Salvatges (notes d’estiu I)

Atenent a la seua abundància com a planta cultivada a les Canàries, on a més a més se la considera un autèntic símbol, pot sorprendre un poc saber que la presència d’exemplars naturals (salvatges, si voleu) de drago a l'arxipèlag és en realitat un tret més aviat excepcional. De fet, a hores d’ara només es consideren com a silvestres unes poques poblacions que creixen a les zones més abruptes de Tenerife, on les dades disponibles limiten la presència de l’espècie a un nombre total d’individus que oscil·la segons les fonts entre els set-cents i els mil quatre-cents; a Gran Canària, on Dracaena draco convivia fins fa poc amb D. tamaranae, l’altra espècie canària de drago recentment descrita i extremadament rara, l’únic exemplar considerat silvestre va desaparèixer el 2009 i es dona per tant com a extinta, mentre que la seua presència actual a El Hierro, La Palma i la Gomera --d’on hi ha constància de topònims i cites antigues de l’espècie, però no es compta pel moment amb cap evidència arqueològica o paleontològica al respecte-- s’interpreta com a resultat del seu cultiu des de molt antic com a planta farratgera, medicinal o ornamental.

De dalt a baix: el famós drago monumental d'Icod de los Vinos i un de jove al mateix jardí;
dos exemplars remarcables cultivats al Puerto de la Cruz i la Orotava; i una petita població plantada fa uns anys per l'ajuntament d'Hermigua (la Gomera)
per consolidar un talús degradat, amb detall d'uns dels exemplars.

En visitar a finals de l’any passat els dragos de l’Antiatles vaig reparar en que, en realitat, tots els dragos canaris que havia tingut ocasió de veure corresponien als exemplars cultivats (o, com a molt, subespontanis) que sovintegen a Tenerife, on a banda d’alguns peus monumentals ben coneguts i de merescuda reputació, l’espècie s’utilitza intensivament tant en l’àmbit urbà com en el rural, cosa gens estranya si es té en compte la seua bellesa, la facilitat per al seu cultiu i el seu caràcter indubtablement emblemàtic. El cas és que, aprofitant la nostra breu estada a l’illa camí de la Gomera, ens vam plantejar la possibilitat d’anar a veure alguna de les poblacions de drago considerades com a salvatges, i que es concentren en tres nuclis principals: Anaga, Teno i Adeje. Al remat, i una vegada analitzades les diferents opcions, vam escollir la darrera per vindre'ns més a mà per agafar després el ferri cap a la Gomera, i perquè bona part dels arbres censats en aquesta àrea del sud-oest de Tenerife --al voltant de cent seixanta-- estan inclosos en la Reserva Natural Especial del Barranco del Infierno, un espai natural protegit de 1.850 ha l’accés al qual es troba regulat, amb una limitació diària del nombre de visitants que només poden desplaçar-se pel sender habilitat i que a més a més han de pagar un preu (significatiu) per accedir-hi.

Diferents vistes del recorregut pel Barranco del Infierno d'Adeje. En aquesta pàgina podeu trobar
 una descripció més detallada dels trets naturals de la zona. 

La veritat és que no cal comptar amb una especial sensibilitat naturalística per reconèixer que el barranc, a desgrat del seu caràcter indissimuladament turístic, mereix sobradament una visita: en anar obrint-se pas muntanya amunt entre les antigues colades volcàniques, el congost dona lloc a un paisatge realment imponent, sobretot quan cap al tram final del recorregut habilitat s’encaixa entre espectaculars parets verticals que, per altra banda i atenent a la seua inestabilitat (i a alguns accidents que van tindre lloc fa uns anys, pel que ens contaven), són la raó de que la visita calga fer-la amb un casc que és facilitat al punt de recepció. És precisament a aquesta zona final, molt a prop de la cascada que culmina el preciós trajecte, on l’amable personal que atén als visitants ens va indicar --de forma indubtablement precisa, atenent al resultat-- on creixen els dragos que, en última instància, van ser la raó de la nostra visita: un parell d’exemplars dispersos sobre els penya-segats del marge est, però un bon grup d’arbres, d’edats i grandàries diverses, arrapats als penyals i les cingleres que emmarquen el congost per la seua vora oest. Una situació, vaig pensar, molt pareguda a la que vam tindre ocasió de veure a l’estret d’Umarhuz amb els dragos ajgal que hi creixen, i que és molt probable que calga atribuir, en última instància i en tots dos casos, a la pressió ancestral dels humans i els seus ramats, que ha acabat confinant els arbres allà on es trobaven relativament fora del seu abast. I posats a comparar, i salvant totes les distàncies, he de reconèixer que poder veure els dragos del Barranco del Infierno també em va arribar a emocionar un poc; coses de botànic sentimental, supose.

Veure dragos cultivats pertot arreu quan hom viatja per Canàries pot provocar una impressió enganyosa pel que fa a l’autèntic estat de conservació de l’espècie, que com s’ha apuntat més amunt només compta en el millor dels casos amb uns pocs centenars d’efectius --menys de la meitat dels quals, en edat de produir llavor-- que creixen de forma natural en uns pocs emplaçaments aïllats i inaccessibles. Per aquesta raó, atenent a la seua àrea de distribució restringida, la severa fragmentació que afecta a les seues poblacions i la disminució constant en la qualitat i àrea del seu hàbitat, la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura, que fins fa poc la catalogava a la seua Llista Roja com una espècie vulnerable, ha elevat des de fa uns anys el grau d'amenaça per passar a considerar-la en perill. Tan de bo que les mesures que estan duent-se a terme per a garantir la seua preservació acaben donant resultat: veure dragos als jardins no està malament, però allà on realment han d'estar és al seu hàbitat natural com a peça fonamental d'uns ecosistemes únics i extraordinaris. O, si preferiu dir-ho d'altra forma: els dragos, millor lliures i salvatges.

La veu d’un poble (reentrada i homenatge a Estellés)

Assumiràs la veu d'un poble

i serà la veu del teu poble,

i seràs, per a sempre, poble,

i patiràs, i esperaràs,

i aniràs sempre entre la pols,

et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs set,

no podràs escriure els poemes

i callaràs tota la nit

mentre dormen les teues gents,

i tu sols estaràs despert,

i tu estaràs despert per tots.

No t'han parit per a dormir:

et pariren per a vetlar

en la llarga nit del teu poble.

Tu seràs la paraula viva,

la paraula viva i amarga.

Ja no existiran les paraules,

sinó l'home assumint la pena

del seu poble, i és un silenci.

Deixaràs de comptar les síl·labes,

de fer‐te el nus de la corbata:

seràs un poble, caminant

entre una amarga polseguera,

vida amunt i nacions amunt,

una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci.

Car diràs la paraula justa,

la diràs en el moment just.

No diràs la teua paraula

amb voluntat d'antologia,

car la diràs honestament,

iradament, sense pensar

en ninguna posteritat,

com no siga la del teu poble.

Potser et maten o potser

se'n riguen, potser et delaten;

tot això són banalitats.

Allò que val és la consciència

de no ser res si no s'és poble.

I tu, greument, has escollit.

Després del teu silenci estricte,

camines decididament.

Aprofite una volta més la Diada d’Estellés --especial, enguany, per commemorar-se el centenari del naixement del poeta-- per donar per tancades unes vacances que al remat han resultat francament viatgeres: després de les Canàries, amb una breu pausa faenera al mig d'agost, ha estat Gal·les, que també feia molt de temps que formava part de la meua llista de pendents i que ha estat a l'altura de les expectatives, i no solament per tot allò que s'hi pot veure, que és molt i variat. Potser només han estat imaginacions meues, però en el poc que he pogut conèixer sobre la situació d’aquell país --la llengua, la política, la pressió quasi sempre asfixiant del veí poderós-- m'ha semblat reconèixer trets massa familiars com per no sentir-me d’alguna forma concernit. Per exemple, la ferma i decidida voluntat de sobreviure malgrat tot. I una nítida consciència, ací i allí, de no ser res si no s'és poble. 

Imatge de Pedro Zorrilla (ACPV-Federació Llull)

És inevitable que algunes de les qüestions que m'han interessat aquest estiu en recórrer terres canàries i gal·leses acaben en aquestes planes, i tan de bo que també a vosaltres vos puguen resultar almenys curioses. Pel moment, i com sol ser habitual, vaig posant ordre en notes i idees, però també --i especialment-- llegint sobre allò que m'ha resultat més cridaner a tots dos llocs, que no ha estat poc. Lectures que m'han dut, per exemple, al que els gal·lesos anomenen "hiraeth", un concepte que crec que no ens resulta estrany a molts valencians i valencianes. O a aquest fragment de "A Welsh Landscape" (1955), del poeta gal·lès en llengua anglesa R.S. Thomas, en traducció lliure sobre versions --en anglès i castellà-- trobades a la xarxa, i que trobe especialment colpidor: 

(...) No pots viure en el present,

almenys no a Gal·les.

Hi ha la llengua, per exemple,

les consonants suaus

estranyes a l'oïda.

Hi ha crits en la foscor a la nit

com mussols que responen a la lluna,

i espesses emboscades d'ombres

callen als racons dels camps.

No hi ha present a Gal·les,

ni futur;

només hi ha el passat

fràgil amb relíquies,

torres i castells mossegats pel vent

amb fantasmes falsos;

pedreres i mines corcades;

i un poble impotent,

malalt de consanguinitat,    

vetlant el cadàver

d'una cançó antiga.

Atlàntic

"Viatjar, a pesar de les innovacions tecnològiques que han portat l'homogeneïtzació cultural a gran part del món, ajuda a l'itinerant curiós i atent a comprendre com és de profunda la idea de que un lloc mai no és completament igual que un altre. Viatjar anima a revisar els coneixements rebuts i desfer-nos dels prejudicis, empeny la ment a tindre en compte el context i l'allibera de les veritats absolutes sobre la humanitat. Ens ajuda a entendre que no totes les persones volen seguir el mateix rumb. Prefereixen seguir-ne el seu propi".

Barry Lopez, "Horizon" (2020)

Molts anys després, he tornat a les Canàries. A Tenerife, que era l’única illa que ja coneixia d’ençà que hi vaig estar a finals del segle passat, i sobretot a la Gomera, que de totes les demés era la que més m’abellia conèixer perquè, entre les moltes i molt diverses singularitats macaronèsiques, és probablement la laurisilva aquella que em resulta més captivadora i fascinant. Han estat només uns dies, pocs sense dubte per a tanta cosa com hi ha per veure i per sentir a aquelles terres, però suficients en tot cas per confirmar que el monteverde de Garajonay mereix sobradament la seua fama, i encara per reviure la sensació corprenedora de caminar als peus de l'extraordinari padre Teide, d'albirar els que segons diuen són dels pocs dragos salvatges que sobreviuen a les illes, o de conèixer un poc més dels habitants de l’oceà que les envolta. I tot i que no he pogut evitar sentir (ja ho deixava caure no fa molt) una vaga recança per respecte a les veus que, com diu Lopez, prefereixen seguir el seu propi rumb, espere poder tornar-hi prompte perquè, sense renunciar a la ferma voluntat de no contribuir massa a agreujar més el problema, és encara molt el que m'hi queda per conèixer: cinc illes senceres (sis, amb la Graciosa), i de les altres dues pràcticament tot. 

La veritat és que m'abellia molt i des de feia molt de temps tornar a les Canàries, una terra que m'estime especialment des de la primera vegada que hi vaig anar, i no només per qüestions naturalístiques. Amb aquest viatge tinc la sensació d'haver cobert, a més a més, unes quantes 'assignatures pendents', d'alguna de les quals em tem que serà inevitable que deixe alguna cosa per escrit, tot i que no sé molt bé quan. Pel moment, aquesta setmana he tornat a la faena, però la que ve marxaré de nou durant un dies, aquesta volta cap al nord, i ja aniré contant si això: carpe diem, ja sabeu, ara més que mai... I les fotos, per si hi ha curiositat: el Teide vist des dels Riscos de la Fortaleza amb un exemplar de l'escàs cedre canari en primer pla; la silueta dels dragos que creixen silvestres als estimballs del Barranco del Infierno d'Adeje; dues vistes de l'extraordinària laurisilva del Parc Nacional de Garajonay; caps d'olla negres d'aleta curta (Globicephala macrorhynchus) front a les costes de la Gomera; i baix, penya-segats a prop de la Punta de Teno, al nord-oest de Tenerife. 

A ple sol

Tiraven un poc arrere el sol i la calor, perquè tot i que la pujada és curta no deixa de ser una costera i a més a més, en arribar al capdamunt del tossalet, no hi ha molta ombra on amagar-se. El cas és que el conegut com a Castell Vell d’Albaida era, malgrat tenir-lo ben a mà (o potser precisament per això, caldria pensar també en aquest cas), una de les poques fortificacions medievals de la contornada a la qual no havia pujat encara mai, i suar un poc va pagar la pena per tal de posar-hi finalment remei. Pel propi castell, les restes del qual --poques, a hores d’ara, i en un estat de conservació francament precari-- han estat datades al segle XII, tot i que no és molta la informació contrastada que he estat capaç de trobar sobre ell. Però també per la seua privilegiada ubicació a cavall de les serres de Benicadell, Agullent i la Cova Alta; per les vistes remarcables que s’hi albiren des de dalt de la muntanyeta a la què a hores d’ara dona nom, i perquè a banda i banda de la serra dues fonts cabdals --la del Port a llevant, ja coneguda, i la de l’Olivera a ponent, a la què tampoc no m’hi havia acostat mai-- i les sèquies que alimenten, tot i no estar visiblement en el seu millor moment per l’estiu i la sequera, van ajudar a fer la caminada més abellidora. Molt més, de fet, que si no haguera fet tanta calor i el sol haguera picat una mica menys: segur que, en aquest cas, la presència de l'aigua no hauria estat tan confortadora.

De dalt a baix: llenç del mur est del Castell Vell; mota del barranc del Baladrar, sèquia de l'horta de Benissoda i Bassa de Dalt, que n'arreplega l'aigua; aljub, torres i vista general de la mola del castell; i pont de l'autovia sota el qual s'ha conservat --afortunadament-- l'alcavó de la Font del Port, vistes de la sèquia, ruïnes del Monestir de Santa Anna d'Albaida bastit el segle XVI per evangelitzar els moriscos de la vall, i la sèquia del Port en arribar al Molí de Dalt. 

 

La fugida (Relats d’estiu de la Carme. Juliol)

Una fotografia de sa lluna

La notícia de la misteriosa desaparició es va escampar ràpidament per les xarxes. Desenes de persones van començar a acostar-se fins al parc de la Ciutadella per veure-ho amb els seus propis ulls, mentre la policia, que s’afanyava a buscar alguna prova a l’entorn de la font ara inhabitada, no podia amagar el seu desconcert. La conegudíssima “dama del paraigua” s'havia esfumat, i qui fora que n’haguera estat responsable havia actuat amb una minuciositat i una delicadesa extremes: ni un sol rastre, ni un senyal, ni el més petit desperfecte que ajudara a esbrinar la forma de procedir dels delinqüents o que donara peu a obrir alguna línia consistent d’investigació; “és sorprenent", va arribar a comentar en veu baixa un inspector, "és com si l’estàtua haguera marxat pel seu propi peu”. 

No molt lluny, una figura sospitosament pareguda a la popular escultura avançava lentament per l’andana de l’estació de França. No li havia resultat gens fàcil decidir-se, però la situació, fins i tot per a qui, com ella, tenia una llarga experiència de tracte amb els turistes, havia superat ja qualsevol límit raonable. Cada volta més, la ciutat s’assemblava a una mena de parc temàtic, un decorat posat al servei d’una allau de visitants que semblava no tenir aturador i que anava fent més i més difícil la vida dels veïns. “No hi havia més remei, ja no podia més”, va pensar encara amb llàgrimes als ulls mentre pujava al tren decidida a començar una nova vida en algun lloc (un jardí petit i tranquil, un pedestal senzill al mig d’un parterre apartat...) que la “indústria turística” no haguera descobert encara. Uns metres més enrere, en un altre vagó, una figura sospitosament pareguda a l’estàtua de Colom es va acomodar, pensativa, en un seient.

La meua aportació per als relats d’estiu de la Carme, a partir de la preciosa fotografia de sa Lluna i inspirada també en el títol del magnífic relat d’Artur, que em va fer pensar en el monument que representa un dels primers i més entranyables records dels meus viatges infantils a Barcelona. Per cert: d’ací uns dies, jo mateix seré turista, així que tot i que també aquesta vegada tractaré de no fer-ho massa malament, no estic com per a dir moltes coses al respecte. Una incoherència (més) a gestionar, i reconec que sovint no em resulta fàcil...