"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimecres, 20 de juny del 2012

Llàgrimes d'avet

El color verd ha esdevingut, a aquestes alçades de l'any, senyor quasi absolut del pati. Només algunes pinzellades subtils de blanc --les flors perfumades de les murteres, les restes de la rígida floració de l'acant-- esguiten encara la general verdor del seguit d'arbres i arbrissons que, amb més intuïció que propòsit, hem anat plantant d'ençà que vam arribar a la casa. Aquests, junt amb els pocs arbres que hem conservat d'entre aquells que ens precediren (la majoria han anat caient víctimes de l'envelliment, les malalties o, simplement, una ubicació especialment inoportuna), formen ara un doser fresc i ombrívol que cobreix pràcticament cada racó del jardí.




Dos avets cepats es compten, precisament, entre els supervivents del jardí que ens hi trobàrem. Per les seues característiques, i a falta de criteri més fundat, els tinc per avets grecs (Abies cephalonica) o algun dels seus híbrids, i tot que reconec que els aprecie especialment, no deixen de donar algun petit maldecap. En estar massa pròxims a la façana de la casa, el seu atapeït ramatge impedeix que hi arribe la llum, la qual cosa s'agraeix en estiu però imposa, en hivern, una foscor prematura i excessiva. Però potser el principal destorb que se'ls pot atribuir (i que assoleix en aquestes setmanes el seu nivell culminant) és l'abundant exsudació de resina que, en degotejar de forma constant des de fulles i gemmes, acaba enviscant qualsevol persona, animal o cosa que reste una estona sota la seua ombra. És el que les meues filles anomenen el plor dels avets.

La producció de resina --o trementina-- és un dels trets distintius del gènere Abies, i la seua recol·lecció i preparació ha estat de fet una de les principals utilitats d'aquests bellíssims arbres des de temps immemorial. L'oli de l'avet blanc (Abies alba) era molt apreciat per les seues virtuts medicinals; les trementinaires l'obtenien de les avetoses pirinenques i prepirinenques i, com recorda Font i Quer, el portaven a pobles i ciutats arreu del país. D'altres espècies d'avet s'obtenen, també, tipus diferents de resines amb usos o virtuts específics, com ara el bàlsam de Canada, molt conegut per tots aquells que hem hagut de fer preparacions per al microscopi, i que s'obté de l'avet balsàmic d'Amèrica del Nord (Abies balsamea).





"Aquests dies els avets estan plorant molt", m'ha dit la meua filla menuda quan he arribat hui a casa. Li explique --sense saber-ho cert-- que probablement és cosa de la calor, que fa la resina més fluida. Però no he pogut evitar pensar que potser és que els avets ens comprenen més del que ens pensem. Potser, fins i tot, saben coses que nosaltres ignorem...




Aquests últims dies (si fa no fa, els mateixos que he estat quasi sense passar per ací) el meu context professional més immediat ha accelerat la seua imparable transformació des de "vulgar fangar" a "tarquimar pudent". Estalviaré detalls d’aquest procés, que m'ha servit almenys per recordar principis bàsics com ara que cadascú gestiona la incertesa de forma diferent, que la gallina de dalt caga a la de baix, i que per sortir d'arenes movedisses convé evitar moviments bruscos i compulsius. És molt probable que, encara que potser siga absurd --John Carlin en parlava fa poc en El País-- no ens quede cap altra eixida que seguir buscant el costat bo de la vida. Fins i tot, mentre veiem les creus alçar-se en l'horitzó.

12 comentaris:

  1. El costat bo de la vida, eixe indret cada vegada més amagat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert, Jp. I no solament costa cada volta més arribar-hi: a força de males notícies, hi ha el perill, fins i tot, de passar-lo de llarg quan el trobem... En tot cas, i coste el que coste, seguirem buscant-lo (en la ironia, per exemple ;)

      Elimina
  2. Avets que ploren....bonica manera de dir-ho, m'agraden els avets i també els cedres ....vivim temps molt durs i difícils i encara sort que ens sostenim amb ironies i bon humor

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Elfri! També a mi m'agraden molt els cedres; de fet, tinc com a desig --encara per complir-- passejar per un bosc natural d'aquests arbres... Potser quan torne al Marroc (que el Líban està massa lluny).

      Encara que hi haja dies que coste molt trobar-lo, mentre ens quede humor no estarà tot perdut. I faig per recordar-m'ho... Salut!

      Elimina
  3. Endavant! Crec que ja estem clavats, com a mínim, fins als genolls, en aquest "tarquimar pudent" que, amb la calor que ens amenaça de ple, no vull ni imaginar en què es convertirà. Però tenim jardins (o la versió més humils dels patis, dels corrals...) a la vora, amb gesmilers que ja aromen les nits, avets, encara que també ploren..., i sobretot, la sort de persones com tu, que n'alcen acta d'aquesta manera tan preciosa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, Maria Josep: fa por pensar fins on pot arribar encara la situació a la què ens han portat aquesta banda de lladres i incompetents. Tot l'equip de gent amb el que treballe --laborals, tots-- estan ara mateix sota amenaça imminent, sense saber fins quan seguiran ací i sense que la faena que fan/fem semble tindre massa importància, donant per suposat que acabaran pagant justos per pecadors. I, amb tot, no en queda una altra que seguir avant, que no deixa de ser també una forma de plantar-los cara. Com també ho és arrecerar-se en les ombres, els colors i els aromes dels patis i els corrals... Moltíssimes gràcies per les teues paraules, com sempre :)

      Elimina
  4. Un post preciós, com em tens acostumat. Una altra lliçó de botànica molt ben lligada amb el que podria ser una lliçó de vida. No tinc cap dubte que el món vegetal és molt sensible, i ens emet senyals d'alarma, senyals de neguit, que nosaltres ja no sabem captar. Ens hem desnaturalitzat, ens hem apartat de les nostres arrels i fonaments.

    Un dia vaig llegir no sé on que era molt trist que, a dia d'avui, la majoria de gent sabés dir que hi ha un Audi A4 sota un arbre, però fos incapaç de dir que hi ha un cotxe sota un avet.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, porquet! Jo també crec que, en tornar-nos cada volta més insensibles als missatges del món natural, estem perdent també una font important d'informació, una capacitat d'interpretar senyals i símptomes que potser ens ajudarien a afrontar millor aquests temps complicats, o almenys a capejar-los d'una altra forma. En el fons, som éssers vius, i --com hem comentat altres vegades-- duem la biofília escrita als nostres gens.

      No havia sentit la història del cotxe i l'arbre, però em sembla magnífica --i molt reveladora per tot el que diu amb molt poques paraules. Me l'apunte. Salut i endavant!

      Elimina
  5. La natura ens parla sempre, i com diu el porquet, ja no li fem cas.
    Cal seguir buscant el costat bo de la vida, sense perdre la visió de que ha de ser el mateix per a tots.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Crec que el que dius és especialment important, lluna, i reconec que no hi havia pensat: tractar de fer-nos un "costat bo" a les nostres vides a costa de condemnar a altres a patir de forma permanent només "costats roíns", no és acceptable; i potser massa sovint ho fem, inconscientment o no... Gràcies, salut!

      Elimina
  6. Un post molt ben escrit, molt complet i molt bonic, tot i el regust de tristesa que es desprén del rerefons, evidenciat per les llàgrimes dels avets.
    M'agradaria saber si hi ha algun llibre accessible que parle de les plantes medicinals del nostre territori mediterrani.
    Procurarem agafar-nos al costat bo de la vida.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, novesflors :) És cert, hi ha un fons de tristesa del que costa deslliurar-se, i que no sempre pot atribuir-se a una causa única i immediata. Però hi és...

      De plantes medicinals hi ha molta informació disponible, des de l'imprescindible llibre de Pius Font i Quer (potser la font d'informació més completa encara, tot i els anys que fa que es va editar) fins a molts altres més centrats en zones concretes. Al País Valencià, els treballs del desaparegut Joan Pellicer (i en concret, els tres volums del seu Costumari Botànic) són un treball imprescindible. Potser el més pràctic siga buscar alguna cosa més específica del territori o territoris que t'interessen --hi ha també molt editat sobre diverses comarques, i es fan bastants cursets a molts llocs sobre aquest tema. En tot cas, també pots fer una ullada ací o ací´, per si trobes res interessant. Moltes gràcies!

      Elimina