Han passat anys (dèsset, ja), han passat moltes coses. De vegades no ho sembla, perquè el tenim molt present, i perquè, tot i que tampoc nosaltres voliem creure-ho, encara dura, per a massa gent, la vida dura. Però tal dia com hui l'Ovidi va agafar vacances, i ens agrada recordar-ho: amb l'aroma bo del romer, dolces xicones i un conyac (i vi i cassalla). I fent camí, que encara ens queda lluny poder dir, com el volia, va com vull. Com volem.
Tants anys ja? gran Ovidi! fas bé de recordar la data....no sé pas ara què faria o que diria però segur que no s'estaria callat
ResponEliminaMare meva, disset anys ja! Però el tenim present com si fos ahir
ResponEliminaI la feina que encara queda per fer... i ell des de les seves vacances, encara ens hi ajuda, amb les seves paraules, les seves cançons.
Tal com he comentat a casa Calpurni, fa uns mesos vaig visitar, al cementeri d'Alcoi, les restes de l'Ovidi, supose que en part, perquè ell volia que el portaren al Barranc del Cinc (o del Cint o del Sint... com s'escriu, que cadascú ho escriu d'una manera?) i feia molta tristesa aquella foscor, humitat, solitud... però la seua veu i el seu missatge continua estant entre nosaltres.
ResponEliminaSempre, sempre i sempre el tindrem entre nosaltres. Estaria tan bé poder gaudir de la seva manera d'entendre el món en els temps en que estem... seria molt interessant.
ResponEliminaOvidi, t'enyorem!
Amb els temps que corren, i les seues cançons tan actuals. Un plaer escoltar el 'Va com va' de nou
ResponEliminaPer cert, felicitats altra volta! Et vaig comentar però no ho he vist publicat. Darrerament tinc problemes en alguns blocs. No em tingues en compte el retard :)
Passen ràpid, Elfreelang... No puc imaginar-lo callat, i molt menys en aquests temps que corren: ell seguiria, que ja ho va deixar dit, de part dels bons; i tenim les seues paraules --tan vigents, tan actuals-- per confirmar-ho. Salut!
ResponEliminaPense el mateix, Carme: potser ell hauria preferit que no fóra així --"És ben trist encara avui parlar..."-- però no hi ha dia que no em vinga al cap alguna de les seues cançons a tall de tot el que està passant. De tan grossa raó naixerà la glòria...
ResponEliminaTinc entés, novesflors, que en el seu moment va haver els seus més i els menys per això, tot i que no conec molt bé els detalls. Però m'has fet adonar-me que no he tornat al cenotafi del cementeri d'Alcoi des d'aquell dia plujós de març: m'estime més recordar-lo caminant pel Barranc del Cint (sembla que aquesta és la forma més correcta d'escriure-ho), amb aquell punt irònic i tan poc donat a solemnitats... Allò important, en tot cas i com tu dius, és que ens queda la seua veu, el seu treball i la seua coherència. Salut!
ResponEliminaVull pensar, porquet, que a banda de la indignació que sentiria per tot el que està passant, també miraria amb esperança --i diria que amb una lúcida ironia-- els tímids rebrots de revolta que semblen voler arrelar. I que se n'alegraria de saber que les seues cançons (també cantades per altres veus) segueixen animant-nos a la lluita. En tot cas, és cert: l'enyorem... Salut i gràcies!
ResponEliminaJa saps, Cinderella: han passat dies i anys, i encara és el mateix dia...
ResponEliminaMoltíssimes gràcies per la felicitació (no sé a quin retard et refereixes ;) Per cert, també jo tinc problemes per comentar en alguns llocs; misteris de blogger, supose... Salut!