"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



diumenge, 18 de setembre del 2011

Només llegir


Ja veieu que, aquests últims dies, he tingut el blog bastant abandonat. No ho havia planejat així, però de vegades hi ha coses que et passen, circumstàncies imprevistes a les quals cal adaptar-se per més que s'hagen de reajustar plans i propòsits. A mi, el que m'ha passat aquests últims dies, ha estat un llibre. Feia massa temps que tenia pendent "Les veus del Pamano", universalment recomanat per tothom que l'havia llegit (incloent-hi no pocs dels blogs que seguisc habitualment); però després d'haver estat aquest estiu trescant pel Pallars, la seua lectura havia esdevingut inajornable. I feia temps, també, que un llibre no m'atrapava com ho ha fet aquest: des que vaig començar-lo, a mitjan setmana, m'ha mantingut ocupat cada minut de temps lliure de què he pogut disposar --han estat uns dies, pel demés, bastant atrafegats-- fins que fa només una estona l'he acabat. Com que a hores d'ara ja no hi haurà ningú que no l'haja llegit, em limitaré a dir que m'ha semblat un llibre simplement esplèndid, en el fons i en la forma; que la pròxima vegada que m'endinse per la Vall d'Àssua ho faré, sense cap dubte, amb uns altres ulls; i que no puc deixar de pensar quantes històries d'odis, mentides, revenges i silencis com els que relata magistralment Cabré, han estat enverinant durant tants anys els nostres pobles i la nostra gent. Potser, molt més a prop nostre del que sospitem...




I el cas és que no pot dir-se que aquesta setmana passada no s'esdevingueren coses que haurien merescut algun comentari: des de la primera foto oficial dels presidents de les Generalitats parlant de les seues coses --amb el senyor de Múrcia aguantant-los el ciri, per allò del què diran-- fins a la pressumpta mamella de la Scarlett, tot passant pel cinisme immens dels de sempre a tall de la política fiscal, o la simpàtica xuleria d'aquell xicot tan ric i tan guapo que no recorde com li diuen. Però mira, sempre que he pensat d'escriure alguna cosa en aquestes planes (fins i tot, de respondre als comentaris pendents, que ara mateix m'hi pose també) ha pogut més la gana de seguir avant amb el llibre fins que he arribat a la darrera de les seues sis-centes vint-i-dues pàgines. I ara tinc per davant, entre d'altres, els contes de Murakami o els estimulants somnis de l'Aleixa; supose que no m'ho agafaré tan fort, aquesta setmana que comença, però tampoc no promet res...

6 comentaris:

  1. Afortunat temps el que es pot dedicar a la lectura, la meva àvia deia que el llegir fa perdre l'escriure però ella era d'un altre temps....mira jo ara tinc molt poc temps per lectures de plaer ( tinc el Somiant amb Alèxia que m'espera) feina a dojo però en tinc ganes de començar-lo....

    ResponElimina
  2. ais! la vall d'àssua, jo també he estat pels pallars, però fa més d'un any.
    en fi, que cabré estigué a la setmana del llibre en català i no pogui anar a veure'l, malgrat qeu estava a pocs metres.
    tinc unes ganes de llegir-me'l!!!
    també recomanen molt "jo confesso"
    quan trobes llibres així, com els que dius, t'alegres tant tant,

    murakami no és "santo de mi devoción" però em fan moltes ganes de vore una pel·li basada en el llibre tokio blues.

    -ja diràs què tal aleixa- jo l'he fullejat i em reserve l'opinió :P

    coralet

    ResponElimina
  3. És una bona frase la de la teua àvia, Elfreelang, però supose que el millor és tindre temps per a totes dues coses... Espere que la feina et deixe prompte un buidet: la veritat, jo feia molt de temps que no feia una marató lectora com la que he fet aquests dies: ni muntanya, ni res en tot el cap de setmana fins que l'he acabat... Sort i ànims amb la feina!

    ResponElimina
  4. Cert, Coralet, també m'han recomanat l'últim de Cabré i, vist el precedent, no tardaré molt en fer-me amb ell. Però "Les veus...", imprescindible; i així tindràs encara més motius --per si calgueren-- per tornar a la Vall d'Àssua (que per cert, és com li diuen --Àssua-- a la filla d'un bon amic de Gandia que passa mitja vida a Llavorsí i del que tinc pendent d'escriure alguna cosa). Ja et diré que em sembla Murakami... i l'Aleixa ;) Salut i gràcies!

    ResponElimina
  5. Impossible que nom t'agradés! :) Enganxa de valent i està tot tant ben lligat...

    ResponElimina
  6. Totalment d'acord, Carme. Un llibre rodó de cap a peus, i un altre que afegisc a la llista dels meus preferits per regalar :) Gràcies, salut!

    ResponElimina