític és el meu ordinador: per raons que encara està tractant d’esbrinar aquell que ho entén --però que probablement només siguen els efectes del temps i l’ús sobre no-sé-quins mecanismes molt delicats-- el meu entranyable i antiquat portatil es troba en el dic sec. I el diagnòstic provisional s’ha de qualificar, segons el que em diuen, com francament pessimista. Si més no, s’ha pogut recuperar tota la informació del disc dur, però em fa l’efecte que, tret que la cosa canvie molt i malgrat que els temps no estan per a alegries, no en quedarà una altra que anar pensant a donar-li un merescut relleu.

Privat, per tant, d’un element tan bàsic (ara mateix escric aquestes ratlles des d’un ordinador amablement prestat) i amb el cos que amb prou feines –i mai millor dit-- aguanta la jornada laboral, he decidit dedicar tot el temps lliure a la noble tasca d’arropir-me en el sofà, llibre en mà i manta en peus. I és així, fent com deia aquell de la necessitat virtut, que pràcticament he acabat “Primavera, estiu, etcètera” de Marta Rojals. Si seguiu habitualment aquestes planes ja sabreu que, quan vinc a dir alguna cosa sobre un llibre, ja l'ha llegit, assimilat i comentat tothom abans, la qual cosa m'estalvia la feina de calfar-me molt el cap per dir-ne res brillant i original. Aquest cas, evidentment, no és una excepció: tot i que me'l van recomanar fa temps, no ha estat fins ara que he pogut fer-me amb un exemplar, i potser que em limite a dir que m'ho he passat realment bé, llegint-lo. Perquè si es tracta de coses més concretes, i tal i com ja intuïa, sempre podeu trobar a la xarxa algú que en parle, millor del que jo ho faria, de tots els aspectes que m'han cridat l'atenció: des de la naturalitat amb que es tracten fets i circumstàncies quotidians però que ens han marcat a tots --també als que som d'algunes generacions anteriors a la del 75-- fins a l'ús oportú i desinhibit de la parla ebrenca, que tan pròxima ens resulta als valencians d'aquestes comarques centrals. Temes, junt amb les reflexions sobre la vida dels llauradors o el pas dels temps i les seues etapes, que m'han fet parar-me a pensar més d'una vegada, i dels què potser naixerà alguna idea digna de ser ressenyada. Però segurament això serà, ja, en tornar a volar. I amb un altre ordinador...

      --Lo que vui dir, que no sé si m'explico tampoc, és que pel pagés això és lo menjar de casa seua, és lo plat a taula, i amb això s'hi pot fer tota la literatura que vulguis, però no deixe de ser el seu mitjà de subsistència.
      --Sí, sí, res a dir sobre això. Però en el fons estem parlant del mateix, ja ho veuràs. Estem d'acord que dependre de la meteorologia és com una ruleta russa, i que ja té delicte que l'oli el paguin a preus de fa trenta anys, i tantes coses que no arreglarem ara. Però si mirem l'activitat en sí, aïlladament, pam, pam...
      Projecta al mig de la taula un tancat imaginari, i jo el segueixo, ara les mans, ara els ulls.
      --El que intento dir és que, d'entre totes les feines, aquesta té fil directe amb els orígens. Els aliments, la terra, tot allò que és bàsic i primer. I per això crec, humiiiiilment, que anar al tros és la feina més natural que hi ha, i la més civilitzada. La terra i el follar són la base de totes les civilitzacions.
      Aqui jo també hi fico teoria: I les guerres, Trau.

En casa del dimoni

El dimoni és molt ric

i ens tractarà d'amic.

Això és un vici antic

per ells treure'n profit.

Ovidi Montllor, “Els banyetes”

Ves per on, ha hagut de vindre un autèntic professional en la matèria per tal de confirmar una sospita que alguns presumíem des de fa molt de temps: segons l’exorcista de l’Arxidiòcesi de Barcelona, al País Valencià “hi ha un gran nombre de presències demoníaques”. I no sap ben bé, aquest home, fins a quin punt deu ser cert això. Només cal fer una ullada al voltant i, a la vista dels símptomes que segons els entesos caracteritzen les possessions diabòliques, els resultats posen els pèls de punta. Hi ha d'aquells que, quan veuen segons quins símbols (una senyera estelada, posem per cas; però en alguns casos extrems, simplement un llibre escrit en català) perden el poc coneixement que tenien, convulsionen i es posen extremadament violents. D’altres, de forma incomprensible, deixen de parlar la seua llengua i comencen a abocar incoherències i brofegades en algun idioma estranger (que, casualment, sempre sol ser el mateix; la qual cosa podria interpretar-se, i em limite a deixar-ho exposat per si algun demonòleg considera rellevant investigar-ho, com una certa predilecció satànica per segons quines llengües). Crida l’atenció, també, la força sobrehumana que poden arribar a mostrar, exemplificable, en el cas dels endimoniats valencians, per la inusitada capacitat per carregar-se coses feixugues a l’esquena –tan se val que siguen substancioses pagues vitalícies com contractes milionaris i inexplicables. Com també, segons diuen, destaquen per l’habilitat per fer bots espectaculars: conten que s’han donat casos de salts entre un ajuntament i el Palau de la Generalitat pràcticament sense despentinar-se; però no és estrany, fins i tot, que en plena possessió hi haja qui ha estat capaç de cobrir amb un sol brinco i sense fer servir l’AVE, la distància completa entre València i Madrid.

Imatge de la xarxa

Em preocupa, però, saber si hi haurà cap exorcisme realment efectiu que siga capaç d'alliberar aquesta terra de la infausta presència del maligne i els seus íncubes i súcubes. Els ritus tradicionals –altrament denominats democràcia representativa— no semblen haver donat els resultats esperats, i els casos de posseïts –i posseïdes— segueixen creixent sense pausa i desborden, ja, les entranyables fronteres de la comunidad: els comportaments estranys i els fenòmens inexplicables amb olor a sofre han començat a escampar-se per la resta dels Països Catalans, i encara més enllà (i, evidentment, no és dels correfocs que parle). Així que, mentre esperem l’exorcisme definitiu, potser ens convindria enterrar la por a l'infern i a les calderes de Pere Botero, fer una passa avant i, d’una vegada per totes, agafar –deixeu-me que ho diga així— al diable per les banyes…

Que són molts els que volen, tiroram

que el foc s'apague, ram tiroram

que cadascú tinga lo que és d'ell

que el foc s'apague

La bona notícia del dia, la declaració com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat de les festes de la Mare de Déu de la Salut, muixerangues incloses. Felicitacions al poble d’Algemesí per haver sabut servar aquest patrimoni col·lectiu, i una satisfacció per a tots els valencians i valencianes que ens sentim orgullosos de ser-ho cada dia.

Foto de la web de la Nova Muixeranga d'Algemesí

La xarxa social

En aquesta època, és el tema principal i inevitable quan dos o més adeptes s'ajunten per xarrar-ne. Però moltes vegades és només una frase deixada caure de passada al mig d'una conversa, potser un comentari escoltat mentre es posa gasolina o fent un café en el bar. Però d'una forma o altra, se sap: "estan traent-ne en la Vall d'Ebo", "ahir, culets de cistella en Mariola", "en Sant Antoni comencen a eixir-ne, però encara està un poc parat..." són informacions que, aquestes setmanes i en aquestes terres, s'escampen ràpidament i de boca en boca, i que ajuden a configurar escenaris i programar prioritats. Sense necessitat de fòrums, féisbucs o tuíters, abans que la vida sense mòbil i internet fóra inimaginable, els boletaires ja constituïen una autèntica xarxa social, una comunitat més o menys local, circumstancial i passatgera, per la qual circulen fluidament les notícies i les novetats, en la què la informació es transmet, des de l'origen fins als receptors, a una velocitat (i, segons he pogut comprovar sovint, també amb una fiabilitat) realment sorprenent, i seguint canals i mecanismes elementals però indubtablement efectius.

Ho pensava hui, en Benicadell i sota la boira, on per cert no he vist res de trellat: uns poquets fredolics, un parell d'anisats i algun peu blau, però d'esclatasa-sangs cap ni un, ni en els rogles de tota la vida. La sensació, però, és que si l'oratge no es desbarata pot ser que encara hi haja sort, perquè la serra es veu amb ganes de moure. Ja veurem com pinta el cap de setmana que ve. Pel moment, demà, a parar l'orella; a veure què es diu en la xarxa...

A ritme d'arboç

Tot té el seu moment, diuen: hi ha un temps de plantar, i un temps de collir... Cada etapa ha d'anticipar i preparar el camí d'aquella que la succeirà, seguint un ordre universal, lògic i perfecte. Hi ha vegades, però, que els cicles s'encavallen, les fases s'entrellacen i les estacions --i les edats-- semblen confondre's i diluir-se. Donar fruit, anar madurant i, al mateix temps, lliurar-se, sense pors ni recances, a una nova i esplendorosa floració: si l'arbocer ha reeixit a fer-ho cada tardor, no veig perquè no n'hauriem d'aprendre també nosaltres...

Barrejadissa

No negaré que aquestes setmanes d'anar amunt i avall tenen el seu aquell. En general, sóc dels que consideren la rutina com una cosa més aïna feixuga i que convé mantindre, sempre que es puga, sota nivells controlats. Per això, tot i que siga per raons de feina, venen d'allò més bé uns dies a Madrid (i rodalia: entre tanta presentació formal i paperassa oficial, una ràpida escapadeta a les espectaculars pinedes de Valsaín, en les que no havia estat mai, s'agraeix especialment). L'inconvenient, que sempre n'hi ha algun, és que els innegables efectes benèfics de mantindre una certa seguida s'esvaeixen també, i en tractar de reprendre-la et trobes amb massa coses empantanades, blogs i notícies que no havies llegit després d'uns dies de desconnexió, i --a efectes específics d'aquestes planes-- idees que hauran d'esperar el seu moment. O bé poden agafar-se unes i altres (notícies i idees), i veure de preparar una macedònia de divendres, per bé que sempre s'hi corre el risc, a la vista del que hi ha a l'abast, que quede un poquet cítrica.

Provem-ho, en tot cas, i a veure què resulta: agafem una mica (més) de desmantellament sistemàtic del sector públic, acompanyat d'uns trocets de l'inqualificable pillatge al què determinats individus han sotmés els comptes de certes administracions (a costa, per exemple, del delirant episodi de les traductores rumanes). Posem-hi, també, un pessiguet de generosa aportació dels diners de tots per tal de rescatar i sanejar la pobra i maltractada banca privada. Afegim un poc d'impúdica exhibició d'ignorància executada amb virtuosisme per algú a qui anomenen consellera de cultura (si en lloc de Joanot Martorell i Ausiàs March haguera confós Cervantes amb Lope de Vega, no vull ni pensar el que hauria hagut de sentir) i adobem-ho tot amb un poc d'allò que Ferran Suay anomena amb el seu encert habitual terrorisme toponímic, aplicat --només per començar-- al cas de Palma. Et voilà. Convé servir-ho fred, i anar fent-se l'ànim que, vist el vent d'on bufa, ens ho acabarem empassant amb ganes o sense...

Però hui és divendres. I potser només per això, per poder descansar un parell de dies, o perquè els esclata-sangs comencen a treure el cap, per aquells ulls en el fons dels quals encara volem perdre'ns, o potser simplement perquè encara trobem suficients raons per no renunciar al dret --quasi diria a l'obligació-- d'escandalitzar-nos davant un panorama com el que se'ns presenta, que paga la pena donar-li una oportunitat a la setmana que ve. Bon cap de setmana!

No puc deixar de recordar ací la desaparició, fa uns pocs dies, de la biòloga Lynn Margulis, una de les figures científiques més rellevants dels últims temps, i per la que sent una gran admiració. La doctora Margulis, que mantenia una estreta relació amb les Universitats de Barcelona i València, no ha estat solament una investigadora cabdal --i controvertida-- en la comprensió dels complexos mecanismes de l'evolució, sinó també una divulgadora excel·lent i, sobre tot, una persona amb una talla humana excepcional. En el magnific blog de Mercè Piqueras podeu trobar informació sobre algunes de les reaccions que ha despertat la seua mort el proppassat dia 22, entre elles les paraules del company Juli Peretó. A nosaltres sempre ens quedarà el record la seua visita a Alcoi, allà per l'any 99, quan va atendre la nostra invitació per impartir una conferència en el marc de les Jornades Mil·leni, que organitzàvem des de la Gerència de Medi Ambient amb la col·laboració de l'obra social de la CAM. Per unes hores, vam tindre ocasió de gaudir no solament dels seus coneixements, sinó també --i sobretot-- de la seua energia i amabilitat. La trobarem a faltar.