Sent per Euskadi una estima especial. També per Nafarroa, i pel que conec d'Iparralde. Tots els colors del verd tenen un poc la culpa. I Atxaga, Lertxundi, Ordorika i Junkera. Però qui ha posat la música als paisatges d'Euskal Herria a mesura que els he anat descobrint i coneixent --i em queda molt de camí, encara-- ha estat indubtablement Oskorri. En un altre temps i un altre país, haurien estat, simplement, uns músics excepcionals. Però les coses són com són, i a ells els ha tocat ser alguna cosa més: portava el vent la força d'un poble que ha patit tant. Trenta-cinc anys fent música, vint-i-cinc des de que Ana i Begoña (vingudes aquell estiu des de Bilbao a la Font Roja) me'ls van fer sentir per primera vegada i vaig haver d'apuntar-me el nom per no oblidar-lo. Després, els concerts, ja inoblidables, a València i a Xàtiva (amb All Tall i Milladoiro), "Hamabost Urte eta Gero Hau", "Landalan" o el monumental directe de "25 Kantu Urte". Les seues cançons, la veu de Natxo de Felipe, m'han acompanyat des d'aleshores en el descobriment, encara incomplet, encara sorprenent, d'aquella terra, la seua mar, la seua gent, la seua llengua (Euskal Herrian euskaraz). I en altres camins, i en altres descobriments. Te'n recordes d'aquesta?
Nire bihotzak ez dezaizuke
sekula esan adio.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada