"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimecres, 22 de desembre del 2010

irike orti garokan...

No hi ha dubte que un dels enigmes més atractius que envolten la Cultura Ibèrica es refereix a la seua –pel moment-- inintel·ligible llengua. El desxiframent d’aquesta, i la interpretació dels textos que han perviscut (molts d’ells gravats sobre làmines de plom) han donat lloc a innombrables aproximacions i hipòtesis, la major part de les quals mereixen, com a mínim, el qualificatiu d'agosarades. Ara com ara, l’únic avanç significatiu en la qüestió va produir-se quan Gómez Moreno va aconseguir desxifrar la complexa escritura ibèrica, tot atribuint als fins aleshores desconeguts signes –que corresponen almenys a tres alfabets similars però ben diferenciats-- el corresponent valor fonètic.

Transcripció de la cara B del Plom I de la Serreta. De la Viquipèdia

Des d’aleshores, les sonores paraules ibèriques (“irike orti garokan dadula bask” és l’evocadora i incomprensible transcripció de la primera línia d’una de les cares del plom I de La Serreta), han estat objecte de tractats erudits, discussions acalorades i interpretacions més o menys esbojarrades. Prenent com a base la suposada relació o similitud entre els textos ibèrics i d'altres idiomes coneguts, se n'han fet nombrosos intents de traducció, entre els quals --i sempre ben entés que, de tot açò, jo sé poca cosa-- em mereix una menció especial la pintoresca proposta de Julio Cejador, que basant-se en el basc (com fan, amb major o menor fonament, molts dels estudiosos del tema) considera que el text escrit en el plom és un diàleg entre dos borratxos i l'amo d'una posada. Podeu veure, ací, aquesta proposta de traducció i d'altres no menys imaginatives, incloent-hi la de Juan Luis Roman del Cerro, que en un llibre aparegut fa uns anys amb un notable desplegament mediàtic, ha volgut veure en aquest plom --seguint, des del meu punt de vista, un raonament de partida profundament tautològic-- una llista de pobles que hi anaren en romeria al santuari de La Serreta, i que ha estat també àmpliament criticada per altres especialistes.

Distribució geogràfica de les inscripcions ibèriques
en els diferents alfabets coneguts. De la Viquipèdia.

La possible relació entre l'euskera i l'íber --la denominada hipòtesi basco-iberista-- ha estat, com he dit, un dels corrents preminents entre els investigadors que s'hi han dedicat a aquesta qüestió, per bé que també ha estat objecte de crítiques aferrissades. Algunes d'aquestes crítiques tenen una evident motivació política, i moltes altres obeeixen --crec que amb raó-- a l'escàs rigor de certa mena d'estudis i estudiosos als quals caldria qualificar com a mínim de "singulars". Insistisc de nou en la meua ignorància en aquesta matèria, però reconec que la proposta basco-iberista, com a marc teòric, em resulta molt atractiva. Les similituds fonètiques entre les inscripcions ibèriques conegudes i moltes paraules basques --què, convé recordar-ho a efectes de comparacions, és una llengua profundament dialectalizada i amb dos mil anys d'evolució acumulada des que l'íber era una llengua viva-- semblen bastant evidents. Però a banda d'això, ben poca cosa més em sembla que puga dir-se. En els últims anys, a més, alguns investigadors han plantejat la possibilitat (complementada, en apariència, amb estudis sobre genètica humana que no conec en profunditat) que l'eventual relació entre basc i íber s'estendria de fet a altres llengües i pobles de la Mediterrània occidental, tant actuals --com el berber o amazig-- com extingides, com ara l'etrusc. Hi ha, fins i tot, qui estén les relacions d'aquesta hipotètica familia lingüística (que s'ha anomenat usko-mediterrània) fins a l'orient mitjà. La idea d'un conjunt emparentat de llengües pre-indoeuropees a banda i banda de la Mediterrània resulta, sobre el paper, una imatge interessant i suggeridora. Però no deixa de ser, pel moment i des del meu punt de vista, una simple hipòtesi de treball. No em sembla, tampoc i pel que sé, que aquesta proposta i els seus defensors desperten grans entusiasmes en el món acadèmic. Si algú en sap més, la seua opinió serà (especialment) benvinguda.


Allò cert, ara com ara i malgrat la profussió de treballs, llibres, webs i experts (més o menys experts) en la matèria, és que pràcticament ho desconeixem tot de la llengua dels íbers: la seua estructura gramatical, els seus mots, les diferents variants dialectals... Per això, qualsevol intent de relacionar-la amb altres llengües, actuals o perdudes, ha de ser vista amb totes les precaucions i, sempre que obeisca a criteris científics --i no a la simple superxeria o al màrqueting editorial-- només com una contribució més a les investigacions sobre aquest tema apasionant. De fet, allò més probable és que passe encara molt de temps abans que les conjectures deixen pas a les certeses, si més no en tant que no disposem d’algun text bilíngüe (íber-llatí o íber-grec, per exemple) de prou extensió com per permetre un coneixement suficient de la llengua i les seues particularitats. I som molts els que, per una raó o per altra --simple curiositat profana, en el meu cas: una raó tan bona com qualsevol altra-- esperem aquest moment en candeleta. Imagineu que va i resulta que sí que eren dos borratxos...


2 comentaris:

  1. Intentaré dir-ho sense embolicar-me. Va de música. A l'Edat Media el cant pla -dit gregorià- es consolida en un tipus melòdic de fonaments diatònics, és a dir, elimina les subtileses melòdiques -semi tons i quarts de tons- que provenen de l'Orient, perquè els oïts dels pobladors del nord d'Europa no n'estaven acostumats a ells. Heu sentit l'euskera? Oi que la seua música és molt semblant a la de l'espanyol? Doncs, al seu assaig "El rumor de los desarraigados" Ángel López García (Premi Anagrama d'assaig) explica com i per què l'espanyol va nàixer com a koiné o llengua d'intercanvi entre les distintes zones lingüístiques hispanes. I el basc va ser una mena de catalitzador musical eliminant les subtileses pròpies de llengües romàniques com el català o el gallec i fins i tot el lleonès o navarrès. De fet, va estendre's seguint les conques fluvials, és a dir, les rutes comercials. Heus ací que el substrat genèric del planell central era d'arrels ibèriques. Si els ibers de determinades zones no tenien el oït per a moltes cabòries, no seria d'estranyar que un territori tan poc romanitzat com el País Basc fóra de arrels ibèriques o d'un oït musical molt més simple. Ostres, quin rotllo, perdona Alfred. Bones festes. Salut.

    ResponElimina
  2. No he llegit el llibre; prenc nota. Si no t'entenc malament, potser el que dius té a veure amb l'extensió dels dialectes bascos en època medieval, molt major que l'actual (el mateix Coromines ho va constatar a la toponímia del Pirineu català). Des del meu punt de vista, és molt plausible que les diferents variants de l'euskera i la llengua --o llengües-- íberes compartiren un mateix origen, tot i que aquestes darreres van desaparéixer davant l'empenta del llatí. Altra cosa és fer servir el basc actual o algún dels seues dialectes per a traduir textos ibèrics... Gràcies, salut!

    ResponElimina