No sols muntanyes

M'ha resultat molt difícil, mentre caminava pels estretíssims i accidentats carrerons de M'zik, Arhen o Taourirt, no pensar en l'aspecte que devien tindre els llogarets de les nostres valls quan formaven part de Xarq al-Andalus, ni recordar la més que notable semblança entre moltes de les seues cases i les que, encara hui, caracteritzen --amb els seus terrats plans i coberts de launa-- molts pobles de l'Alpujarra. Evidentment, els materials moderns són ara els més utilitzats en les no poques construccions que segueixen alçant-se sobre els empinats costers que voregen la vall d'Aït Mizzane. Però, entre elles, sovintegen també les edificacions de tapial i pedra --algunes, segons em contaven, "molt antigues"-- que donen a aquests pobles muntanyencs un aspecte tan evocador. Pobles, en tot cas, que malgrat l'aspecte rònec i decrèpit que sovint mostren en una primera i precipitada impressió, transmeten ben aviat una amable sensació de vida i activitat: la convivència entre els ases i les parabòliques acaba pareixent, ací, un fenòmen natural i inevitable.

Quan es contempla des de la distància, sorprén la densa massa de verdor que ocupa el fons de la vall i les parts baixes dels vessants, englobant els diferents llogarets que s'alcen resseguint de forma fidel el seu contorn. Són les hortes, íntimament lligades a cada nucli humà, i a les què donen vida les séquies alimentades pels nombrosos rierols que davallen des de les muntanyes. El soroll constant de l'aigua anima el paisatge pertot arreu, mentre els omnipresents i cepats anouers ('taghyasht') ombregen les vores de cada caixer i sequiol i, molt sovint, els mateixos espais cultivats. Els camps ocupen, quan poden, els escassos espais plans que apareixen en el fons de la vall; però, molt més sovint, s'enfilen pels vessants gràcies a marges i bancals. Cirerers, blat, magraners o hortalisses es deixen veure en aquestes fèrtils terrasses, contrastant amb l'aspecte eixut i ferèstec dels turons sobre els quals es basteixen i en els que s'endevinen, ací i allà, petits ramats de cabres. Una línia d'anouers, dels quals s'obtenen, a més de la fusta i els fruits, farratges per als animals (al vespre, poc després que el muetzí haja cridat a l'oració, els xiquets carreguen garbes de tendra ramulla cap a les cases i els corrals) marca el traçat de les séquies principals i separa tots dos mons. I un paisatge --de matollars i hortes, sèquies i marges, fonts i bancals-- que se m'ha mostrat, en tot moment, com a familiar, reconeixible, ancestral... Potser, tot plegat, només han estat figuracions meues, simples idealitzacions parcials i agosarades d'un profà massa imaginatiu; però m'ha agradat, molt, veure'l així, encara que fóra només per unes poques hores, camí de les muntanyes.