Lentament edifique i dolorosament
aquest cant, que és un cant, més que d’amor, de ràbia,
d’una ràbia que funda les dinasties bíbliques,
d’una ràbia que crea, més que els versos, els pobles.
És la ràbia d’un poble o la ràbia d’uns pobles
creuats de banda a banda pel senyal de la guerra,
una vida precària, un amor clandestí,
les paraules ocultes cautament als calaixos,
tot allò que no fou possible i és possible,
i hauria estat possible, però no fou possible,
com si únicament ara l’aigua arribàs a l’àtic.
No ens podíem besar si no era ocultament,
i si no ens sorprenia la Moral d’uniforme
i si era a la platja la Moral a cavall.
Hòmens d’ordre vigilen de reüll el que escrius,
els hòmens que s’han fet grossos en la postguerra.
Hem pecat per això, perquè no se’ns deixava
existir plenament, amar-nos plenament
amb aquell impudor que la vida demana,
aquell amor capaç de fondre tots els ploms,
rebentar les perilles, deixar el món a fosques.
Un any més, un altre setembre, amb el record i l’homenatge a Vicent Andrés Estellés en la seua cada volta més difosa i reconeguda Diada: de la ràbia, amb els temps que corren (i els que em tem que correran), poca cosa cal afegir; de l’amor, la ferma voluntat de no renunciar a la seua capacitat per fondre tots els ploms. I sempre i malgrat tot, aquest gust general per la vida...
Hom cercarà, entre les meues síl·labes,
algun pretext per a alguna polèmica,
allò omès, conjecturant principis,
o allò que he dit i no ho veuen prou clar.
Mes, tot això, sols són banalitats.
El meu secret, de què et fas confident,
és aquest gust general per la vida.
Aquest ha estat, t'ho jure, i no cap altre,
el meu motiu, el meu mòbil secretíssim
del meu anar i venir per les mars.
M'han enriquit, m'han fet la vida clara
i li han donat, darrerament, sentit.
