Postvacacional

Ja ho he dit altres vegades, i pràcticament amb les mateixes paraules: deixant de banda les petites i inevitables incomoditats associades al retorn a la rutina (matinar un poc més, tornar a agafar cotxe més del que m'agradaria...), no sóc d'aquells que lamenten haver de tornar a la faena. I enguany, la veritat, encara menys, perquè el final de les vacances ha coincidit amb la formalització d'una nova responsabilitat, a la qual em dedicaré a partir d'ara, i a la que el sempre peculiar llenguatge administratiu es refereix com "planificar, dirigir, controlar, coordinar i supervisar l'activitat" dels serveis que s'ocupen, entre altres aspectes, dels espais naturals protegits, la conservació de flora i fauna o la gestió forestal. Molta faena per davant, sense cap dubte; però molta il·lusió, també, per contribuir a fer que les coses, si més no en l'àmbit que em  pertoca, vagen millorant. Ho deia, també, l'any passat per aquestes dates: "els temps millors acabaran venint, estic convençut; però només si som nosaltres qui els fem vindre"; i en això estem, ara com ara. I a més no fa calor, i segueix plovent...

Si la pluja no ho impedeix, que espere que no, d'aci una estona m'allargaré fins a Muro, que enguany s'ha afegit als cada volta més nombrosos pobles valencians que, seguint la proposta que va llançar fa ja sis anys Josep Lozano, celebren la Festa Estellés al voltant del 4 de setembre, data de naixement del poeta. La qual cosa no lleva que, com també és tradicional, aquest blog s'hi sume --a la seua manera-- a aquesta festa. Amb un punt de tristor malgrat les alegries, per tot allò que passa i no voldríem que passara, sobretot --o només-- quan veiem xiquets morts. "Oh vella, oh trista Europa!".

Mira, amiga --diria--: les coses, certes coses,

no ocorren perquè sí. Hi ha clàusules secretes,

hi ha processos ocults, hi ha juntes generals

al voltant d'una taula de pi, ben basta i pobra,

sobre la qual a voltes penja un llum miserable.

Sabem els resultats, els brutals resultats

que ens aturen de sobte, com un llamp, al camí.

Podria il·luminar-te el passatge evocant

el camí de Damasc; però no és necessari.

Ara, mira, la tarda, les arbredes, el riu.

El rei parlant amb Curzio: veges tu si ho entens.

No és temps encara, amiga, que els arbres --els arbres

verds i esvelts del jardí-- s'esdevinguen donzelles.

Ara van entre els arbres, renillant, els cavalls.

Hi haurà un moment que els arbres s'esdevinguen donzelles,

verdes donzelles nues, terriblement esveltes,

i entre elles els cavalls, renillant com els hòmens

quan arriba l'instant que ja no poden més.

Aleshores veurem porcellanes amables,

porcellanes que tenen uns lents dibuixos òptics

tots fets d'arrels torpíssimes: formiguers anagrames

com els que tots tenim a les boles dels ulls,

uns petits mapes òptics dels països on som

destinats --per què no?-- des de l'instant de nàixer:

el país que se'ns deu, no et càpiga cap dubte,

el país del qual som amargs exiliats.

Pinyols de tàpena

A ma casa, quan algú feia un mal pas o ensopegava sense cap causa aparent, es deia que havia entropessat "amb un pinyol de tàpena" --que és com, al sud valencià, li diem a la tàpera. Jo, que era un xiquet, interpretava com a "pinyols" les minúscules boletes que es veuen dins de les tàpenes quan les obris, amb la qual cosa quedava clarament de manifest l'exageració que implicava la frase. Per això, quan em vaig assabentar que aquelles "boletes" eren, en realitat, els estams de la flor tancada --la poncella, que és el que es consumeix adobada en vinagre--, i que els pinyols, on calia buscar-los, no era en les tàpenes sinó en els també comestibles tapenots, em vaig quedar un poc despagat: no sembla probable que els petits pinyolets --de dos o tres mil·límetres de grandària-- siguen tampoc suficients com per provocar una ensopegada a ningú, però em va semblar que, almenys en part, l'expressió que tantes voltes havia sentit en boca dels meus avis perdia una part important de la seua força expressiva.

He pensat en els pinyols de tàpena perquè, d'una forma o d'altra, almenys un d'ells ha arribat fins a les parets del pati: des de fa unes setmanes, una petita però vigorosa tapenera ha començar a créixer de forma espontània en una d'aquestes parets. Sobre com va arribar fins allí el pinyol en qüestió. és difícil aventurar cap hipòtesis: ocells, sargantanes, formigues i fins i tot vespes han estat assenyalats com a consumidors habituals dels fruits de la tapenera i, per tant, tots ells poden actuar com a potencials dispersadors de les seues llavors. Vaig pensar, però, que allò més probable és que aquesta dispersió s'haguera produït des d'algun lloc més aviat pròxim, així que, tot i que no em constava la presència de la planta en la rodalia de casa, vaig sortir a buscar el possible origen de la meua nouvinguda tapenera, amb resultat immediat: en els talussos pròxims, un reguitzell de petites plantes em va acabar conduint fins una esponerosa --i florida-- mata que, en tot cas i atenent al temps que fa no hi passava per allí, no deu de fer més d'uns mesos que hi creix, i que en base als seus caràcters he identificat com a la varietat canescens de la Capparis spinosa subsp spinosa (C. sicula subsp sicula, per a alguns autors)

La jove tapenera del pati s'enfronta, ara com ara, a un futur com a mínim incert. El lloc on ha nascut no sembla el més adequat --ocupa, o acabarà ocupant, un lloc de pas-- però no he trobat la forma de trasplantar-la amb garanties a una altra ubicació més escaient on la planta puga créixer sense entrebancs i lluir les seues precioses flors. En tot cas, tampoc no em caldrà esperar a què una altra llavoreta, portada per qui sap qui, acabe germinant allí on millor convinga als meus interessos: quan les flors de les plantes veïnes esdevinguen tapenots, aniré a recollir-ne uns quants i tractaré de fer planter. Amb cura, això si, de que no em caiga cap pinyol per ahi, no siga que algú hi entropesse.

Relectures

(...) "amb ma ferma agafa el bolígraf i afegeix una paraula a la pàgina, una paraula que l'historiador no va escriure, que en nom de la veritat històrica no podia haver escrit mai, la paraula No, ara el llibre ha passat a dir que els croats No van ajudar els portuguesos a conquerir Lisboa, així està escrit i per tant ha passat a ser veritat, però diferent, allò que anomenem fals ha prevalgut sobre allò que anomenem vertader, ha ocupat el seu lloc, algú haurà d'explicar la nova història, i com."

José Saramago, "Història del setge de Lisboa"

En la mesura que altres ocupacions m'ho permeten, aprofite aquests últims dies abans de tornar a la faena per llegir; o, més pròpiament, per rellegir. He rellegit Cabré (que parla, precisament, de rellegir: "Qui temi retrobar-se, que no rellegeixi cap text perquè es pot endur un bon disgut") i també Chirbes, sorprès encara per la pèrdua inesperada. Però sobretot, encara amb les imatges de Lisboa ben presents, rellig Saramago: amb la "Història del setge de Lisboa" com un dels meus llibres preferits, no ha de sorprendre que els passeigs pels carrerons del barri d'Alfama, alçat sobre el que va ser l'al-Ushbuna musulmana i on es conserven la major part de les restes de la ciutat medieval, em resultaren especialment evocadors. Ara, ja a casa i amb el llibre a la mà, resseguisc de nou, amb el corrector Raimundo Silva, el rastre del traçat de la Cerca Velha, des del Castell fins el Largo da Sé, des del Campo de Santa Clara --allí on el 1147 van acampar les tropes d'Afonso Henriques-- fins a la mateixa vora del riu, junt a la qual s'alçaria segles després la Casa dos Bicos que, encara uns quants segles més tard, acabaria ocupant la Fundação Jose Saramago... Rellig, de nou: "Lisboa era guanyada, s'havia perdut Lisboa. Fins que no es va rendir el castell no es va aturar el carnatge. Tanmateix, quan el sol, davallant cap al mar, va tocar el nítid horitzó, es va sentir la veu del muetzí de la mesquita major que clamava per última vegada des d'allà dalt, on s'havia refugiat, Allahu akbar. Es va estremir la pell dels moros amb la crida d'Al·là, però la invocació no va arribar a la fi perquè un soldat cristià, de fe més zelosa, o potser pensant que encara li faltava un mort per donar la guerra per acabada, va pujar corrents al minaret i d'un sol cop d'espasa va degollar al vell, en els ulls cecs del qual va llampeguejar una llum en el moment en que se li apagava la vida." Potser la història no va ser exactament aquesta; però així havia estat escrita, i algú havia d'explicar-la.

Al principi (relats de la Carme)

Noè entrà a l'arca amb els seus fills, la seva dona i les seves nores per guardar-se de les aigües del diluvi. Els animals purs, els impurs, els ocells i totes les bestioles que s'arrosseguen per terra van venir cap a Noè i entraren a l'arca de parella en parella, cada mascle amb la femella, tal com Déu havia ordenat. Llavors, Noè va reparar que potser havien oblidat alguna cosa, i es va dirigir a Jahvè:

--Senyor, ja han entrat a l'arca tots els animals purs, els impurs, els ocells i totes les bestioles que s'arrosseguen per terra, tal i com havíeu ordenat. Però i les plantes? No hauriem d'haver deixat un poc de lloc per a les plantes?

--Ups!--va dir Jahvè--. És clar, les plantes! Sempre m'oblide d'elles... Doncs la veritat és no sé molt bé què podem fer, temps per fer-li una ampliació a l'arca no n'hi ha perquè jo tinc el diluvi programat per a ja mateix i aquestes coses no es poden ajornar... Res, mira, em sap greu, procuraré que no em torne a passar, però feu el que pugueu i avant, que hi farem...

Començaven a caure les primeres gotes del diluvi quan Noè va tornar a entrar a l'arca i va explicar als seus fills, la seua dona i les seues nores la conversa que acabava de tindre amb Déu. Però la dona de Noè, en veure que el seu home havia disposat que l'arca tinguera un finestró i un balconet des del qual amollar coloms quan les aigües començaren a recular, va tindre una idea, i va dir a Noè: --No patisques, Noè, he tingut una idea.

I així, si fa no fa, fins avui.

I també a l'agost, amb l'estiu i les vacances ja clarament de caiguda, la meua proposta per als Relats de la Carme. Sort vam tindre, els aficionats a les plantes, de la dona de Noè...

Ondada

Les seues flors, més aviat petites i poc aparents, són de les poques que es deixen veure, a aquestes alçades de l'any, per les muntanyes i tossals de les comarques centrals valencianes. Hauran de passar encara uns mesos per a que, dels invisibles bulbs dels quals naixen ara les discretes varetes florides, broten unes fulles igualment discretes, però que amb les seues vores típicament arrissades, fan inconfusible aquesta espècie, fins el punt que els deu el nom amb què és actualment coneguda pels botànics: la cebeta de Sant Jaume o Urginea undulata, que és com s'anomena la planta en qüestió, és una més de les petites joies que viuen a les nostres serralades, i que sovint passen desapercebudes a ulls poc avesats.

Estretament emparentada amb la molt més conspícua ceba porrera o marina, fa poc més d'un segle que el botànic valencià Carlos Pau la va donar a conèixer, com a novetat per a la flora europea, a partir d'exemplars recollits a la rodalia d'Alginet. El mateix Pau, atenent a les diferències entre les plantes valencianes i les procedents del nord d'Àfrica i l'Orient Mitjà, d'on llavors es creia exclusiva --a hores d'ara, es coneixen altres poblacions europees de l'espècie a Còrsega i Sardenya-- la va considerar una varietat distinta d'aquelles, elevada actualment --però probablement no de forma definitiva, atenent als seus trets distintius respecte a d'altres poblacions-- a l'estatus de subespècie. Siga com siga, la cebeta de Sant Jaume no solament singularitza els frugals i tenaços pradells que colonitzen els nostres rasclers: com cada any, les seues flors modestes, sovint imperceptibles, anuncien que l'estiu s'encara ja cap al seu final i que ben prompte, amb els primers senyals de  la nova tardor, tornaran també les elegants fulles ondades que la fan única. O que fan que a mi m'ho semble, vaja.