"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dissabte, 22 de maig del 2010

Historieta amb tortuga


L’altre dia, dues veïnetes del poble (Lucia i Iratxe), que saben de les meues feines i aficions, em van dur a casa una tortuga que havien trobat al riu, prop de l’Alqueria, per tal que decidira què s'havia de fer amb ella. Abans d’obrir la caixa en què la duien, jo, que de tortugues no en sé gran cosa, vaig pensar que probablement seria una d’aquelles de Florida que compra la gent quan són petites (i acolorides). Després, quan creixen o s’avorreixen d’elles, les amollen a rius, pantans i estanys. I, amb això, creen un greu problema. La tortuga de Florida (Trachemys scripta ssp elegans) és una espècie exòtica i invasora, que en uns anys s’ha estés per molts dels nostres rius i marjals, amb la qual cosa és molt probable (encara no s’ha confirmat) que competisca amb les dues espècies autòctones de tortugues d’aigua: la ibèrica o de rierol (Mauremys leprosa) i l’europea o d'estany (Emys orbicularis), totes dues amenaçades. Les tortugues americanes són animals agressius i molt voraços, i poden transmetre malalties com la salmonel·losi. Tot i que la seua importació està prohibida a la Unió Europea, segueixen criant-se ací, i n’hi ha constància que es reprodueixen en llibertat en alguns aiguamolls valencians.



El cas és que, ja amb l'animal a la mà (un samarro amb una closca de més de vint centímetres), res d'americana: la pinta era de ser una tortuga d’aigua ibèrica de grandària respectable... que és el que va resultar ser. Un mascle de Mauremys leprosa d’uns quinze anys, ben bonic i granadet, confirmat per especialista i revisat per veterinari –està en perfecte estat de salut. És la més freqüent de les dues tortugues d'aigua valencianes, però les seues poblacions semblen trobar-se en retrocés, entre altres causes per la recollida d'exemplars per a tindre-les com a animal de companyia. Ahir per la vesprada, les xiquetes el van retornar sa i estalvi al mateix lloc d'on el van arreplegar; afegirem la referència de la cita en el Banc de Dades de Biodiversitat, amb el seu nom. I anant i tornant, vam xarrar sobre les diferències entre les tortugues americanes i les nostres, de com aquestes es troben amenaçades i poden aplegar a desaparéixer si no fem més per mantindre nets rius i embassaments; i de que, tret que estiguen ferits, sempre és millor deixar els animals que ens trobem al lloc on estaven, que ells ja saben què han de fer. I jo, ja veus, content de poder fer aquestes coses de tant en tant. I d’haver aprés un poquet més sobre tortugues, que un no sap mai quan li pot fer falta.



6 comentaris:

  1. Al Serpis al seu pas per L'Alqueria hi ha una colònia important de mauremysleprosa, des de fa prou temps; el meu gos tenia una facilitat especial per a trobar-los els nius.

    A casa tinc des de la comunió tortugues de Florida... Me'n va regalar ma tia una parelleta i anaren fent-se grans i fent-se grans i fent-se grans, i ja no cabien en la peixereta, i compra un aquari més gran, i ja no cabien en l'aquari, pos fes-los una bassa al jardí... I si han passat anys des de la meua comunió i ahi continuen, al jardí de casa els meus pares, dos animalots enormes, lletjos i damunt amb molta mala hòstia (una especialment, fa uns anys la vaig pillar pa mirar-li la closca que estava canviant-la i em va fotre un mos a la barbeta que es va quedar ahi enganxà). Als meus pares no els fan gens de gràcia (amb l'anyadit de que netejar la bassa cada setmana és una faena) però què van a fer?

    (tenen també d'altra classe, d'eixes que tampoc es poden tindre, però a eixes les tenen com si foren filles, ja li conte en altre moment...)

    ResponElimina
  2. Les americanes tenen molt mala sombra, de veres; i cara de males quan es fan grans. Jo en vaig arribar a tindre una, però va morir abans de créixer... Tan mal com em va saber llavors, i ara m'alegre. No es estrany que la gent se'n vulga desfer com siga: a l'estació d'Atocha de Madrid n'hi ha un fum! Ací, al Centre de Recuperació de Fauna del Saler, n'arrepleguen, però la cosa comença a estar ja desbordada (només l'any passat, més de mil).

    Les d'ací són altra cosa: a banda de l'Alqueria, que ara fa goig anar pel riu, jo les he vistes sobretot per Alcosser, però n'hi ha fins a prop d'Alcoi. Pel que sembla, la població va aguantant-se bé. I aquestes, a més, tenen cara de simpàtiques. O m'ho imagine jo...

    A València em contaven d'una d'aquestes que l'havien tingut trenta anys en un corral. Quan va morir el pare, que se l'estimava molt, el fill la va dur i es va enterar que era d'aigua. Diu que va dir: "ja m'estranyava a mi que per a beure es clavara tota dins la safa...".

    ResponElimina
  3. Mauremys leprosa separat, volia dir. De persones que s'estimen massa a les seues tortugues sé més d'una... Cert que estes o les mores fan més cara de simpàtiques. Pregunte-li a ma mare que va portar a una de les seues a operar a Campello, una tortugueta que era encara com una xapa... una setmana ingressà i acaba per morir-se després de que l'operaren i no sé quantes mil coses per a reconstruir-li la closca (el gosset de ma mare l'havia pillat amb la boca i li havia fet un forat). I la cara de mon pare quan va aplegar la factura...

    Lo d'Atocha fa repelús de tantes que hi ha!

    ResponElimina
  4. Ostres... jo no he vist mai cap al Riu de Sella, però mira que ara aniré amb compte (la gosseta de ma mare no es que siga ella massa caçadora).
    Això d'Atoxa pareix les bassetes de la Universitat d'Alacant on sembla que les anecs i les tortugues es reprodueixen per moments.

    ResponElimina
  5. Àngels, no he trobat cap referència de què n'hi hagen al vostre riu, però no és una zona que estiga massa estudiada i ja podria ser. Si trobes res, ja diràs.

    A la Universitat és que ho arrepleguen tot. Un poc, també, com a Madrid...

    ResponElimina
  6. Vaja, quin tresoret et vas trobar! Doncs a tornar-la al seu hàbitat! :)

    ResponElimina