Utilitza exclusivament paraules senzilles,
no gastis només de flors discretes, d'espècies tímides,
digues clavell, de tant en tant, sense que importi gaire,
puja a la muntanya, digues cargol, o, si no plou, sargantana.
D'aquí dos o tres-cents anys et trobaràs perfectament,
seràs la tarda.
Enric Casasses, "Curació Natural"
Ho dic ("sargantana"), i em trobe un poc millor. Saber que en dos o tres segles tot anirà bé, anima bona cosa. I encara més quan pense que llavors, potser, ja haurà plogut...
La vida anar tirant,
l'amor és pa amb formatge,
el pa amb formatge és vida,
la vida anar paint.
:) jo també ho diré: sargantana, de seguida que en vegi alguna, que en veig sovint...
ResponEliminaDiguem-ho doncs, Carme :) També per ací es deixen veure sovint, però potser menys que abans. Massa gats, em sembla...
Eliminabona vesprada, aquest matí jo també pensava alguna cosa semblant als poemes i al que dius veient els núvols del cel, que podria ploure perquè necessite aigua de pluja i no de reg. Plou, plou núvol, he dit tot mirant cap al cel. Vull que ploga no una pluja fina i esquifida, vull veure ploure quinze dies seguits sense parar per amarar-me de l'aigua dels núvols. Una abraçada
ResponEliminaT'entenc perfectament, Mercè: no deixe de pensar, des de fa setmanes, en aquella cançó de Maria del Mar Bonet: "aigo, vos demanam aigo, i vos senyor mos dau vent..." Almenys --i almenys en alguns llocs-- les tronades d'aquests dies han fet un poc de paper; però a casa meua, sense anar més lluny, no ha passat de quatre gotes mal comptades. Així que ens caldrà esperar, encara... Salut i una abraçada!
EliminaAixò estaria bé si nosaltres visquérem, però de totes les maneres jo veig un futur molt negre en tots els àmbits, com si un fat demoníac ens haguera dit: _Ara vos toca!
ResponEliminaVicent
Tampoc jo veig el futur massa clar --ho reconec--, però com tu dius no podem esperar dos o tres-cents anys. Contra dimonis, corruptes i botiflers, diguem "sargantana"... Salut i moltes gràcies!
EliminaSangrantana! I ja plou.
ResponEliminaI, a ser possible, que les coses no tarden tres-cents anys a anar millor. Ni que siga un dia menys.
I "cargol", i para... ;)
EliminaNo podem esperar tres-cents anys a ser tarda. Ara, o mai... Gràcies, salut!
Quin poeta, el Casasses, mecaguenell! I la musicació de "L'amor és déu en barca", del Miquel Gil!? Sabent que t'agrada tant acabar amb un enllaç musical, m'estranya que no hi hages inclòs aquest. Com és això? I per cert: aquesta vesprada hi ha hagut una tempesta d'aigua, pedra i vent com no havia vist mai en la vida. I no és una expressió feta de l'estil de l'exCanal9. A l'editorial, ens entrava l'aigua per les finestres. Ha durat una mitja horeta. Suficient per a netejar una miqueta l'ambient i refrescar la terra. En aquest cas, deu ser que hem dit "cargol". Boniquíssim, misteriós, grandiós, el poder de suggeriment de les paraules. Màgia pura.
ResponEliminaUna abraçada, Pep. Feia temps que no et sentíem respirar per ací. Espere que tot estiga dintre de la normalitat.
Ho vaig pensar, Maria Josep, però com que ja l'havia posat un parell de vegades al blog, em vaig fer arrere; però tens tota la raó --i la cançó és simplement extraordinària--, així que ja ho he subsanat ;)
EliminaA mi la pluja va anar fugint-me tot el dia. quan vaig arribar a València, quasi no plovia, i quan vaig sortir cap a Alcoi, va tornar a caure una bona tamborinada... Tinc moltes ganes de veure una tronada com la que comptes, i de dir "cargol" sense parar. Màgia, la de les paraules, i enveja dels qui sabeu treure-la...
És cert: poc temps, darrerament, per a escriure; però tot relativament normal, en tot cas, dins aquesta quotidiana anormalitat que donen les malalties llargues... Gràcies com sempre per les teues paraules, benvingudes --sempre-- com la pluja. Una abraçada!