Set Llunes

Realment, és un topònim que sempre crida poderosament l’atenció a qui l’escolta per primera vegada. Però acostumat a sentir-lo des de sempre, no ha estat fins fa molt poc que he reparat en tota la càrrega lírica que amaga el nom del Pont de les Set Llunes. Tan se val que, en terres alcoianes, les llunes siguen també les arcades (o ulls) d’un pont, de les quals aquest espectacular viaducte --acabat de bastir el 1932 com a part del traçat del ferrocarril que havia de connectar Alcoi amb el port d’Alacant, i que mai va arribar a funcionar-- en té precisament set: és ben sabut que la poesia pot brotar, i de fet sovint ho fa, des d’arrels tan prosaiques i insospitades com un pimentó torrat o una esvelta i elegant infraestructura, exemple remarcable de l’enginyeria civil del primer terç del segle XX.

Com moltes altres vegades des que era un xiquet, vaig tornar a passar ahir sota les llunes del pont, camí del Racó de Sant Bonaventura i els Canalons. Acompanyava un grup d’amics i amigues en un itinerari explicatiu organitzat per l'Ajuntament d'Alcoi per tal de commemorar el desé aniversari de la declaració d'aquells indrets com a paratge natural municipal. Una bona ocasió per tornar a una de les zones amb major interés ambiental i paisatgístic de la rodalia alcoiana, marcada per la presència permanent de l’aigua i a cavall entre els parcs naturals del Carrascal de la Font Roja i la serra Mariola. I un bon moment, també, per compartir records d’aquelles primeres iniciatives de protecció des de l’àmbit local, i per constatar que, si més no en aquesta ocasió i gràcies a la complicitat i la col·laboració de molta gent, s’han pogut assolir avanços perceptibles. Queda camí per fer, evidentment; però no és poc el que ja s’ha recorregut.

Fent de nou camí, de tornada cap Alcoi, se'm va acudir pensar que potser d’ací uns segles, quan el pont tal vegada ja no existisca, algú es preguntarà sobre l’origen remot i el sentit ocult de les Set Llunes. És possible que, en aquell moment encara per venir, hi haja nascut fins i tot alguna legenda que vincule el nom al màgic paisatge de riu i bosc que l’envolta. Potser parlarà de dones d'aigua, o bé d'alguna bella fadrina (em va vindre al cap la inoblidable Blimunda Sete-Luas del Memorial del Convent de Saramago, capaç de veure dins les persones i de capturar la seua voluntat) i de fantàstics encanteris sota l’influx de la lluna plena… Vaig pensar en quantes coses que ara ens semblen misterioses, hauran estat evidents en altres llocs i per altra gent. I quantes altres que ara són diàfanes per a nosaltres, esdevindran inexplicables en ser vistes amb uns altres ulls. O sota unes altres llunes.

Incidentalment: també vaig pensar, a tall del mateix recorregut però des d’una perspectiva més pragmàtica, en els cridaners paral·lelismes entre ferrocarrils que mai no van ser i aeroports que potser mai no seran, i en els contextos social i polític –la Dictadura de Primo de Rivera i allò que a hores d’ara hem vingut en anomenar "democràcia"— sota els quals es van planificar i construir unes i altres. Sort que la caminada és curta i vaig arribar prompte al cotxe; si no, ves a saber a quines estranyes conclusions podria haver arribat...