Atestat

Davant la insistència del comunicant, aquesta patrulla va desplaçar-se fins a la platja indicada, on va poder confirmar la veracitat de les informacions rebudes i, fins i tot, va haver d'atendre a alguns dels presents afectats per severs cops de calor. Tot i això, i malgrat les reiterades peticions d'una part dels concurrents, els agents sotasignants van haver d'insistir en el fet que entre les funcions dels artificiers d'aquest cos de policia no figura la desactivació de bikinis, per més explosius que siguen.

Tot i la voluntat evident, costa molt posar bona cara al mal temps quan un cel apocalíptic emmarca l'horitzó per ponent, i el fum i les cendres de l'incendi de les serres de Cortes i Dosaigües omplin l'aire de València. Un incendi que porta a la memòria l'infaust estiu de 1994 i que, per les últimes notícies que tinc, no mou gens a l'optimisme: els fronts de foc avancen sense control i el vent segueix bufant amb força; s'espera que aquesta vesprada gire a xaloc, la qual cosa pujarà un poc la humitat però podria estendre l'incendi cap a altres zones encara no cremades. A migdia, la superficie afectada s'estimava ja per damunt de les quinze mil hectàrees. Tan de bo que la catàstrofe no acabe sent molt major (l'incendi que va assolar aquesta mateixa zona ara fa divuit anys va costar la vida a sis brigadistes i un voluntari), i que cap mà criminal no vulga escampar-la encara més: a molts llocs de les comarques centrals les temperatures segueixen per damunt dels 40ºC i les humitats relatives tornen a fregar valors mínims. I ara mateix --m'acabe d'assabentar-- el foc crema també a Andilla.

I el que són les coses: ahir a migdia, un xotet de cabra salvatge passava pel meu despatx, camí del centre de recuperació de fauna. L'havien arreplegat en una casa a prop del lloc on, unes poques hores després, començava el foc de Cortes. Tan de bo en créixer una mica puga tornar a les serres en què va nàixer, encara que durant molts anys no s'assemblaran a allò que coneguèrem...

Imatge satèl·lit de l'incendi. De l'Oratge RTVV

Porpra de caragol

Ja he escrit en alguna ocasió que l’arribada de la calor, i el consegüent increment de les visites a la costa, fan reviscolar també les meues aficions malacològiques, que ja es veu que aquests últims mesos s’han mantingut en un estat més aviat latent. Amb les primeres recol·leccions de la temporada, però, se’m desperta també la necessitat d'ordenar un poc la col·lecció, si més no per posar-la al dia, refrescar la memòria i habilitar l’espai necessari per a albergar les noves adquisicions. Ha estat precisament a causa d’aquestes que he parat atenció a un grup que, per diverses raons, mereix un esment especial: es tracta dels murícids, una família extensa i molt diversificada, les espècies de la qual --unes mil sis-centes-- habiten pràcticament en tot el món. Els murícids són carnívors, s’alimenten d’altres invertebrats com ostres, esponges o coralls, i ocupen també hàbitats molt diversos, tot i que és en els oceans tropicals –i en particular en els esculls coral·lins-- on assoleixen la seua màxima diversitat i on habiten, també, les formes més vistoses i apreciades pels col·leccionistes.

Pinta de Venus (Murex pecten)

Molts dels gèneres de murícids engloben petites espècies, de dissenys discrets i colors poc vistosos. Però hi ha d’altres les formes dels quals mostren una intricada ornamentació a base d’espines, tubercles, frondes o lamel·les, que els doten d’una vistositat extraordinària. És el cas, per exemple, dels representants del gènere Chicoreus, alguns dels quals (com Ch. ramosus o Ch. palmarosae) sovintegen en les col·leccions o són utilitzats com elements decoratius. Altres gèneres ben coneguts per la bellesa de les seues conquilles són Hexaplex, Homalocantha, Siratus o Haustellum; però potser les més espectaculars són les d'alguns representants del gènere Murex, caracteritzades pel seu sifó llarg i esvelt i la seua ornamentació espinosa. Els murícids es troben també ben representats a la Mediterrània, fins el punt que algunes de les seues espècies són especialment abundants en les nostres costes: el caragol punxós (Bolinus brandaris), el corn blanc (Hexaplex trunculus) o el corn de tenassa (Stramonita haemastoma) són, de fet, algunes de les conquilles més fàcils de trobar en passejar per qualsevol de les nostres platges.

Hexaplex radix (dalt) i Chicoreus ramosus (baix). En mig,
una de les caixes de la meua col·lecció

Però a més de la seu rellevància científica i malacològica, moltes espècies de murícids tenen també un innegable interés per als humans. Algunes d’elles són menjars apreciats, com ara certes espècies de Chicoreus i Hexaplex consumides en Amèrica Central, o els ja esmentats caragols punxosos (les famoses cañadillas) que es mengen en alguns llocs de la Mediterrània. A més, i en alimentar-se d'altres mol·luscos d'interés comercial, alguns murícids han esdevingut autèntiques plagues per als conreus d'ostres o de musclos, i hi ha espècies (com Urosalpinx cinerea o Ocinebrellus inornatus, per exemple) que es comporten a més com invasores en diverses parts del món. Però potser l'ús més singular a que han estat sotmeses algunes espècies de la família ha estat l'extracció de tints: com a part de la seua estratègia predadora, aquestes espècies segreguen substàncies, tòxiques per a les seues preses, i molt riques en pigments. És el cas del gènere Plicopurpura, utilitzat històricament com a colorant en Amèrica Central; però sobretot és l'origen de la famosa porpra de Tir o porpra imperial, extreta a partir dels ja esmentats caragols punxosos i corns blancs mitjançant un procés complex que encara no es coneix en tots els seus detalls, però del que se sap que requeria milers de mol·luscos per produir només uns grams de colorant. Eivissa i Formentera van ser, segons els testimonis arqueològics, centres destacats en la producció d'aquest valuosíssim pigment. Nascut, deixeu-me que ho diga, dels hàbits caçadors d'un modest i auster caragol mediterrani...

Caragol punxós (Bolinus brandaris)

Delicatessen

Van convidar-lo a pensar i, per agrair la deferència, s’hi va presentar amb un assortiment variat de pensaments dolços. Per a les postres.



Per al Joc Literari que proposa el blog Antaviana per commemorar el centenari del naixement de Pere Calders, a partir d’un microconte de l’autor (“Van convidar-lo a pensar i digué que no volia donar molèsties, que ja pensaria a casa”). Ja veieu que estem molt joganers, darrerament.

Per cert, acabe de veure aquesta notícia i m'ha vingut al cap una altra opció: Van convidar-lo a pensar, però a la vista de la seua resposta ("habladme en español, coño, que no os entiendo") ja els va quedar clar que això de pensar no era el seu fort.

Herbes de Sant Joan

És sobradament coneguda l'ancestral vinculació entre la festa del solstici d'estiu i les virtuts remeieres --reals o suposades-- de les plantes. Com recorda Joan Amades, "Hom creu que la virtut de les herbes està en relació amb la força i la durada de la claror del sol que els dóna gràcies i vida. Fins avui la virtut de les herbes ha anat augmentant a mesura que el dia anava creixent i des d'avui anirà minvant amb la claror i la força del sol. Per tant, avui, per ésser el dia més llarg, és el moment de l'any en què tota planta té més virtut". El mateix Amades dedica vint pàgines del seu "Costumari" a les creences, ritus i costums relacionats amb les virtuts dels vegetals i la nit de Sant Joan, la qual cosa dóna idea de la riquíssima cultura popular associada a aquest àmbit.

A més d'altres espècies directament vinculades als rituals de la nit més curta de l'any --com la miraculosa falguera que hauria d'haver florit màgicament aquesta nit, la ruda que fa fugir les bruixes, o la sanadora berbena, que probablement va acabar donant nom als balls que precedien la seua recol·lecció-- hi ha més de vint espècies diferents que són conegudes, en algun lloc dels nostres Països, com a herbes de Sant Joan o santjoaneres, des de la camamirla amarga fins el lligabosc, passant per la sempreviva borda o la centaura. Però l'herba o flor de Sant Joan per excel·lència és, sense dubte, el també anomenat hipèric o pericó, de fama medicinal tan justa com reconeguda, i que es recull en aquestes dates per a preparar el conegudíssim oli de pericó.

Ahir, aprofitant la frescoreta del capvespre i atès el meu inexplicable desinterés per la sort de la selecció espanyola de futbol, vaig eixir a fer una volteta pels vessants mariolencs que em peguen a prop de casa. Tractant-se d'un dia tan assenyalat, no em va sorprendre trobar, de seguida, les daurades flors del pericó, ni tampoc les pinyes de Sant Joan, que aci anomenem també carxofetes, i en les virtuts antihemorroïdals de les quals vaig perdre un poc la fe quan em van explicar que hi havia prou amb dur-les a la butxaca. Però el vegetal santjoaner que més em vaig alegrar de trobar va ser una esplèndida figuera, ben carregadeta de bacores --un poc verdes encara, però gustoses. Que ja ho diu la dita que he sentit des de xicotet: bona vista vejam, bacores per Sant Joan...

Una banyera qualsevol (poesia en aigua freda)

He recordat avui el teu esplèndid cos

alçant-se de les aigües, deixant caure regalls

de degoteig i escuma. Erem joves, els dos

i veniem de pobles de cases antigues

amb foscos desllunats, habitacions estretes

i banys amb plat de dutxa. I València ens va obrir

els ulls a tantes coses, i vam saber que al món

hi havia vàters grans, amb tassa i amb bidet

i els hi sobrava lloc per posar la banyera...

Vam descobrir un món d'aquàtiques carícies

i blanca porcellana. L'anomenàvem "Roca"

si no recorde mal, i s'esvarava un poc,

però res no importava. Erem joves, els dos

i no ens incomodava la innegable estretor,

ni aquella aixeta freda que se'ns clavava al cul

segons com ens posàrem. Tot era nou, i bell,

i teniem banyera. Tu vas marxar fa temps

però ella i jo ens quedàrem: la seua blanca estampa

em recorda, a vegades (sovint mentre m'assec

en altres porcellanes hàbilment dissenyades

per a la seua funció) que fórem molt feliços

en aquella banyera: no hi havia a València

dos amants com nosaltres; si més no, no tan nets.

L'explicació a aquest despropòsit? Que m'he deixat embolicar per la proposta de Jordi ("Poesia en aigua freda", en diu) i per una vegada, i sense que servisca de precedent, he gosat estrafer aquest penós poema, o digueu-li com vulgueu. No m'ho tingueu en compte, i que el mestre Estellés em perdone...

Estiu

Tot i que hui la calor sembla haver-nos concedit una treva, l’estiu ha tornat a prendre València tal i com sol fer-se quasi tot ací: a la brava i sense cap contemplació. I en unes circumstàncies, a més, que el fan encara més perillós del que ja sol ser-ho per pròpia naturalesa. És per això que, a banda d'adoptar les mesures escaients per evitar morir abrasit per alguna ponentada imprevista, convé prestar també atenció a uns altres riscos específics però no menys inquietants, a saber: que t'atropelle --després d'haver-te deixat totalment sord-- el monoplaça de Fernando Alonso; que alguna imaginativa campanya publicitària et provoque un colapse neuronal; o, fins i tot, que et devore --sencer o per trossos-- algun ferotge silur albuferenc. I això per no parlar del perill de les temibles bandades de seguidors de la selecció espanyola que, èbries d’orgull patriòtic, pul·lulen per places i carrers. Així que, si esteu per ací aquests dies, feu-me el favor de ser prudents. I, si no ens veiem abans, que passeu un bon Dia del Ros i una millor revetla de Sant Joan. Amb riscos i tot, benvingut siga l'estiu!

I aquesta, per a Teresa, que hui compleix onze anys i sé que li agrada molt: la vida, els gats i fins i tot els avets li fan, hui, un gran somriure. Per molts anys!

Fuster, ni més ni menys

L’home oblida sovint que només és una bestiola més, embolicada en una lluita per la supervivència, ai! “racional”. “Dominar la natura” ha estat una consigna clàssica: dominar-la a favor de l’home. Ja ho trobem al Gènesi, i ho reargumentava Marx, i Eugeni d’Ors en feia literatura protofeixista... Quan un ecòleg o un ecologista maten una mosca o un mosquit impertinent, o pretenen curar-se de malalties viròtiques, fan el que fan santament. Però, i l'"ecosistema”? Una altra història són les contaminacions “humanes”, bàsicament químiques. Quan un ecòleg o un ecologista pren l’ascensor per pujar al seu pis, ja s’agenolla davant les multinacionals de les nuclears... Jo, afortunadament, visc en una planta baixa.

Joan Fuster, "Notes d'un desficiós"

Com probablement sabeu, hui fa vint anys que ens va deixar Joan Fuster. Aquest 21 de juny és, doncs, una data especial dins aquest 2012 en què es commemoren també els cinquanta anys de la publicació de "Nosaltres els valencians" i els noranta del naixement del mestre de Sueca. Poca cosa gosaria afegir a tot el que ja s'ha dit --i se seguirà dient-- sobre la talla intel·lectual de Fuster, ni molt menys sobre la influència cabdal de la seua obra en la recuperació nacional del País Valencià --i en molts altres aspectes molt menys aparents, si em permeteu que ho diga. Si de cas, deixeu-me remarcar que a mi, ara com el primer dia que vaig obrir un llibre seu ("Poetes, moriscos i capellans", per cert), llegir Fuster em fa pensar, i molt. La qual cosa, en aquests temps en què s'esmercen tants esforços en tractar d'aconseguir el contrari --impedir que es pense; o, almenys, evitar que es pense diferent-- ja és motiu suficient per estar-li eternament agraït: pel seu escepticisme, per la seua ironia, per l'elegància de les seues argumentacions, fins i tot --només faltava-- quan no puc dir que hi estiga d'acord. Per cert: jo, a València, visc en un cinquè pis... sense ascensor. Però no va ser res premeditat.

Llàgrimes d'avet

El color verd ha esdevingut, a aquestes alçades de l'any, senyor quasi absolut del pati. Només algunes pinzellades subtils de blanc --les flors perfumades de les murteres, les restes de la rígida floració de l'acant-- esguiten encara la general verdor del seguit d'arbres i arbrissons que, amb més intuïció que propòsit, hem anat plantant d'ençà que vam arribar a la casa. Aquests, junt amb els pocs arbres que hem conservat d'entre aquells que ens precediren (la majoria han anat caient víctimes de l'envelliment, les malalties o, simplement, una ubicació especialment inoportuna), formen ara un doser fresc i ombrívol que cobreix pràcticament cada racó del jardí.

Dos avets cepats es compten, precisament, entre els supervivents del jardí que ens hi trobàrem. Per les seues característiques, i a falta de criteri més fundat, els tinc per avets grecs (Abies cephalonica) o algun dels seus híbrids, i tot que reconec que els aprecie especialment, no deixen de donar algun petit maldecap. En estar massa pròxims a la façana de la casa, el seu atapeït ramatge impedeix que hi arribe la llum, la qual cosa s'agraeix en estiu però imposa, en hivern, una foscor prematura i excessiva. Però potser el principal destorb que se'ls pot atribuir (i que assoleix en aquestes setmanes el seu nivell culminant) és l'abundant exsudació de resina que, en degotejar de forma constant des de fulles i gemmes, acaba enviscant qualsevol persona, animal o cosa que reste una estona sota la seua ombra. És el que les meues filles anomenen el plor dels avets.

La producció de resina --o trementina-- és un dels trets distintius del gènere Abies, i la seua recol·lecció i preparació ha estat de fet una de les principals utilitats d'aquests bellíssims arbres des de temps immemorial. L'oli de l'avet blanc (Abies alba) era molt apreciat per les seues virtuts medicinals; les trementinaires l'obtenien de les avetoses pirinenques i prepirinenques i, com recorda Font i Quer, el portaven a pobles i ciutats arreu del país. D'altres espècies d'avet s'obtenen, també, tipus diferents de resines amb usos o virtuts específics, com ara el bàlsam de Canada, molt conegut per tots aquells que hem hagut de fer preparacions per al microscopi, i que s'obté de l'avet balsàmic d'Amèrica del Nord (Abies balsamea).

"Aquests dies els avets estan plorant molt", m'ha dit la meua filla menuda quan he arribat hui a casa. Li explique --sense saber-ho cert-- que probablement és cosa de la calor, que fa la resina més fluida. Però no he pogut evitar pensar que potser és que els avets ens comprenen més del que ens pensem. Potser, fins i tot, saben coses que nosaltres ignorem...

Aquests últims dies (si fa no fa, els mateixos que he estat quasi sense passar per ací) el meu context professional més immediat ha accelerat la seua imparable transformació des de "vulgar fangar" a "tarquimar pudent". Estalviaré detalls d’aquest procés, que m'ha servit almenys per recordar principis bàsics com ara que cadascú gestiona la incertesa de forma diferent, que la gallina de dalt caga a la de baix, i que per sortir d'arenes movedisses convé evitar moviments bruscos i compulsius. És molt probable que, encara que potser siga absurd --John Carlin en parlava fa poc en El País-- no ens quede cap altra eixida que seguir buscant el costat bo de la vida. Fins i tot, mentre veiem les creus alçar-se en l'horitzó.

Coses del destí

Havia pensat escriure només alguna cosa --"curteta, que és divendres"-- sobre el maleït incendi de la Safor, la incompetència colossal dels nostres governants o les reiterades admonicions catastròfiques sobre l'economia (amb la consegüent amenaça de noves agressions i retallades) que han tornat a marcar aquesta setmana que s'acaba. Però ja em coneixeu, i quan m'he volgut adonar la cosa ja passava, de llarg, de les quatre ratlles inicialment previstes, i hi havien tret també el cap l'indecent intent de segrest de la democràcia grega, els despropòsits de Bauzá, la imminent imputació de Blasco o la poca vergonya de Dívar. "Com sempre, massa llarg", m'he dit; però encara m'he posat a espigolar un poc en allò de bo que, entre tant de rostoll ressec i estèril, he pogut arreplegar aquesta setmana, des dels poemes de la Senyoreta Reykjavik a un memorable --i sorprenentment barat-- arròs amb llamàntol a la Malva-rosa... I en eixes estava, quan no sé quines tecles he tocat i tot el que hi havia escrit ha desaparegut sense desar-se, i no he sabut tornar-ho a trobar. I com que potser ha estat un senyal, i jo no sóc qui per contrariar el fat, ho deixe ací abans que no em torne a passar. Bon cap de setmana!

Rescat

Fosquejava quan va arribar a casa. Va obrir la porta, unflada per la humitat, i va entrar. En un temps, l'apartament li havia semblat lluminós i confortable; però d'ençà que havia tornat, aquelles quatre parets havien esdevingut una presó sufocant i opressiva. Amb un gest displicent, va llençar la cartera sobre una cadira, va posar-se una copa i es va deixar caure en el sofa sense pensar a sopar. En la televisió, una veu monòtona repassava, entre xifres i tòpics, l'apocalíptica realitat diària. Sense prestar-li massa atenció, va apurar el glop i va tornar a omplir-se generosament el got. Poc a poc, com cada vespre, el cansament, el tedi i l’alcohol van anar enterbolint-li la consciència, fins que es va trobar revivint la violència de la tempesta i el pànic del naufragi, l’angoixa de les hores aferrat a un tauló assotat per les ones, la sensació inenarrable de sentir de nou la terra ferma sota els peus. Va recordar els primers i duríssims dies en aquella illa perduda al mig de l’oceà, el lent procés d'adaptar-se a una terra esquerpa però, al remat, suficientment amable com per procurar-li aigua i menjar en abundància. Va reconéixer, entre boires, la cova on es va aixoplugar i que va acabar convertint en un recer segur i fins i tot acollidor. I, com cada vespre, va tornar a veure-la, caminant per la platja, el dia que va comprovar amb immensa sorpresa que no havia estat l’únic supervivent que havia aconseguit arribar a aquella illa.

--Rescat, diuen? A la merda, els rescats! –va murmurar encara. Els motors del maleït helicòpter de salvament retrunyien, en el mateix malson de cada vespre, dins el seu cap.

Imatge de la xarxa

Carnisseria

He recordat la cançó de l'Ovidi en veure el dibuix sobre el què Jesús M. Tibau proposa el seu 249è joc literari. I com que és divendres, i tampoc espere molt més del meu cervell a aquestes altures, quasi que deixe dibuix i cançó, i me'n vaig a pensar --sàdicament despistat-- en la vida, tan folla... Bon cap de setmana!

De tramusseres i tramussars

És molt probable que, a poc que vos interessen les plantes i la seua conservació, hagueu sentit a parlar alguna vegada d'ella. Els botànics l'anomenen Lupinus mariae-josephi, però és més coneguda com a tramussera valenciana. I no solament es tracta d'una espècie certament original, descoberta fa només uns anys i exclusiva d'unes poques localitats de les comarques centrals valencianes: la mateixa història del seu descobriment i de la posterior localització de les seues poblacions resulta fascinant per les circumstàncies singulars que l'envolten. Així que, tot i que es tracta d'una història a la què s'ha donat una certa difusió als mitjans, i de la què podeu trobar referències abundants i detallades (entre elles, el magnífic article publicat sobre el particular en la revista Mètode per alguns dels seus protagonistes directes), no puc resistir-me a aprofitar aquesta bascosa vesprada d'un juny que no ho sembla, per recordar alguns dels seus curiosos detalls.

Imatge del Banc de Dades de Biodiversitat

Perquè com a curiós ha de qualificar-se el fet que, el 2002, l'especialista Higinio Pascual trobara, en un pot emmagatzemat en el Centre d'Experimentació Agrària de Carcaixent, unes estranyes llavors de tramús que li van cridar l'atenció. Les llavors havien estat recollides a Montserrat, vint anys abans, per Ramon Jorge Perpinyà, un caçador de la comarca que va associar la planta que les produïa amb l'abundància de perdius, i van acabar formant part de la col·lecció de llavors de varietats locals, antigues i tradicionals que Pep Rosselló manté en el centre de Carcaixent. Cultivades per Pascual, algunes d'aquelles llavors van germinar i van donar lloc a un tipus de tramussera manifestament distinta a totes les conegudes fins aquell moment, i que va ser finalment descrita l'any 2004 com a Lupinus mariae-josephi. Una tramussera, a més, doblement original per ser pròpia de sòls calcaris --els únics existents en la zona on havien estat recollides les llavors originàries-- i no de terres més o menys àcides com la resta de les espècies conegudes del gènere.

El següent pas, una vegada confirmada la singularitat taxonòmica i ecològica de la nova espècie, consistia en tractar de trobar-la en el seu hàbitat natural, per a la qual cosa es van seguir les indicacions de qui havia recollit inicialment les llavors. Malauradament, aquest hàbitat havia deixat d'existir: en el seu lloc s'havia obert, uns anys enrere, una gran pedrera que havia eliminat qualsevol resta de la vegetació originària. Tot semblava indicar, per tant, que la nova espècie podia haver-se extingit a la natura, malgrat la qual cosa es va posar en marxa una prospecció sistemàtica de tota la rodalia, en la què van col·laborar veïns, agents ambientals i els propis ajuntaments. Després de dos anys, els treballs van acabar donant fruit: uns centenars d'exemplars de la tramussera van ser descoberts, en el veí terme de Llombai, molt a prop d'un paratge conegut, significativament, com a lloma del Tramussar.

La bona notícia del descobriment d'aquesta població natural de la tramussera va vindre seguida, molt poc després, d'una encara millor: la troballa casual d'una nova població en la serra Grossa de Xàtiva, en un indret anomenat... pla del Tramussar. Una coincidència massa evident com per a no ser tinguda en compte, i a partir de la qual els companys encarregats del seu estudi i conservació van iniciar una recerca exhaustiva de tots els topònims valencians relacionats amb el tramús i la tramussera, per tal de concentrar-hi els esforços de prospecció en aquestes zones. Uns esforços que encara continuen --la tramussera valenciana és una espècie anual, que no sempre és fàcil de trobar quan no està en flor i que probablement no germina tots els anys-- però que ja han tingut com a resultat la localització d'una nova i important població en el denominat pla dels Tramussos, en el terme municipal de Gandia. També es coneixen, a hores d'ara, dues noves poblacions en Montserrat, molt a prop d'on van recollir-se les primeres llavors de l'espècie.

Ahir, aprofitant que la vesprada ja allarga i que el cos i el cap demanaven a crits airejar-se després d'una jornada especialment enutjosa --coincident, per cert, amb el Dia Mundial del Medi Ambient-- vaig aprofitar per fer una volta per la serra d'Almudaina. En passar per la lloma dels Tramússols, com sempre que camine per aquells paratges i tot i que l'època ja no acompanya, no vaig poder deixar de fer una ullada ràpida, no fóra cas que alguna tramussera haguera decidit treure el cap entre la brolla. Tampoc aquesta vegada vaig tindre sort, però vaig tornar a recordar aquesta curiosa història d'herbes, topònims i casualitats. I el que és més important: per una estona, vaig oblidar altres històries molt menys amables que aquesta. I em vaig airejar...

Crab Runner (248è joc literari)

Jo... he vist coses que vosaltres no creurieu...

--Escolta, ja sé que és impossible, però quan mire de prop aquest Dyspanopeus juraria que... no sé, em fa tot l'efecte que està tractant de dir-me alguna cosa...

Tots eixos moments es perdran... en el temps... com llàgrimes en les ones...

--Ja t'he dit que agafares el barret, que amb aquest sol tan fort passa el que passa... Va, no digues més ximpleries i posa'l al pot amb els altres. És una espècie invasora i hem d'eliminar-la. A més, què creus tu que podria voler-te dir un cranc?

És hora de morir.

Per al joc literari proposat per Jesús M. Tibau (i en homenatge a l'inoblidable Roy Batty, a qui el déu de la biomecànica tinga en el seu cel)

Crec

M'he acabat de convéncer hui, després d'acompanyar mon pare a l'hospital i haver tingut temps per reflexionar durant les quasi tres hores de retard entre l'hora a la què estava citat i el moment en què la metgessa --que hui estava inusitadament amable, tot i estar cobrint tres consultes de forma quasi simultània-- l'ha atés finalment: crec que les retallades en la sanitat pública no afecten ni afectaran la qualitat assistencial, i que qui pense el contrari només pot fer-ho mogut per la ignorància o la mala fe. I crec també que Mariano Rajoy és un estadista de talla mundial, Rodrigo Rato un gestor irreprotxable i Rita Barberà una de les dones més dolces i sensuals del planeta, només superada a curta distància per Scarlett Johansson, amb qui per cert mantinc una apassionada relació. Total, posats a dir-ne...

La cara amable de la setmana --o, per ser més just, una d'elles-- han estat el parell de dies que he pogut deixar la feina de despatx per fer treball de camp a la Tinença de Benifassà, dins la VII Setmana de la Biodiversitat. Dilluns, sobre la taula, hi trobaré els papers que s'hauran acumulat durant aquest temps; però no puc negar que, es mire com es mire, haurà valgut la pena. I, en tot cas, encara hi ha pel mig un cap de setmana: farem per passar-lo el millor possible, i espere que vosaltres ho pugueu fer també.