I-cònics

Òbviament, la bellesa és important. Però si a més a més s'hi afegeix la raresa, la combinació esdevé simplement irresistible. I el Conus gloriamaris va ser, durant molt de temps, un exemple perfecte de totes dues característiques, fins el punt d'ésser considerat tradicionalment --potser conjuntament amb la també bellíssima porcellana daurada-- el rei indiscutible de les conquilles marines: descrit a finals del segle XVIII pel naturalista alemany Johann Hieronymus Chemnitz sobre la base d'una única conquilla, el segon exemplar no va ser recol·lectat fins a mitjans del segle XIX. Encara a finals dels anys de 1960, a penes se'n coneixien en tot el món vuit exemplars de qualitat acceptable, els quals assolien en el mercat preus prohibitius. Des de llavors, el descobriment de l'hàbitat en el qual viu l'espècie --fons arenosos entre 10 i 300 metres de profunditat en el Pacífic centre-occidental, entre les Filipines i Samoa-- i, sobretot, la generalització de l'ús de l'escafandre autònoma, va fer aflorar nombrosos exemplars; a hores d'ara, la glòria del mar no falta pràcticament en cap col·lecció conquiliològica que es pree i se'n poden aconseguir exemplars de qualitat acceptable a un preu realment assequible: potser el rei ja no és el que era, però segueix sent el rei...

La història del Conus milneedwardsi, conegut de vegades com glòria de l'Índia, guarda molts paral·lelismes amb l'anterior: en 1966 només se'n coneixien en tot el món una dotzena d'exemplars, entre ells el que va utilitzar Félix Jousseaume quan el va descriure per primera vegada per a la ciència el 1894. Cinc anys després, Melvill i Standen, que desconeixien el treball de Jousseaume, van utilitzar tres exemplars més, recollits morts en haver-se incrustat en el recobriment de quitrà d'un cable telegràfic submarí, per a descriure el seu Conus clyptospira, nom que en ser posterior és considerat un sinònim del primer, però que de vegades es fa servir també per designar una de les subespècies --en concret, la pròpia de l'Oceà Índic nordoriental-- què a hores ara s'accepten per a l'espècie. Algunes d'aquestes subespècies, com les que viuen en l'Àfrica Oriental, les Illes Mascarenyes o el sud del Japó, són encara molt escasses; però els exemplars procedents de la població d'ïndia i Sri Lanka són fàcils d'obtenir i no solen faltar tampoc en les col·leccions dels aficionats.

Precisament, de l'India i Sri Lanka procedeix una altra espècie, de característiques intermèdies entre les dues anteriors --el dibuix recorda a la primera, mentre que el perfil i l'espira allargada evoca més aviat a la segona--, i que ha estat la darrera en incorporar-se a aquest selecte grup. Es tracta del denominat glòria de Bengala (Conus bengalensis), i tot i que no es tracta d'una forma excessivament rara, no va ser descrita fins 1968, quan Takashi Okutani va trobar un únic exemplar entre els materials recollits deu anys abans pel vaixell d'exploració Shoyo-Maru quan recorria el Golf de Bengala buscant nous caladors per a la flota pesquera japonesa. Des d'aleshores, els vaixells de ròssec --l'espècie viu sobre fons arenosos o fangosos entre 50 i 150 m de profunditat, on s'alimenta d'altres gasteròpodes-- n'han capturat centenars d'exemplars.

Hi ha, sense eixir de la diversificada (i de vegades perillosa) família dels Cònids, moltes altres espècies que mereixerien també un comentari. Algunes --em venen al cap, només per dir-ne algunes, Conus granulatus, C. ammiralis o C. cedonulli-- per la seua innegable bellesa; d'altres, com C. excelsus o l'enigmàtic C. glorioceanus, perquè resulten a hores d'ara molt més escasses i difícils d'aconseguir. Cap d'elles, però, pot disputar a les glòries --del Mar, de l'Índia o de Bengala-- el seu caràcter icònic. O, si m'ho permeteu, i-cònic...

Les fotos, com pot endevinar-se fàcilment per la seua limitada qualitat, són d'exemplars de la meua col·lecció: després de molt de temps dedicant-me quasi de forma exclusiva als ciprèids, he re-començat a treure la pols als cònids i a d'altres famílies que feia temps que tenia un poc abandonades. I si vos interessa aquest grup, i a banda dels enllaços que hi ha al mateix text, no deixeu de fer una ullada a les pàgines del Conus Biodiversity Website o de la revista on-line The Cone Collector, fonts totes dues d'informació actualitzada sobre els cons d'arreu del món. 

Un dia d'abril

"Al fons, unes muntanyes de roca pelada tanquen el terme. De vegades tenen un núvol damunt: la roca i el núvol, la permanència i l'evanescència. El núvol passa, però que esplèndid en el seu aspecte canviant a l'hora de la posta; la roca és sempre igual. ¿Què és la roca i què és el núvol en la nostra vida; què val més dels dos? ¿Quina és la part de nosaltres que ha de quedar immutable? ¿I és gaire segur que valgui més que l'altra, la que ens fuig a cada instant? ¿O és que som íntegrament fantasmes, núvols sense més esperança que conèixer un moment gloriós, un sol moment, i esvair-nos?"

Joan Sales, "Incerta glòria"

Posant finalment remei a una assignatura pendent i massa temps postergada, gaudint-ne cada pàgina, cada frase, cada imatge. Pot haver glòria, un dia d'abril, quan llueix el sol de primavera. Però potser n'hi ha més encara quan els núvols l'amaguen; sobretot, quan plouen...

O, how this spring of love resembleth 

The uncertain glory of an April day, 

Which now shows all the beauty of the sun, 

And by and by a cloud takes all away!

Descolada

Si no heu llegit La voz de los muertos d'Orson Scott Card, i teniu intenció de fer-ho algun dia, potser fóra millor que no seguíreu llegint aquestes ratlles, perquè no puc garantir que no hi trobeu algun spoiler que vos faça menys plaent la lectura d'aquest esplèndid llibre, el segon de la saga que l'autor va començar amb el famós El joc d'Ender i de la qual ja vaig parlar ací mateix fa temps. La major part de la trama --pel demés, complexa i rica en matisos-- de La voz de los muertos transcorre en un planeta anomenat Lusitania, en el qual prospera un estrany virus conscient --la descolada-- d'efectes letals per als humans, però al qual semblen haver-se adaptat les poques espècies originàries del planeta, entre elles la raça intel·ligent dels pequeninos. Entre altres particularitats, els pequeninos tenen un marcat dimorfisme sexual entre mascles, femelles fèrtils i femelles estèrils, cadascun dels quals té al seu torn --i per no fer-ho molt llarg-- un cicle vital complex que inclou una fase larval, en la què prenen la forma de petits cucs; una fase de vida lliure, en la qual els pequeninos recorden petits porquets intel·ligents i capaços de comunicar-se amb altres espècies; i una última, en la qual es transformen en arbres, també masculins (pares) i femenins (mares), que tanquen el cicle. La relació entre aquest peculiar cicle vital i el fet que el virus de la descolada actua sobre l'ADN de les espècies a les que afecta, desencolant-lo i tornant-lo a reconstruir, és potser un dels detalls que, si no heu atès a la meua advertència inicial, no vos faça massa gràcia conèixer ara.

He tornat a pensar en el planeta Lusitania i les seues extraordinàries criatures, a tall d'una foto que l'amic Rafa Enguix em va fer arribar l'altre dia. en la qual es veuen unes cridaneres excrescències de color taronja creixent sobre les branques d'un càdec. Es tracta, com probablement haureu intuït, d'un fong que afecta aquest arbrissó; però es tracta, també, d'un fong peculiar i del que, de fet, ja vaig parlar en el blog a tall del seu cicle de vida: les banyes taronja que van cridar l'atenció del meu amic són els cossos fructífers --els telis-- corresponents a una de les fases de la vida d'un fong del gènere Gymnosporangium. I dic 'una de les fases' perquè, com passa sovint amb aquest grup de sers vius --i com comentava, en el seu moment, en aquesta entrada-- el cicle d'aquesta espècie requereix dos hostes diferents als qual infectar (els ginebres i savines, d'una banda, i diverses espècies de rosàcies, com ara els garbullers o les pomeres, d'una altra) i produeix fins a quatre tipus de cossos fructífers, entre ells els ja esmentats telis, i els anomenats ecis, que donen als fruits dels cirerers de pastor infectats el peculiar aspecte hirsut que va fer que m'hi fixara en ells quan van aparèixer al pati.

Telis, dalt, i ecis, baix: dos moments en la vida de Gymnosporangium

És evident que, tot i la seua innegable singularitat, el cicle vital de Gymnosporangium i les seues fases --tan diferents entre elles que, durant molts anys, es va creure que es tractava d'espècies distintes-- està molt lluny de les vides (i de les morts: "siempre que sigas naciendo, está bien morir a veces", diu Ender) dels éssers fascinants creats per l'acció de la descolada i nascuts de la fèrtil imaginació d'Orson Scott Card. Però amb tot, els nostres fongs segueixen tenint, respecte a aquests, un gran avantatge: no cal canviar de planeta per admirar-los.

Senyals (relats conjunts)

Vist amb perspectiva històrica, i a desgrat de la polèmica suscitada en el seu moment entre partidaris i detractors, cal considerar que el rebuig del Servei Neerlandès del Trànsit a la nova senyalística de  carreteres dissenyada per Theo van Doesburg va ser una decisió totalment encertada: no solament es va guanyar per a la posteritat un artista realment remarcable, sinó que tot fa pensar que també --i sobretot-- es van salvar moltes vides...

Theo van Doesburg (1915). Proposta per al nou senyal de circulació "Corbes perilloses cap a la dreta" (posteriorment rebatejada com "Composition I")

La meua proposta per als relats conjunts de març. No vulgueu saber com era el disseny proposat per al senyal d'STOP...

Averanys

Primer va ser una parella de corbs, sobrevolant la serra amb el seu grall característic. Tot seguit, les sorolloses gralles de bec vermell, escarotades en acostar-me als roquers en els que potser estaven criant. Poc després, el que diria que era --també pel seu cant, que he sabut que es diu cluqueig-- una cornella, i encara més avant, un còlit negre esmunyint-se entre les pedres.... Simple casualitat, evidentment; però crec que aquell matí, en la estimulant caminada que em va dur de vesant a vesant de la serra d'Almudaina --des del el castellet de Seta fins el barranc de la Penya Blanca-- no em va quedar per veure cap dels ocells negres que viuen a aquestes muntanyes. Sort que no crec en averanys...

Dient d'averanys i d'altres creences: en pocs dies de diferència he vist aquest símbol, gravant en la roca, en dos llocs diferents de la comarca: a la casa de la Costurera, a peus del mateix castell de Seta, i a l'interessantíssim barranc del Pantanet d'Alfafara, del qual deixe pendent parlar en millor ocasió, Ignorant com sóc d'aquestes coses, tot el que he pogut arribar a esbrinar és que es tracta de creus de les anomenades patriarcals pel doble travesser, a les quals s'ha afegit encara un altre traç --triangular en un cas, en forma d'ics en els altres-- en la base. Ignore, com dic, quin és el sentit particular d'aquests símbols, més enllà del seu més que probable paper de protecció de les edificacions en els quals foren gravats, en ocasions junt amb altres creus de tipus 'convencional'; però en tots dos casos, el tipus de creu --incloent els traços de la base, que podrien ser una representació estilitzada dels àngels amb la qual sol ser representada-- recorda molt a l'anomenada Creu de Caravaca, la reputació de la qual com a protectora front a tota mena de mals --des de les tempestes fins el mal d'ull-- i com a garantia de prosperitat va més enllà, fins i tot, de les creences cristianes.