Balanç provisional

No es va, a aquestes coses, a veure el paisatge; però de vegades és ell qui et ve a buscar. Comença el verd cantàbric en vorejar Gorbeia, però aquesta primavera les excel·lències clorofíl·liques semblen estendre's, si fa no fa, per tot arreu: no en soc visitant assidu, però em costa recordar tanta verdor a les planes d'Aragó o de la Rioja. Venint d'aquesta banda, des d'Euskadi i Cantàbria, s'entra a Astúries vorejant el Cares i a l'ombra dels Picos, en aquesta ocasió apenes intuïts entre la pluja i els núvols. Benia és capital del Conceyu de Onís, veí del de Cabrales i del de Cangas de Onís, en ple Parc Nacional; un poblet menut i ben endreçat. Praos, vaques, sidra i gamoneu, primer contacte amb la gent que va aplegant (gallecs, bascos, lleonesos, molts madrilenys). Previsions i expectatives, repàs de presències i absències, i quasi mil quilòmetres al cos al còmput del dia. L'hotel, molt bé.

De les Jornades pròpiament dites, no és aquest el lloc per avorrir-vos amb massa detalls. Vora cent trenta persones i dos dies parlant de conservació, principalment des de la perspectiva de les entitats ciutadanes que s'hi dediquen arreu l'Estat, gestionant directament o indirectament --mitjançant acords amb els propietaris, quasi sempre privats però també públics-- paisatges d'interés, hàbitats d'espècies rellevants o terrenys agrícoles i forestals, que ve a ser el que s'anomena custòdia del territori. Projectes petits i voluntariosos, molt sovint, però també d'altres d'un nivell i un abast realment notables (hi ha entitats potents treballant aquesta línia des de fa anys, com Global Nature, Naturaleza y Hombre, BVCF o el mateix FAPAS) que sempre va bé conéixer o recordar. Problemàtiques diverses però amb un fons comú: les dificultats de finançament i l'ètica sobre aquest; la necessitat de comptar amb eines eficaces de comunicació i difussió; el paper de l'administració, que es mira aquestes coses amb certa desconfiança; els possibles instruments legals i fiscals que caldria desenvolupar; o les necessàries aliances --no sempre sencilles-- amb agricultors, ramaders o caçadors, o almenys amb alguns d'ells... Alguns retrobaments, molts contactes i converses, dins i fora de programa. I unes quantes idees per seguir endavant. En general, i indiscutiblement, ha pagat la pena, fins i tot per a caràcters, com el meu, que tendeixen a pensar més en allò que queda per fer i podria encara fer-se, que en el que ja s'ha avançat.

En aquesta ocasió, d'ací n'anàvem vuit, de diferents entitats i de comarques diverses. Valencians i valencianes som un element rellevant en aquest camp, pels projectes concrets i per la feina en xarxa que hem anat construïnt amb Avinença i que encara té molt de camí per davant. Amb catalans (pioners, avançats i referent indiscutible, també en aquestes coses) i balears, hem configurat des de fa ja uns quants anys una espècie de nucli "mediterrani" de la custòdia del territori, que és conegut i seguit arreu de l'Estat. De dia, s'han après moltes coses, i ha hagut també ocasió d'explicar que hi ha gent i projectes i actuacions en marxa a moltes comarques valencianes, per bé que també hem hagut d'imaginar, des d'allí, la inquietant imatge de Camps i la senyera, amb el Codi Penal com a observador impassible. De nit, també en aquestes que ja han estat les quartes, s'ha tornat a sentir a l'Ovidi, a Llach i a Bonet --la complicitat menorquina, imprescindible i eficaç com sempre--, s'han esbossat lligams i s'han enfortit vincles. Alguns, notablement.

Tancàrem les Jornades coneixent en el camp i de primera mà l'experiència de FAPAS en aquestes qüestions, que és molta i molt antiga, com antiga és també la meua relació amb ells; si no recorde mal, la seua va ser la primera quota de soci que vaig pagar, fa més de vint-i-cinc anys. Ja vos contaré un altre dia, però tinc per això una estima especial a aquest grup i a Roberto Hartasánchez, que ha estat des de sempre la seua ànima. Roberto és un element excepcional, controvertit també per a certs sectors (alguns ecologistes, científics i administració) als què tampoc ell estalvia crítiques perquè no és d'aquells que es mosseguen la llengua. En tot cas, ha sabut posar en marxa projectes de conservació d'espècies amenaçades que han esdevingut emblemàtics, i la seua ajuda ha estat també un factor clau per a que els voltors tornaren a Alcoi. Però en aquest cas, el protagonista era l'ós, i el projecte al Conceyu de Santo Adriano, a la mateixa vora d'Uviéu, on mitjançant un conjunt d'actuacions aparentment senzilles --recuperació de l'apicultura, lloguer de finques abandonades per a cultivar fruiters, ramaderia extensiva i moltes altres--s'ha consolidat una població reproductora d'óssos i s'ha aconseguit un notable suport social per a una espècie que, fa només trenta anys, era objecte de persecució activa i la seua mort celebrada com una festa.

I, en fi, mil quilòmetres més, cansament satisfet, bons records --que sempre ajuden-- i uns quants correus pendents, idees a madurar i projectes a encetar. Pel que fa a conclusions oficials i resultats formals, ja aniré donant compte, per si interessaren, d'on poden trobar-se. D'altres qüestions, situacions i comentaris, de gent interessant, detalls curiosos i propostes cridaneres, és molt probable que en llegiu alguna cosa per ací. Tan bon punt haja descansat una mica.

Unos díes n'Asturies

Des de demà aniré perdut per l’orient asturià per a participar en les IV Jornades Estatals de Custòdia del Territori. Ja sabeu com van aquestes coses: uns dies intensos, amb el programa atapeït de ponències, tallers i taules rodones, i alguna visita a experiències sobre el terreny. D'aquestes, jo he triat un projecte de FAPAS, que organitza les Jornades aquest any, de millora de l'hàbitat de l'ós bru i el gall fer cantàbric; que no és que siga molt exportable a terres valencianes, però m'ha semblat curiós. Així és que, a l'espera d'aprendre unes quantes coses noves, retrobar amics i coneguts d'altres administracions i entitats que es dediquen a aquestes coses, i conéixer de primera mà les experiències que van posant-se en marxa en territoris i contextos diferents, tindré abandonades aquestes planes durant uns dies.

Yá vos cuntaré. Hasta la selmana que vien!

Historieta amb tortuga

L’altre dia, dues veïnetes del poble (Lucia i Iratxe), que saben de les meues feines i aficions, em van dur a casa una tortuga que havien trobat al riu, prop de l’Alqueria, per tal que decidira què s'havia de fer amb ella. Abans d’obrir la caixa en què la duien, jo, que de tortugues no en sé gran cosa, vaig pensar que probablement seria una d’aquelles de Florida que compra la gent quan són petites (i acolorides). Després, quan creixen o s’avorreixen d’elles, les amollen a rius, pantans i estanys. I, amb això, creen un greu problema. La tortuga de Florida (Trachemys scripta ssp elegans) és una espècie exòtica i invasora, que en uns anys s’ha estés per molts dels nostres rius i marjals, amb la qual cosa és molt probable (encara no s’ha confirmat) que competisca amb les dues espècies autòctones de tortugues d’aigua: la ibèrica o de rierol (Mauremys leprosa) i l’europea o d'estany (Emys orbicularis), totes dues amenaçades. Les tortugues americanes són animals agressius i molt voraços, i poden transmetre malalties com la salmonel·losi. Tot i que la seua importació està prohibida a la Unió Europea, segueixen criant-se ací, i n’hi ha constància que es reprodueixen en llibertat en alguns aiguamolls valencians.

El cas és que, ja amb l'animal a la mà (un samarro amb una closca de més de vint centímetres), res d'americana: la pinta era de ser una tortuga d’aigua ibèrica de grandària respectable... que és el que va resultar ser. Un mascle de Mauremys leprosa d’uns quinze anys, ben bonic i granadet, confirmat per especialista i revisat per veterinari –està en perfecte estat de salut. És la més freqüent de les dues tortugues d'aigua valencianes, però les seues poblacions semblen trobar-se en retrocés, entre altres causes per la recollida d'exemplars per a tindre-les com a animal de companyia. Ahir per la vesprada, les xiquetes el van retornar sa i estalvi al mateix lloc d'on el van arreplegar; afegirem la referència de la cita en el Banc de Dades de Biodiversitat, amb el seu nom. I anant i tornant, vam xarrar sobre les diferències entre les tortugues americanes i les nostres, de com aquestes es troben amenaçades i poden aplegar a desaparéixer si no fem més per mantindre nets rius i embassaments; i de que, tret que estiguen ferits, sempre és millor deixar els animals que ens trobem al lloc on estaven, que ells ja saben què han de fer. I jo, ja veus, content de poder fer aquestes coses de tant en tant. I d’haver aprés un poquet més sobre tortugues, que un no sap mai quan li pot fer falta.

Memòria

Recordar és enyorar. Per amable que siga el present, sempre hi ha algú, o alguna cosa, que trobem a faltar en evocar-la. Un paisatge, uns llavis, un amic, un aroma, un desig. Enyorem el que hem perdut per sempre, i el que encara confiem en retrobar en algun tombant del camí. Enyorem el que hem sigut, el que hem tingut i el que hem volgut. I, de vegades, enyorem --i com-- el que hauriem volgut ser, tindre o estimar. Enyorarem, algun dia, el que som ara; però ara encara no ho sabem. No enyorar és oblidar. Viure és recordar-ho, sense deixar de viure. Serenament.

A l'est de la línia hi ha granotes amb trompa

Probablement ho haureu vist a la premsa aquests dies passats, perquè ha estat notícia destacada a molts diaris. Un grup de científics ha fet pública la troballa de diverses espècies noves de vertebrats a les muntanyes Foja, a la banda indonèsia de l'illa de Nova Guinea. I, a més, espècies remarcables per una o altra raó: un cangur arborícola (o ualabi) que sembla ser el més petit del seu grup, alguns ocells i una curiosa granota del gènere Litoria --un grup de granotes arborícoles molt diversificat, propi d'Austràlia i de les illes situades a l'est de la Línia de Wallace-- que s'ha convertit en imatge mediàtica de la notícia. Ha estat batejada com a "granota pinotxo" per disposar, al musell, d'un apèndix retràctil que recorda un nas o una trompa. No és tracta, però, d'una notícia excepcional: cada any es descobreixen, com a mitjana, dues noves espècies d'aus, i unes quantes més d'amfibis; també, i de tant en tant, apareix una nova espècies de mamífer a les selves de Vietnam, a Sudamèrica o a l'Himalaia. Això, per no parlar dels centenars de milers (potser milions) d'espècies d'insectes i altres invertebrats que s'estima que queden encara per descriure. Les mateixes muntanyes Foja, que venen sent estudiades més o menys sistemàticament des de l'any 2005, han permés ja catalogar, abans que es feren públics els resultats d'aquesta última expedició, almenys altres dos marsupials desconeguts, un parell d'aus extremadament rares i que es donaven per extingides, i una vintena més de granotes noves per a la ciència.


M'agrada que la premsa generalista faça un lloc per a aquestes notícies. És bo que es parle de biodiversitat, encara que només siga quan s'acosta el 22 de maig, que és el dia mundial dedicat al particular. Només em preocupa, un poc, que s'associe aquesta diversitat a la imatge d'espècies menys o menys conspícues o espectaculars, o a paradisos remots i perduts que romanen intactes a l'espera que els intrèpids científics s'hi aventuren a desvetlar les meravelles que serven. Per això, de notícies com aquestes --bones, sense dubte-- convindria extraure dos corol·laris importants. El primer, com ja dic, que la biodiversitat no és cosa només de selves exòtiques i inexplorades: la conca Mediterrània és considerada com un dels "punts calents" (hotspots) respecte a la diversitat de la vida en la terra. Al País Valencià, sense anar més lluny, viuen desenes de plantes úniques a la Terra, algunes conegudes únicament d'una o unes poques localitats. A mesura que augmenta l'esforç científic i es prospecten millor determinades àrees, noves espècies o varietats van sent descrites fins i tot en llocs que han estat investigats exhaustivament des de fa més d'un segle. La biodiversitat és un atribut global, i cada ecosistema, cada territori, aporta al conjunt la seua porció. Garantir la seua supervivència --o almenys, reduir la seua desaparició-- és tan important ací com a Nova Guinea.

La granota ’Pinotxo’, amb una protuberància similar a un nas humà. REUTERS/National Geographic/Tim Laman/

El segon aspecte, precisament, es relaciona amb aquesta supervivència. Des de fa anys, nombroses veus alerten del perill que moltes espècies estiguen desapareixent abans de que hagen estat descrites per la ciència. Cada agressió sobre ecosistemes sensibles pot estar tenint com a resultat que centenars d'espècies de plantes, invertebrats, fins i tot amfibis, aus o mamífers, s'extingisquen sense que mai apleguem a tindre notícia de la seua existència. Sol dir-se, en relació amb açò, que potser entre aquestes espècies estiga la que ens hauria pogut donar un remei contra el càncer o resoldre la fam a la terra; Wilson, de qui ja he parlat en altres llocs, exposa el cas d'un turó a l'Equador --el Cerro Centinela, d'uns pocs centenars d'hectàrees-- la roturació del qual per a plantar café, a prinicipis dels anys huitanta, va extingir desenes de plantes endèmiques just acabades de descriure uns anys abans. La visió utilitarista és certa i probablement eficaç per a conscienciar de la gravetat del problema; però sense arribar a aquests extrems, hi ha una responsabilitat ètica evident que ens hauria de dur a ser extremadament prudents. Pel que sabem a hores d'ara, totes les espècies --fins i tot les més menudes, lletges o inútils per a la Humanitat-- són o poden ser rellevants per als ecosistemes, i per tant per a la nostra supervivència a mitjà termini. Així que millor no arriscar-se massa.

Dues espècies de mamífers descobertes els últims anys a les estribacions de l'Himalaia: un petit cèrvol (Muntiacus putaoensis), descrit el 1997, i el simi Macaca munzala, l'existència del qual va ser publicada el 2005.

I encara hi ha, en el cas de les muntanyes Foja i la granota de nas fàl·lic, un altre component que convindria remarcar: si heu punxat l'enllaç de dalt, haureu vist que els científics que lideren la investigació provenen d'una fundació privada, Conservation International (CI), que es dedica a aquestes tasques amb el suport de persones, governs i corporacions de tot el món (entre ells, l'actor Harrison Ford). En aquest cas, han comptat també amb la participació de l'Institut Indonesi de Ciències (LIPI), la National Geographic Society i la Smithsonsian Institution, en una interessant aliança entre institucions públiques i privades. CI no és un cas únic: convé no rebutjar, com he dit també en altre lloc, el paper que associacions, fundacions i entitats com aquesta (i com d'altres com The Nature Conservancy, la Durrell Wildlife Fundation Trust o la mateixa WWF, per esmentar-ne només algunes) tenen, i tindran, en aquesta immensa tasca de descobrir, catalogar i preservar la biodiversitat.

No hi ha dubte que queda encara molta feina per fer per tal de tindre una mínima idea de la diversitat biològica que alberga realment el nostre planeta; hi ha grups sencers de sers vius dels quals apenes s'ha començat a esbrinar la seua varietat, i moltes zones de la terra, com les abans esmentades o moltes altres --penseu, per exemple, en els fons marins-- requereixen encara un esforç immens d'investigació i guarden moltes, moltíssimes sorpreses. Hi ha feina per a anys i per a molts. I de paradisos, encara en queden per explorar i seran notícia els descobriments que s'hi facen. Però, de vegades i a aquests efectes, convé recordar que el paradís pot estar a la vora de casa. I també l'infern.

La mar, de quí?

La setmana passada, abans de les meues digressions gürtelianes --sabreu perdonar-me, però és que la cosa té collons es mire com es mire-- hi havia almenys dues cosetes sobre les què m'havia plantejat escriure. La primera, un llarguíssim dinar (per fi!) amb els amics-de-tota-la-vida, que ja sabeu que són aquells als què acabes veient menys que al teu dentista; la segona, a tall de un (altre) viatge de faena a Madrid, sobre el mar, la seua conservació i les responsabilitats públiques sobre el tema. Com que l'amistat és cosa sagrada i de temps no en tinc molt ara, deixe aquella per a altra ocasió, que bé s'ho mereix. I quant a la segona, doncs la veritat és que dit com ho he dit ja es veu que pot ser un assumpte més aïna avorrit. Així és que no sé si me'n reixiré, però em sembla que paga la pena intentar-ho, i ja veurem que passa.


A pams: prescindiré de detalls sobre les meues ocupacions professionals, una part de les quals té a veure com dic amb les espècies i els hàbitats que viuen, mal que bé, en les aigües que confronten amb les costes valencianes. Tema que, ja de per si, resulta complicat, perquè la veritat és que a una manca molt notable d'informació sobre què passa a l'aigua i als animals i les plantes que hi viuen, s'ajunta també un cert (i també general) desinterés sobre el particular, tret de sectors socials concrets, de que passe alguna cosa lletja i especialment visible --un abocament de gasoli, posem per cas-- o d'alguns aspectes puntuals i específics, com els que tenen a veure amb el bany a les platges o els alguers de posidònia. Majoritàriament, però, el nostre mar segueix sent un immens albelló, destí final de tota mena de residus i humiliacions, mentre les meravelles que, miraculosament, han aconseguit sobreviure a una desfeta que no es detura, continuen sent unes grans desconegudes --és el que té viure baix l'aigua, supose--entre la desidia o la complicitat de la major part de la població, que només espera platges netes i arena blanca.

I a això cal afegir, encara, una situació legal diguem-ne complicada, que és el que volia provar de dir hui. La cosa, a grans trets, pot resumir-se --molt i malament-- en dos aspectes clau, que podriem anomenar "sectorial" i "competencial", tot i que ambdós es troben íntimament relacionats. El "sectorial" vol dir que la conservació del medi ambient marí es troba al mateix nivell que altres àmbits d'actuació de l'administració, com ara els ports, la navegació, la regeneració (?) de platges o (molt especialment) la pesca marítima, que solen recaure sobre departaments diferents i sovint molt distants, amb directrius i pólítiques també diverses. Des de d'aquest punt de vista, doncs, la conservació ve a ser simplement una cosa més de les que afecten al mar, i s'ha de fer el seu lloc en un context polític i tècnic no sempre favorable a aquestes qüestions. El camí per fer, en aquest camp, és molt llarg encara, i ja dic --i no és per fugir d'estudi-- que, malauradament, el nivell de conscienciació i les exigències socials sobre el particular no ajuden molt.

La segona, la "competencial", és encara més complexa, fins i tot un punt surrealista. La cosa comença, precissament, pels "títols competencials" reservats per la Constitució (Espanyola) a l'Administració central i a les comunitats Autònomes. En alguns temes, com ara la pesca, la cosa sembla estar bastant clara: a partir del que s'anomena línies de base recta (línies imaginàries que uneixen punts prominents del litoral, des de les quals es delimita el mar territorial dels estats) es defineixen dos sectors marins que queden subjectes a diferent competència en matèria pesquera. De la línia de base cap a terra, hi ha les denominades aigües interiors, que corresponen a la comunitat autònoma; la resta, des de la línia cap a mar obert, són aigües exteriors, i és l'Estat l'encarregat de la seua gestió. Així ho estableix l'article 148.11 de la Constitució (Espanyola), que diu que les comunitats Autònomes podran assumir competències en "La pesca en aguas interiores, el marisqueo y la acuicultura, la caza y la pesca fluvial". El problema és que l'apartat 9 del mateix article també atribueix a les comunitats Autònomes "La gestión en materia de protección del medio ambiente", però en aquest cas sense deixar clar, quan aquest "medio ambiente" és marí, on està el límit...

Zones marítimes, de la Viquipèdia

A partir d'ací, i durant vint-i-cinc anys, cadascú ha anar apanyant-se-les com ha pogut, volgut o sabut, llançant-se recursos a dret i tort, fins que l'any 2002 el Tribunal Constitucional, a tall d'un conflicte entre l'Estat i la Junta de Andalucía sobre el Parc Natural de Cabo de Gata-Níjar, va constatar, després de complexes deliberacions, que: a) la pesca, el medi ambient i els espais naturals protegits són coses molt distintes i que convé no mesclar, i b) el problema és que el l'aigua es mou ("el mar territorial, como soporte topográfico del medio ambiente se integra en primer término por un elemento móvil --las aguas-- que, por obvias razones físicas no pueden adscribirse de modo permanente a un lugar determinado"). Al remat, la Sentència en qüestió ve a dir que, en general i pel que fa a espais naturals protegits (ja he dit que en pesca és diferent), el mar és una competència estatal perquè el territori de les comunitats Autònomes s'acaba en terra; però excepcionalment, i com que l'aigua és "mòbil", aquestes podran assumir la competència si es justifica que entre el mar i la terra hi ha continuïtat ecològica: "las circunstancias y características específicas del espacio a proteger pueden demandar, en ocasiones excepcionales, que el mismo se extienda en alguna medida sobre el mar territorial, singularmente cuando así venga exigido por la continuidad y unidad de dicho espacio físico". Principi, aquest de la "continuïtat ecològica", que ha estat incorporat a les lleis però que en la seua aplicació pràctica no deixa de ser, ja es veu clarament, tan subtil i mòbil com les pròpies aigües.

En conclusió, per no fer-ho més llarg: encara hui, i per sorprenent que puga semblar, hi ha molts dubtes sobre si la responsabilitat sobre la conservació mediambiental del mar que toca les costes del nostre país és del govern autònom, o del de l’Estat. Cosa que no passaria de ser una anècdota per a diletants o material d'estudi per a juristes saberuts, si no fóra perquè, com és obvi, les conseqüències pràctiques d’aquesta qüestió no són en absolut rebutjables i van més d’enllà d’aspectes –diguem-ne—de sobirania que, siga dit de passada, no semblen tampoc preocupar molt a qui sí que s’interessa per altres aspectes de l’autogovern i el territori. Les perspectives, ara com ara, no semblen gens clares (s'està tramitant al Congrés una Ley de Protección del Medio Marino que, si fa no fa, ho deixa tot com està), tot i que he de dir que almenys els tècnics d'allà i d'ací, i d'altres comunitats costaneres, ja anem fent per posar-nos d'acord en allò essencial, encara que calga anar a Madrid a parlar de la nostra mar. Perquè al remat, pescadors, dofins, escaterets, bussejadors o gavines corses comencen a estar un poc farts de romanços. I, entre sentència i sentència, el mar se'ns va morint cada dia un poc més.

Ah, aquells temps feliços en que els peixos duien les quatre barres a la cua...






I un peix, de post scriptum: se'n diu corvina (Argyrosomus regius), fa unes setmanes un amic aficionat a la pesca em deia que era un peix exquisit, que ja no es pescava quasi mai a les nostres costes --abans sembla que era abundant i de bones talles-- i que calia fer alguna cosa per protegir-lo perquè només en trobava d'acuicultura. Casualment, al dinar d'amics que deia abans --que es va prolongar fins el sopar--vaig provar-la. Un dels millors peixos que he menjat. I un altre tresor marí en (aparent) perill. Au, Julio, ja ho he dit.

O no?

Si feu una ullada a la premsa valenciana dels últims mesos, trobareu sovint comentaris sobre la suposada paralització de l'activitat del Govern deguda a la previsible incidència del cas Gürtel, en les seues diverses ramificacions. D’entrada, aquest argument sembla lògic: si qui té la responsabilitat de governar, legítimament atorgada per la majoria de les valencianes i els valencians, té el cap (i el temps) ocupat en altres coses, malament podrà complir amb aquesta responsabilitat, o almenys ho farà amb un nivell de dedicació (i, potser, d’eficiència) menor. Una raó més contra el "no passa res", que deiem ahir. Altra cosa és tractar d'esbrinar què hi pot haver, de cert, en aquesta pressumpció; és a dir: si es nota, intuicions a banda, un canvi significatiu en l'activitat del Consell i les conselleries, i --en cas positiu-- si aquest canvi es deu, o no, a les peripècies judicials d'alguns dels seus representants. A mi, ja ho deia també ahir, no m’abelleix massa calfar-me el cap sobre el tema, però hi ha un indicador relativament senzill per a fer-se una idea de com va la cosa: les publicacions en el Diari Oficial de la Comunitat Valenciana. Una simple recerca sobre el número de disposicions públicades pot orientar –de forma tan aproximada i inexacta com vulgueu—sobre el grau d’activitat de l’administració, fins i tot des de diferents punts de vista. I, aprofitant una estoneta tonta d’aquestes de vesprada plujosa de divendres, m'he animat a fer-ho, sense cap pretensió però amb certa curiositat.

Primer, he provat amb les lleis. Ja sabeu que la seua tramitació sol ser llarga i complexa, i té a veure no solament amb tasques de govern sinó també amb qüestions parlamentàries, per la qual cosa no serien d'esperar grans variacions. Prenent com a període de referència els mesos de gener a abril de diferents anys, els resultats apunten en aquesta direcció: tret de l’any 2007, en el que en els mesos contemplats es van publicar fins a 12 lleis, la resta dels anys el nivell s’ha mantingut menys o menys constant: 1 en 2006, 3 en 2008, 2009 i 2010. Amb tota seguretat, la dada de 2007 té a veure amb les eleccions autonòmiques, que se celebraren el 27 de maig, i amb l'efecte de fi de legislatura, que comprimeix i accelera determinades tramitacions.

La prova amb decrets i resolucions pot donar una idea més adequada de l’activitat de les diferents Conselleries, però cal tindre en compte que, en gran part, aquestes disposicions són fruit d’un treball eminentment tècnic, desenvolupen lleis i d'altres disposicions generals i, en gran mesura, representen el funcionament diguem-ne "de creuer" de l’administració, per la qual cosa no seria esperable tampoc trobar gran variacions. Les dades que poden extraure’s del DOCV confirmen, també, aquesta idea:

• 2006: 57 decrets i 1.177 resolucions
• 2007: 74 decrets i 2.157 resolucions
• 2008: 83 decrets i 1.966 resolucions
• 2009: 71 decrets i 1.671 resolucions
• 2010: 81 decrets i 1.757 resolucions

De nou, 2007 apareix com un any especialment prol·lífic, sobre tot pel que fa a les resolucions (moltes d’elles de concessió de subvencions), però ni els decrets ni les variacions observades en els últims anys respecte a les resolucions (fixeu-vos en el 2010) fan pensar tampoc en una tendència a la reducció significativa de l’activitat de l’administració des que va esclatar el tema en febrer de 2009.
I encara m'ha quedat temps i ganes per fer una ullada a un altre tipus de disposició, els acords: un mecanisme d’aprovació que sol utilitzar-se per a assumptes que no assoleixen el rang de decret però que impliquen, en molts casos, una decisió més o menys directa dels órgans directius. Els acords, des d’aquest punt de vista, poden indicar millor el grau d’activitat "política" del Consell i els seus consellers. I la comparació, en aquest cas, dona uns resultats sensiblement diferents. Considerats en el seu conjunt, els acords publicats al DOCV –no tots es publiquen--han passat de 164 l’any 2006, fins a 63 l’any 2010. Hi ha, però, dos factors a tindre en compte per explicar aquesta reducció tan significativa. El primer, que les decissions de les Comissions Territorials d’Urbanisme adopten aquesta forma, per la qual cosa l’evident reducció de l’activitat urbanística pot ser responsable, en part, de la disminució. L’altre, que també s’utilitza l’acord per a modificacions de crèdit, molt habituals en vespres electorals. Així és que, excloent aquests dos grups (que, siga dit de pas, també mereixerien un comentari a banda, sobre tot en el cas del primer: els acords de les esmentades Comissions Territorials d’Urbanisme han passat de 111 els quatre primers mesos de 2006 a 12 en idèntic període de 2010), els resultats són aquests:

• 2006: 53 acords
• 2007: 71 acords
• 2008: 56 acords
• 2009: 52 acords
• 2010: 38 acords

O siga: que ens els quatre primers mesos de 2010, la publicació d’acords s’ha reduït una quarta part respecte a la de 2009, i un terç respecte a la de 2008. Un poc, doncs, si que sembla notar-se... Altra cosa seria, com ja s'ha dit, analitzar fins a quin punt aquesta reducció obeeix a una o altra causa, o fins i tot fer una anàlisi més fina, conselleria per conselleria o mirant-se amb major detall els continguts de les disposicions. Cosa que a mi, ara com ara, em fa massa peresa. Ho deixe, com també les interpretacions, per a qui tinga temps i ganes o sàpiga un poc més de sociologia política. Però a mi, a la vista d'açò, em fa l’efecte que, en general, la paralització (o ralentització, si voleu) té un caràcter més estructural que conjunctural, afecta de forma diferent a determinats temes (molt marcats ideològicament) i, en tot cas, no sembla fàcil de constatar. O almenys, no tant com sovint sembla reflectir-se en certes declaracions. O si?

Sí que passa

Ja s'havia anunciat que, fóra quina fóra la postura del Suprem, la consigna a seguir havia de ser diàfana, inequívoca i compacta: no passa res. I, de fet, aquest ha estat el missatge que més clarament s'ha percebut fent hui una ullada als diaris: adobat, encara, amb pseudoarguments tan fal·laços que es veuen des de Cabo de Gata a Finisterre, i algunes pinzellades conspiratòries que sempre fan bonic. Una pena que el sector alacantí haja decidit anar un poc per lliure, però ni això ni res invalida aquest missatge, que cal deixar clar i que convé que tothom assumisca en aquesta tan important Comunidad: ací no passa res. Jo, en canvi, crec que si que passa. No perque s'haja de reobrir el cas, ni perquè al remat condemnen o no a qui toque, que això --ja ho he dit en altre lloc-- ja ho decidiran els jutges; ni tampoc perquè haja o no de dimitir. Passa, sobretot, perquè aquesta situació d'anormalitat en què ens trobem instal·lats, ja comença a cansar. Almenys, a mi. Tant, que avui no tinc ni ganes d'escriure, i m'encomane a Saramago:

"A les deu del vespre, finalment, va aparéixer a la televisió el primer ministre. Es presentava amb la cara trasmudada, amb moltes ulleres, conseqüència de tota una setmana de nits de dormir malament, pàl·lid tot i el maquillatge tipus bona salut. Tenia un full a la mà, però quasi no va llegir, només hi va donar algun cop d'ull de tant en tant per no perdre el fil del discurs, Benvolguts conciutadans, va dir, el resultat de les eleccions que avui s'han celebrat a la capital del país ha estat el següent, partit de la dreta, vuit per cent, partit del mig, vuit per cent, partit de l'esquerra, u per cent, abstencions, zero, vots nuls, zero, vots en blanc, vuitanta-tres per cent. Va fer una pausa per acostar-se als llavis el got d'aigua que tenia al costat i va prosseguir, El govern, reconeixent que la votació d'avui ha confirmat i agreujat la tendència verificada diumenge passat i estant unànimement d'acord sobre la necessitat d'una investigació seriosa de les causes primeres i últimes d'uns resultats tan desconcertants, considera, després d'haver consultat amb sa excel·lència el cap de l'estat, que la seua legitimitat per continuar en funcions no s'ha posat en qüestió, no només perquè les eleccions que s'acaben de fer han estat d'àmbit local i prou, sinó també perquè reivindica i assumeix com a obligació imperiosa i urgent esbrinar fins a les últimes conseqüències els anòmals esdeveniments de què hem estat, durant aquesta última setmana, a més a més de testimonis atònits, temeraris actors, i si, amb la recança més gran, pronuncio aquesta paraula, és perquè tots aquests vots en blanc que han assestat un cop brutal contra la normalitat democràtica amb que transcorria la nostra vida personal i col·lectiva no han caigut del cel ni han sorgit de les entranyes de la terra, sinó que han estat a la butxaca de vuitanta-tres de cada cent votants d'aquesta ciutat, els quals, amb la seva pròpia, però no patriòtica, mà, els han dipositat a les urnes".

M'haguera anat millor parlar sobre medi ambient marí, que és el que volia escriure hui. Però quasi que ho deixe per a un altre dia.

Content i enllaçat

Vicent Baydal, al seu blog Vent d Cabylia --ja el coneixeu i no cal dir res més-- ha tingut l'amabilitat d'inclore'm en una llista de recomanacions que forma part d'una cadena, "Vale a pena de ficar de olho nesse blog". A mi, perquè negar-ho, m'ha fet molta il·lusió, nouvingut com sóc a aquestes coses, i li ho agraisc d'allò més. I, a més, he dit de seguir-la, la cadena, recomanant-vos jo també alguns dels blogs pels quals em deixe caure quan tinc una estoneta. Ja puc dir que no ha estat fàcil triar ni he sabut molt bé com fer-ho, que encara sóc aprenent i escollir sempre és un risc... El cas és que, a banda de l'esmentat Vent d Cabylia (les regles són les regles), i d'altres que podeu veure ací al costat, aquesta és la meua proposta:

• La muntanya màgica: que dir de la Comtessa d'Angeville... Vivències, propostes i reflexions escrites, com vos diria, a cor obert i amb destresa admirable.
• Pinceladas de naturaleza: de Monòver estant, l'amic Lluís Sogorb fa Art, amb majuscula. Un goig per a la vista, estima per la natura en estat pur.
• Les dones no som (tan) complicades: un plaer llegir Lucrècia de Borja. Pèl i alegria, que falta fa. I quantes coses hi ha sempre per aprendre...
• Saps que vull dir-te? m'agraden moltes coses, però sobretot aprecie les paraules que parlen de paraules. Molt més que estima per la llengua.
• La media ostia: crec que sobra amb el que ells mateixos diuen: "Un blog racionalista, ilustrado, progresista y ateo". Un poc de tot això, i encara més.
• Amics arbres, arbres amics: els arbres i la natura com a motiu central, però amb visions, propostes i sensibilitats molt diverses i totes elles suggeridores.
• Cucarella: per gaudir-ne llegint i saber el n'hi ha. En la llengua escaient i sense pels a la llengua.
• Observatori de la ciutadania: si no recorde mal, ell no és tan seriós com fa veure al seu blog... Interessant, i pertinent, que estem molt necessitats de trellat.
• Otos4: polièdric, Joan. Exquisit, sempre. Benicadell des de l'altra banda des d'on jo el veig, sempre que puc.
• Lareserva: ecologia, medi ambient, ciència i societat a un alt nivell. I entretingut, especialment. Per estar al corrent i passar bona estona.

Deu m'en semblaven molts, i ara veig quants me'n deixe... I els que em queden, encara, per anar coneixent, que no hi ha dia en què no me'n trobe un parell als que també val la pena fer una ullada. O dues. Afortunadament.

Ender i les rosses

Va ser dimarts passat, a l’estació. Era rossa, com manen els tòpics. Va haver d'alçar-se per deixar-me entrar al meu seient, junt a la finestreta, camí de Madrid. Només passar vaig veure, de reüll, el llibre que llegia: “El juego de Ender”, d’Orson Scott Card. Jo duia a la meua cartera “La voz de los muertos”, segona entrega de la mateixa saga que, com he dit en altre lloc, rellegia des de feia un parell de mesos. Tot va passar en un sospir: va ser moure el tren, abans que haguera pogut pensar en fer res (posar distretament el meu llibre a la seua vista, dir-li alguna cosa –“vaya, que casualidad!”-- ) i ja s’havia canviat a un altre seient del vagó semidesert… Tot constatant que les meues habilitats seductores es trobaven al nivell habitual (xorrant sang), amb l’orgull íntimamente ferit, vaig treure finalment el llibre –no m’havia donat ni temps, la bella, la traïdora—i vaig decidir oblidar el que va haver entre nosaltres. I vaig decidir, també, que ja era hora de complir el compromís d’escriure alguna cosa sobre Ender i el seu joc.

Em va resultar, quan el vaig llegir, un llibre certament sorprenent. Per a un aficionat a la ciència-ficció, l’argument de “El juego de Ender” (Ediciones B, 1990) no semblava gran cosa, tot i l’aval dels premis; però el boca a boca era inapel·lable. Per si no l’heu llegida i voleu fer-ho, no xafaré la història més enllà de la sinopsis de la contraportada: “La Terra es veu amenaçada per una raça extraterrestre que es comunica telepàticament i que considera no tindre res en comú amb els humans, als quals vol destruir. Per a vencer-los, cal un geni militar, i per a això s’ha permés el naiexement d’Ender”. S’ha permés (la natalitat, l’any 2070, està restringida a dos fills) pels antecedents familiars del protagonista, que fan pensar que serà algú excepcional. Els extraterrestres són els Insectors (curiosa raça social), i la major part de la trama correspon a l’etapa de formació i entrenament militar d’Ender (Andrew Wiggin), apenes un xiquet, per a la seua missió d'eliminar-los. En realitat, però, el llibre està ple de referències psicològiques, amb una atenció especial a les complexes emocions que experimenta el protagonista i altres personatges rellevants com els companys de l'acadèmia militar, Mazer Rackam o els germans d’Ender (Peter/Locke i Valentine/Demóstenes). Abunden les reflexions sobre les relacions humanes (i extrahumanes) i sobre la percepció de les amenaces i els enemics (el llibre va ser escrit en plena guerra freda). Però on m’ho vaig passar bé, francamente bé, va ser amb les simulacions a que sotmeten a Ender per entrenar-lo: si vos agraden aquestes coses dels ordinadors, i aplegueu –que segur que si—a imaginar-ho en tres dimensions, vos assegure estones molt entretingudes.


Amb aquests antecedents, no es estrany que em llançara de cap a la segona entrega de la saga, “La voz de los muertos” (Ediciones B, 1999), només per comprovar que es tractava d’un llibre radicalmente diferent, molt més complexe que aquell però igualment apassionant. Tres mil anys després (coses de la relativitat), un Ender penedit recorre la galàxia per superar el seu sentiment de culpa front als Insectors… podeu trobar resums fácilment, però jo m’estime més no anar més enllà, tampoc, per si vos abelleix llegir-lo, que també el recomane. Ja dic, però, que en aquest cas la trama resulta molt més complicada, amb propostes brillants d’entre les quals en destaque dues: la raça fascinant dels pequeninos, una espècie extraterrestre amb un cicle de vida… cridaner. Habiten el planeta Lusitania, on hi ha instal•lada un colònia humana d'ascendència i idioma portugués, i entre les dues comunitats s’estableix una relació complicada i plena de matissos. L'autor dedica a aquesta relació una atenció especial, amb el virus de la descolada de fons i, de nou, la psicologia de les emocions com a eix central. Junt amb el paper, trascendent, dels “Portaveus dels morts", Jane és un altre dels elements centrals del llibre: una intel·ligència artificial originada espontàniament a partir de les xarxes de comunicació per ansible desenvolupades pels humans. Trames paral·leles, molts i molt variats personatges i ramificacions de tota mena el fan més difícil de llegir; però m'he divertit tant com la primera vegada.

Card va voler, encara, aprofitar l’èxit de la saga amb dos llibres més, que van completar també la meua etapa “enderiana”. “Ender el Xenocida” té un passe: tan complicat com l’anterior en la trama, però amb una tendència metafísica, trascendent i espiritualista (Card és mormó) que desdibuixa un poc la resta del llibre, tot i que reconec que té un valor metafòric apreciable. I alguna sorpresa curiosa i planetària. Interessants també alguns detalls que completen el perfil dels pequeninos. “Hijos de la mente”, l´últim llibre de la série (encara que l’autor haja seguit utilitzant a Ender en altres obres menors), queda ja un poc forçat i, almenys des del meu punt de vista, aporta més bé poqueta cosa. O siga, i per si fa paper: definitivamente recomanable el primer, francament interessant el segon, i prescindibles tercer i quart, tret que vos passe com a mi i no vulgueu deixar de fer-ne una ullada. Ja em direu.

Vaig agafar el tren de tornada en Atocha després d’una llarga i fructífera reunió. I, ves per on, aquesta vegada era una altra rossa –més guapeta, però amb xaqueteta de pell i amb ordinador en lloc de llibre—qui ocupava la finestreta al costat del seient que indicava el meu bitllet. Una bona oportunitat per a la venjança. No ho vaig dubtar, ni li vaig deixar opció: tan bon punt vam arrancar, em vaig alçar discretament i vaig seure en altre seient sense companys ni companyes. Vaig apurar les últimes pàgines abans d'Albacete, amb la convicció d'haver llançat un clar avís a totes aquelles que s'asseguen al meu costat d'ara endavant, orgullós que és un. I previngut, que dos colps seguits a l’autoestima, no sé si m’enteneu, no sé jo com m'haurien deixat... A la pròxima, siga rossa o morena, potser que faré servir l’ansible.

Filopatria (i filopatriotes)

És sabut que, quan un alcoià aplega per primera vegada a l'Antàrtida, sol comentar: "pos a la Font Roja, l'any vint-i-sis, també va nevar una barbaritat...". Gent envejosa i malintencionada atribueix comentaris com aquests al xovinisme alcoià, un terme certament pejoratiu que, per a aquestes persones, s'associa de forma habitual a la imatge (evidentment distorsionada, qui sap per quins interessos obscurs) que tenen d'Alcoi. Bromes a banda, cal reconèixer que molta gent del meu poble té --tenim-- certa tendència a eixides d'aquest tipus, les quals poden interpretar-se en el sentit que alcoians i alcoianes ens sentim, d'alguna forma, superiors pel fet de ser-ho. Això és, essencialment, el que significa xovinista: creure, fins extrems pròxims a la paranoia, que la pròpia terra és millor que les altres en qualsevol aspecte. A mi, francament, el xovinisme em sembla una estupidesa, però també se me'n fot bastant que algú diga o pense que tots els alcoians (o socarrats, o valencians o gallecs) són açò o allò. Primer, perquè ja sóc bastant majoret com per estorar-me per favades amb tantes coses importants com hi ha per a calfar-se el cap; segon, perquè a aquestes edats puc dir que he trobat gent de categoria i autèntica gentola, si fa no fa, en quasi tots ells llocs, amb poques diferències estadísticament significatives; xovinistes, també. Qui tinga altres experiències, que actue en conseqüència.



La qüestió, en tot cas, no era aquesta, sinó parlar d'un comportament que, des del meu punt de vista, és pràcticament universal, a més de ser molt més complexe que la pura exaltació patriòtica i tindre més a veure amb la frase amb que he començat aquestes ratlles (òbviament apòcrifa; em sap mal per qui ja estava esmolant la navalla de desbudellar alcoians). Em fa l'efecte que, quan algú es desplaça fora del seu entorn més quotidià, tendeix de forma innata a atribuir allò que va descobrint a referents que li resulten més familiars. He trobat rastres més o menys evidents d'aquest comportament en gent molt diversa i procedent, també, de llocs molt diferents; i, més encara, en persones --com les meues pròpies filles-- gens sospitoses, per edat i condició, de xovinisme localista o similar. Per això, sorprèn com, de forma natural, un bosc espès és comparat amb el Carrascal, una muntanya amb el Penyagolosa, la Costa Brava amb la Granadella o el pre-desert tunisià amb el Montnegre de Xixona. També passa, amb alguns matisos, amb artefactes humans: castells, esglésies, cultius... Rarament he trobat en aquestes equiparacions --insistisc-- continguts valoratius del tipus "és més bonic lo nostre", tot i que de vegades es donen. La impressió, més aïna, és com si hi haguera una tendència natural a "interpretar" els paisatges estranys en clau d'elements coneguts de referència; a efectuar de forma quasi automàtica una mena de traducció que, simplement, facilitaria l'assimilació d'uns aspectes diferents, aliens, estranys. Fins i tot, en casos extrems, he sigut testimoni de la descomposició en elements discrets d'un paisatge especialment distint (el Kilimanjaro, per exemple) per tal de referir-lo, a trocets --un turó de certa forma, la neu i el gel, certs tipus d'arbres o un matollar-- a aquestes claus pròpies i tranquil·litzadores.


Probablement aquestes coses tindran un nom, que ignore, en psicologia; segurament, també, deuen estar molt ben estudiades en les seues causes i els seus efectes. A mi, que a més d'ignorant sóc un atrevit, sempre m'ha fet l'efecte que hi ha, al darrera, una desconfiança atàvica i inconscient front a allò desconegut, que es manifesta en molts aspectes del comportament humà. En aquest cas, la comparació tindria, com he dit, un efecte tranquilitzador, en permetre una adaptació més suau a un entorn distint (de vegades, molt distint) a l'originari. I seria, per això, un comportament escaient: com diem els biòlegs, adaptatiu.

Perquè, salvant --tant com calga-- les distàncies, hi ha en etologia una cosa que, si més no, recorda bastant tot açò, i que s'anomena filopatria. En poques paraules, la filopatria és definida com el comportament, que mostren certs animals, de romandre en el lloc de naixement, o tornar a ell en el cas d'espècies migratòries. La comparació, lògicament, no em ve al cap per aquest "amor a la terreta", sinó pels mecanismes que, en les espècies filopàtriques, permeten el retorn al lloc de naixement des de desenes de milers de quilòmetres o mesos (o anys) després d'haver-lo abandonat. Com saben bé aquells que treballen en reintroducció de fauna, moltes espècies desenvolupen en les primeres fases de la seua vida una forta dependència pel lloc en el què estan, el qual reconeixerien per una sèrie de trets físics que queden profundament impresos al seu cervell i que condicionen el seu comportament posterior, ja siga limitant la capacitat de dispersió, o bé afavorint el retorn periòdic després d'una migració: les espècies filopàtriques "reconeixen" el seu paisatge originari, i són capaces de recordar-lo i diferenciar-lo d'altres. La utilitat evolutiva d'aquest comportament es trobaria lligada a l'aposta per un lloc (un hàbitat) que ja s'ha demostrat com a adequat per a l'espècie, atès que va permetre que aquesta s'hi reproduís; la seua utilització en reintroducció es basa, també en poques paraules, en "enganyar" a les cries de l'espècie que es vol recuperar, duent-les de molt petites al lloc on s'hi instal·laran i fent, així, que reconeguen aquest lloc com el del seu naixement; és el que es coneix com hacking. Després, i si tot va bé, la filopatria farà la resta i els animals (quasi sempre, aus) faran propi aquest lloc i s'hi mantindran. Que ve a ser el que hem fet, a FAPAS-Alcoi, amb els voltors i el Barranc del Cint.


No vull passar, ara com ara, de la simple analogia. Però resulta atraient pensar que, d'alguna forma, els humans hem tendit a mantindre un cert equilibri entre un comportament evolutivament dispersiu (que ens ha dut a colonitzar amb èxit ecosistemes molt diversos arreu el planeta) i una vinculació --en aquest cas, probablement cultural-- al lloc de naixement, que en alguns aspectes recorda la filopatria. La "traducció paisatgística" a la que m'he referit abans podria ser, des d'aquest punt de vista, un mecanisme interessant per a reforçar aquest equilibri, i per això hauria de ser tingut també en compte en els estudis sobre valoració sensorial dels paisatges. Tot plegat, un tema complicat, però certament apassionant. I tot per a concloure que, per a paisatges bonics, però bonics de veres, els d'Alcoi. Això ho saben fins i tot els voltors.

Un parèntesi oportú

Pot semblar poca cosa, i probablement ho és. Però convindreu que hi ha maneres pitjors de passar un cap de setmana. I a mi, francament, m'ha sentat d'alló més bé. La proposta, sobre el paper, modesta però atraient: un parell de dies movent-se per l'entorn de la Mola de Cortes per caminar un poc i fer una ullada a un parell de projectes de conservació que hi ha en marxa per allà. Però principalment, una forma de compartir temps amb uns bons amics i --essencialment-- poder-lo dedicar, amb calma i sense preses, a xerrar una estona de qualsevol de les moltes coses que ens interessen i uneixen, entre les què casualment hi ha xerrar de (quasi) qualsevol cosa. No ha estat senzill poder coincidir, que les agendes van plenes i les responsabilitats són moltes. Però al final, aquest cap de setmana, ha pogut ser i calia aprofitar-ho. El resultat, a l'altura de les expectatives: no m'estendré molt, però em deixareu que en diga quatre coses.

Perquè xerrar, com era d'esperar, s'ha xerrat, i molt. Des del mateix moment de pujar tots tres al vehicle, certament escaient (un Mercedes dels setanta, cortesia de Juan: aire de road movie, pura elegància per les rectes d'Alpera o les pistes de Bicorp). Però sobretot caminant per la serra i a la llarga vetlada de dissabte, al mateix cor d'una Mola esplèndida aquesta primavera, refulgent de la posta de sol i amb la cara acabada de rentar per una tempesta que ens va perdonar, per minuts, una caminada més llarga del previst. Els temes, variats: ens uneix, també, una remarcable capacitat (Javier és un mestre, nosaltres còmplices) de passar en segons de Heidegger a Hugo Mujica, de Wagner a Delibes, de les dones als déus i de Benidorm a Honduras. Però també, de tots ells, a qualsevol destrellat per riure ben a gust. Ha hagut, inevitablement, moments cuartelaris, tot plegat molt viril: parlar molt mal d'alguns, i molt bé d'unes altres. Vins, faenes, viatges, amors, experiències, projectes i alguna brofegada, sense mala intenció. I trofeus i calibres, que allò és terra de cabres i cal saber de tot. Però abundants també reflexions i comentaris que mereixen parar a pensar-ne: llibres que cal llegir, teories més o menys heterodoxes, noves visions sobre temes antics, idees que obrin portes i que en un moment o un altre cauran per ací.


Diumenge, amaneixia entre boires a la bellíssima valleta de La Cañada, camí de Jarafuel, el Cinto Cabra al fons, mentre comprovàvem amb Julio que les trampes instal·lades per seguir la població de carnívors a la Reserva no havien tingut la seua nit. Raboses, fagines o gats salvatges són captures habituals, però no en aquesta ocasió. Des d'allí, terra messeguera d'un verd primaveral i un poc impropi, encara un breu passeig per les valls d'Aiora i el seu entorn per fer una ullada també als xoriguers petits acabats de retornar a aquestes planes de les que havien desaparegut fa temps. I per recuperar algun record familiar d'arrels profundes, amb un peu a Albacete i un altre a aquesta part del País de la què encara em queda molt, massa, per conéixer. M'ho deixe pendent, però no per a molt tard, ara que aquest abril de feines i astènies ha quedat enrere. I em deixe pendent unes quantes coses sobre les que queda, encara, molt per parlar i un poc per escriure.

Qui era, realment, més heròic? Aquiles o Ulísses?


También en plena noche
la nieve
se derrite blanca

y la lluvia
cae
sin perder su transparencia.

Es ella, la noche,
la que nos libra de los reflejos,

la que nos expande
las pupilas.

Lo que busca con su bastón
el ciego es la luz, no el camino.

"En plena noche", Hugo Mujica