Ondada

Les seues flors, més aviat petites i poc aparents, són de les poques que es deixen veure, a aquestes alçades de l'any, per les muntanyes i tossals de les comarques centrals valencianes. Hauran de passar encara uns mesos per a que, dels invisibles bulbs dels quals naixen ara les discretes varetes florides, broten unes fulles igualment discretes, però que amb les seues vores típicament arrissades, fan inconfusible aquesta espècie, fins el punt que els deu el nom amb què és actualment coneguda pels botànics: la cebeta de Sant Jaume o Urginea undulata, que és com s'anomena la planta en qüestió, és una més de les petites joies que viuen a les nostres serralades, i que sovint passen desapercebudes a ulls poc avesats.

Estretament emparentada amb la molt més conspícua ceba porrera o marina, fa poc més d'un segle que el botànic valencià Carlos Pau la va donar a conèixer, com a novetat per a la flora europea, a partir d'exemplars recollits a la rodalia d'Alginet. El mateix Pau, atenent a les diferències entre les plantes valencianes i les procedents del nord d'Àfrica i l'Orient Mitjà, d'on llavors es creia exclusiva --a hores d'ara, es coneixen altres poblacions europees de l'espècie a Còrsega i Sardenya-- la va considerar una varietat distinta d'aquelles, elevada actualment --però probablement no de forma definitiva, atenent als seus trets distintius respecte a d'altres poblacions-- a l'estatus de subespècie. Siga com siga, la cebeta de Sant Jaume no solament singularitza els frugals i tenaços pradells que colonitzen els nostres rasclers: com cada any, les seues flors modestes, sovint imperceptibles, anuncien que l'estiu s'encara ja cap al seu final i que ben prompte, amb els primers senyals de  la nova tardor, tornaran també les elegants fulles ondades que la fan única. O que fan que a mi m'ho semble, vaja.