Segons tots els senyals, el pati de casa tindrà nous inquilins aquesta primavera que està a punt de començar: des de fa uns dies, i malgrat el grapat d'ulls felins que se les miren des de baix amb intencions poc amistoses, una parella de sorolloses tórtores turques (
Streptopelia decaocto) han començat a deixar-se veure amb insistència sobre els arbres i el terrat. I encara que sempre m'alegra que una altra espècie s'incorpore --veurem si per quedar-se-- a la petita comunitat de plantes i animals que animen el jardí, reconec que en aquest cas me les mire amb certa prevenció, habituat com estic a conviure, pels carrers de València, amb els seus crits més aviat escandalosos i amb les llamparnades que, indefectiblement, acaben decorant-te el cotxe quan l'acabes de rentar. S'ha de reconèixer, però, que l'arribada de les tórtores al pati té un sentit especial, perquè forma part d'un espectacular procés expansiu --especialment cridaner en una espècie no migradora-- que, en apenes cinquanta anys, les ha dutes a colonitzar pràcticament tota Europa des de
les seues poblacions originàries en la Mediterrània oriental i l'Orient mitjà.
Tot i que en
altres llocs del món l'expansió de la tórtora turca ha estat deguda a introduccions a partir d'exemplars criats en captivitat, la seua arribada al nostre país --i a la resta d'Europa occidental-- és, com s'ha dit, un fenomen recent i realment interessant que, en aparença, s'ha produït sense intervenció humana i que ha donat lloc a una gran quantitat d'estudis i investigacions. La presència d'alguns exemplars en la Península Ibèrica comença a reportar-se des de 1960, però la
primera notícia confirmada de cria per a l'espècie la situa en Santander en 1974. A Catalunya, i a banda d'alguna citació accidental en els anys seixanta,
comença a fer-se habitual a partir de 1980, i vint anys després ja ocupava pràcticament
tot el territori. Al País Valencià, la primera referència de la seua presència sembla remuntar-se a 1993 --l'
Atlas de las Aves Nidificantes de 1991 no l'esmenta, potser per confusió amb alguna altra espècie. A partir de l'any 2001,
es multipliquen les cites arreu el país, i en l'actualitat cria a moltes comarques. També en les Illes, on sembla que va arribar a partir dels anys 1990, s'ha estès per tot arreu.
La tórtora turca és una de les quatre espècies del seu gènere que, sobre el paper, poden trobar-se a hores d'ara als Països Catalans. D'elles, només la denominada
vulgar o comuna (
Streptopelia turtur), una espècie migradora que també es deixa caure de tant en tant pel jardí, es pot trobar en estat salvatge i des de sempre a les nostres terres, tot i que sembla ser cada volta més escassa. Les altres tres, tan semblants entre elles que són virtualment indistingibles excepte per a
especialistes, podrien ser de fet dos: a més de la nouvinguda tórtora turca, hi ha molts autors que consideren que la tórtora domèstica (
Streptopelia risoria) i la tórtora de collar (
S. roseogrisea), de la qual hom pensa que podria descendir aquella, són en realitat una mateixa espècie. Una i altra són criades des de fa segles en captivitat --en realitat, els "coloms" que fan servir els mags són formes completament blanques de tórtores domèstiques-- tot i que ocasionalment poden assilvestrar-se, i de fet han estat citades de tant en tant com a nidificants en les nostres comarques. Curiosament, la tórtora de collar és considerada, a hores d'ara, una espècie
exòtica i invasora, però no succeeix el mateix amb l'omnipresent tórtora turca, atès que si més no a casa nostra, la seua expansió no ha estat deguda --almenys directament-- a la mà humana i per tant ha de ser considerada com una
espècie autòctona.
 |
| Distribució de la tórtora turca --baix, a l'esquerra-- en la meua 'Peterson' de 1982 |
Tal i com recordava fa poc Màrius Domingo al seu
magnífic blog, tant el nom específic de la tórtora comuna ("
turtur") com el de la turca ("
decaocto") semblen tenir com a origen una onomatopeia del seu parrupeig característic. Però en aquest últim cas, a més, hi ha una llegenda grega que el gran
Gerald Durrell, en el seu llibre "
Birds, beasts and relatives" ("
Bichos y demás parientes" en l'edició en castellà que tinc a mà) posa en boca del doctor
Teodor Stefanides, i que no puc resistir-me a transcriure:
"--En griego --dijo Teodoro, masticando metódicamente su emparedado-- la tórtola turca se llama dekaoctur, sabe, "dieciochera". Cuenta la leyenda que cuando Jesucristo... hum... subía al Calvario con la cruz a cuestas, un soldado romano, viéndole exhausto, se apiadó de Él. A la vera del camino estaba una vieja que vendía... hum... que vendía leche, conque el romano fué y le preguntó que a cómo vendía la taza. Ella le contestó que a dieciocho monedas. Pero el soldado no tenía más que diecisiete. Así que... eh... así que trató de convencer a la mujer de que le diera una taza de leche para Cristo por diecisiete monedas, pero ella, codiciosa, no quiso bajar de las dieciocho. Conque, cuando Cristo fué crucificado, la vieja quedó convertida en tórtola, y condenada a repetir dekaocto, dekaocto,"dieciocho, dieciocho", hasta el fin de sus días. Si alguna vez consiente en decir dekaepta, diecisiete, recobrará su forma humana. Y si, por empecinamiento, dice deka-ennaea, diecinueve, entonces se acabará el mundo."
I és que, pel que es veu, va haver un temps en què els déus (o Déu) maleïen els gasius, els mesquins i els avariciosos; hui, en canvi, els fan ministres, membres d'una
troika o presidents de consells d'administració. I encara hem de confiar en què no els pegue per dir "dinou"...
Tornar, després d'uns dies de multituds, estrèpit i bullícia fallera, a la tranquil·litat del poble; trobar al pati els narcisos florits, perdre's una estona per la muntanya, recuperar forces per preparar-se a tornar, l'endemà, a la ciutat, la seguida i la faena... No negaré que hi ha voltes que aquesta vida amfíbia resulta un poc cansada. Però en general, i a aquestes alçades, crec que no sabria --o no voldria-- fer-ho d'altra forma...
