El dia després

"I el dia després va ploure amb gana", direm. I jo recordaré que vaig pensar, no sé per què, que després de certes coses és molt millor que ploga.

Ara si, tardor completa. I vida avant...

Hi ha la pena

I és, perquè no podria ser d'una altra manera, una pena densa, i profunda, i sabem que serà per a sempre. Però hi ha també una sensació innegable d'alleujament, perquè ja fa temps que sabíem que el desenllaç era inevitable, i fa patir veure patir i encara més preveure futurs patiments; i és cert que desassossega un poc pensar-ho, però al remat, més enllà de tòpics i frases fetes, no pots deixar de creure que ha estat millor així. I un poc d'atordiment també n'hi ha, perquè totes les estones passades tractant d'anticipar situacions, sentiments i actituds no han servit pràcticament per a res, i tot és molt estrany i diferent de com, ingènuament previsors, havíem cregut que seria. I t'adones que allò d'acompanyar en el sentiment no és, tampoc, un tòpic, perquè la companyia conforta i consola molt més del que mai hauries pensat. I al remat, tot s'acaba, i cal seguir avant perquè hi ha encara altres atencions que ens reclamen. I enmig de la pena, l'alleujament, l'atordiment i l'estranyesa, tot el que encertes a pensar és: gràcies, pare. Et trobarem a faltar...

Cent a volar

Pel que em van contar –jo he estat un parell d'anys sense poder acudir-- la d'enguany ha estat una de les edicions que ha tingut una assistència més multitudinària. Però la veritat és que no sorprèn que siga així, perquè de les diferents activitats que duu a terme FAPAS-Alcoi en el marc del Projecte Canyet, del qual ja he parlat ací altres vegades, el marcatge tardorenc de voltors és una de les més vistoses, per bé que també siga de les més delicades i laborioses. Però sobretot, el marcatge és una actuació extremadament útil per poder obtenir més informació sobre la biologia d'aquesta espècie, sobre la qual encara ens queden moltes coses per aprendre, i sobre les vicissituds de tota mena que experimentaran al llarg de la seua vida els exemplars marcats, la majoria d'ells joves de l'any que fan, en aquesta època, el que els ornitòlegs anomenen migració postnupcial.

He de reconèixer, però, que aquesta vegada vaig estar més per documentar la jornada que per enfangar-me amb els voltors i la seua manipulació, tot i que he de dir en el meu descàrrec que, amb tants i tan qualificats col·laboradors com hi havia, tampoc crec que se'm trobara molt a faltar: a més de la gent de FAPAS –i d'algun grup imprevist de senderistes que, atrets per l'enrenou, es van deixar caure a veure què--, membres d'altres entitats amigues, estudiants de veterinària –la Universitat de Múrcia ja fa anys que participa en aquesta jornada-- i, en general, amics i amigues interessats en la conservació de la fauna que aporten la seua feina i la seua experiència. I ja va bé comptar amb aquesta ajuda, perquè el procés, per a cada exemplar, duu el seu temps: cada voltor s'ha de treure del gabiot on prèviament han estat capturats, s'identifica amb anelles i marques alars, se li prenen les dades biomètriques pertinents, se li extrauen mostres de sang per tal de dur a terme diverses anàlisis i, finalment, és alliberat –un poc atalbat però llest per a alçar el vol al cap de pocs minuts-- a les mateixes instal·lacions del Canyet.

Tot i que veure de prop aquestes majestuoses aus és per a nosaltres una experiència apassionant, cal suposar que els voltors s'ho miren amb altres ulls i que, des del seu punt de vista, passar per aquest tràngol no deu ser gaire agradable. Però gràcies a actuacions com aquesta s'obtenen dades molt valuoses –des del sexe de cada exemplar fins a les rutes que segueixen en els seus desplaçaments-- per a millorar les iniciatives de conservació de l'espècie, que al remat és del que es tracta i l'objectiu que persegueixen projectes com aquest. O, contradient el refrany: només ens val voltor a la mà si, gràcies a això, podem aconseguir que hi haja cent a volar.

Moltes de les imatges --les millors-- són de la meua filla Teresa, que va ser ahir una voluntària més del Projecte. I per cert: en unes setmanes, des de FAPAS-Alcoi encetarem un projecte de micromecenatge per veure d'adquirir un vehicle --el que teniem s'ha espatlat definitivament-- per poder dur-los menjar als voltors. Ja vos contaré...

Sobretot, colors

"Els problemes que el clima mediterrani planteja als vegetals admeten, per tant, solucions variades, la qual cosa contribueix a fer dels nostres medis un dels biomes més diversos del món i a encabir, sota l’epígraf de “boscos mediterranis típics”, formacions aparentment tan dispars com els predominants boscos escleròfil·les, les rouredes (i d’altres forests caducifòlies), les pinedes, les avetoses –d’Abies pinsapo, per exemple—, o els boscos de cedres, xiprers, ginebres o savines. Potser, per això, el món mediterrani resulta alhora tan fascinant i tan difícil de copsar."

M'havien dit que era el moment, que enguany pagava especialment la pena, i no he volgut deixar-ho passar. I si, ho reconec: quan he començat a escriure, ho he fet pensant en plantes i adaptacions, en biogeografia, esclerofíl·lies i pigments; però al remat, he decidit optar per l'autocita --que sabreu disculpar-me-- i deixar detalls botànics i explicacions ecològiques per a un altre dia. Perquè, francament, allò que buscava ahir a la Font Roja era, sobretot, la tardor i els seus colors. I ausades que vaig trobar-los.

.

En una galàxia molt llunyana... (relats conjunts)

Aquesta de dalt és la imatge que ens proposa relats conjunts per a aquest mes de novembre. I açò de baix, és el que m'ha vingut al cap... Que la Força us acompanye!

Imatge de la xarxa

De plàtans

Com sol ser habitual en aquestes dates, i per si no en tinguera prou amb el llidoner, les glicínies i d'altres caducifòlies que creixen al pati, la fullaraca que comença a cobrir-lo s'ha vist incrementada aquests dies ventosos amb altres aportacions externes i suplementàries, entre les quals destaquen les voluminoses i retallades fulles dels plàtans o plataners (Platanus hispanica) que creixen al parc que hi ha quasi al costat de casa. I una volta més, granera en mà, m'ha pegat per pensar en la curiosa identitat entre el nom d'aquests arbres, i el dels fruits d'allò que també anomenem banana, identitat que, encara avui, no sabria atribuir a l'homonímia o a bé a la polisèmia: a hores d'ara, i malgrat que fa temps que faig voltes a l'assumpte, no he sabut trobat una explicació satisfactòria per la qual el mateix nom podria haver arribat a aplicar-se a dues espècies de plantes tan diferents i amb tan pocs trets en comú.

Si més no atenent a raons etimològiques, caldria suposar que Platanus --que derivaria, segons la majoria de les fonts, del grec platys, pla, per referència a les seues fulles amples i similars als pàmpols-- devia designar inicialment al nostre arbre de carrers i estacions. O, més pròpiament, al seu parent oriental (Platanus orientalis), que viu des dels Balcans fins a l'Himalaia, ja que l'espècie que a hores d'ara cultivem profusament no existia espontàniament, sinó que es considera una forma híbrida originada pel creuament entre l'esmentat P. orientalis i una altra espècie del gènere, nativa de Nord-Amèrica, que es denomina P. occidentalis. Per tant, i fins el segle XVI, no hi havia plàtans com els actuals a Europa Occidental, i només de forma molt puntual hi hauria alguns exemplars cultivats d'altres espècies del gènere. La qual cosa fa suposar que la seua denominació popular (i tots els noms similars que rep en la majoria de les llengües europees) derivaria de la forma culta platanus --la mateixa que Linné va adoptar per designar el gènere--,  i que només a partir de la popularització del cultiu de l'espècie començaria també a estendre's aquest nom per referir-se'n.

Quant a l'altra planta que, almenys ací, anomenen plàtan, les coses tampoc no estan gens clares. En tant que fruiter, el plàtan –li diré des d'ara banana, per tal d'entendre'ns-- és una forma híbrida originada a partir de diverses espècies del gènere Musa, algunes de les quals van començar a cultivar-se fa mil·lennis en el sud-est d'Àsia, d'on hom creu que pot ser originari. A partir d'aquest nucli, el seu cultiu va estendre's cap a Índia, Pérsia i, posteriorment i de la mà de l'expansió de l'Islam, la Mediterrània, on sembla en tot cas que va tindre una extensió molt limitada. De fet, i tret d'alguna referència ocasional, sembla que la planta de la banana era pràcticament desconeguda en Europa fins a èpoques relativament molt recents, tot i que alguns autors grecs i romans si que en fan esment. En un magnífic treball, Alejandro García Álvarez fa una exhaustiva revisió de les possibles rutes d'expansió d'aquest cultiu, amb referència als noms amb què és coneguda l'espècie en diferents llengües, i al qual remet a qui estiga interessat en una informació més detallada.

Imatge de la Wikipedia

En el segle XV, el plàtan-banana havia arribat fins a les costes del Golf de Guinea, des d'on portuguesos i castellans el van portar a les illes Açores i Canàries; els primers, amb el nom de banana, del qual deriva l'actual denominació d'aquesta fruita en la majoria de les llengües modernes, mentre que els segons, tot i fer servir també aquesta paraula --que tindria el seu origen, segons l'opinió més estesa, en algun nom local amb el qual es coneixeria l'espècie en la costa occidental africana-- van optar sobretot per dir-li plátano o plátano guineo, nom que al seu torn va ser el què es va estendre fins a Sud-Amèrica, on va enriquir-se posteriorment amb moltes altres denominacions, d'abast més o menys local o referides a diverses varietats o formes d'aquest conreu. Sembla evident que l'ús en català de plàtan, amb aquesta accepció, es deu a la influència del castellà; podeu veure aquest treball --magnífic, com sempre-- de Gabriel Bibiloni, on en fa referència directa al cas,

Quin va ser, però, l'origen d'aquest nom castellà? En principi, no sembla raonable suposar que es tractara d'una assimilació amb els arbres del gènere Platanus: no solament és difícil trobar alguna similitud, ni que siga remota, entre totes dues plantes --tot i les diferències evidents, fins i tot el til canari (Ocotea foetens) pot recordar, amb un poc d'imaginació, les til·leres europees que li prestaren el nom-- sinó que, tal i com s'ha dit anteriorment, en aquella època no hi havia encara a Europa Occidental plàtans que pogueren haver servit com a referència per a denominar la planta de les bananes. Atès que aquest ús de la paraula plátano --referit a la banana-- sembla ser anterior a l'expansió americana del cultiu, hauria de descartar-se també l'eventual influència d'altres llengües americanes, hipotesi invocada per diversos autors. Finalment, la possibilitat de què plàtano siga simplement una forma derivada de banana --o, alternativament, que totes dues paraules deriven d'algun mot anterior, potser l'àrab banan-- queda com una opció a considerar, tot i que no sembla que tinga molt de suport entre els especialistes.

I a què treu cap, tot açò? A poca cosa, ho reconec. Bé, potser a que no estaria de més fer cas als qui ho entenen, i començar a fer servir banana (i bananer) com a forma preferent per a referir-nos al fruit en qüestió i a la planta que els produeix. Però sobretot, a que fins i tot entre les fulles seques poden amagar-se històries curioses que, si més no, poden fer més passadora la feina d'agranar-les...

Plàtan oriental (Platanus orientalis)

Segles foscos

Ahir va arribar a la vall un altre grup d'estrangers. Des de les cases de l'Estret els han vist avançar lentament --homes, dones, xiquets i ramats, pesadament carregats amb fardells de tota mida-- remuntant el riu dels Xops, a prop de l'indret on ja fa anys es va instal·lar un altre d'aquests grups. Només sabem que venen del sud, i la seua llengua ens és tan estranya com els seus costums o la seua religió. Però des de fa alguns anys, no han parat d'arribar, i prompte seran molts més que nosaltres: els seus llogarets no deixen de créixer, i als seus camps les plantes (moltes d'elles desconegudes per a nosaltres) creixen també esponeroses, regades amb l'aigua que hi fan arribar amb destresa des de les fonts i els ullals. Nosaltres, en canvi, cada volta en som menys, i només una vaga memòria que s'esvaeix a mesura que moren els nostres majors ens recorda que, durant molts segles, el nostre poble va senyorejar aquestes valls fèrtils que recorre el riu Gran, i l'oli i el vi que produïen les nostres vil·les arribava fins a la mateixa Roma. Després, conten els ancians, tot es va ensorrar, i la fam, les guerres i les plagues van assolar la terra any rere any fins deixar-nos reduïts a allò que som: un poble sense nom, que sobreviu apartat del món i de la història sense saber quin rei, quin senyor o quin bandit serà el pròxim a reclamar-li drets o tributs. Només els nostres vells cementeris segueixen creixent, en la mateixa proporció en que nosaltres anem minvant.

Jo mateix sóc ja quasi un ancià, i potser per això veig les coses amb la lucidesa que només donen els anys i l'experiència: cada vegada més, me n'adone que el nostre temps, el temps del nostre poble, té els dies comptats, i que són ells, els estrangers, els qui semblen destinats a ocupar ara aquesta terra i a fer-la seua. Alguns dels seus soldats s'han instal·lat i han aixecat murs sobre el mateix  tossal en el què els nostres avantpassats buscaven recer en els temps tèrbols i insegurs. De tant en tant, alguns grups de genets armats es deixen veure també pels nostres caserius, i amb gestos i senyals ens fan entendre que tenen dret a emportat-se una part de les nostres minses collites. Tret d'això, però, els forasters no semblen massa interessats per nosaltres, ni per bé ni per mal: som massa pocs i no representem, per ells, cap amenaça; moltes de les que abans eren les nostres terres han quedat ermes per falta de braços, i la muntanya pot alimentar sense estretors els seus ramats i els nostres. En canvi, són els nostres joves els qui, cada volta més, s'apropen als seus llogarets, seduïts per la novetat i fascinats per l'habilitat que mostren com a llauradors. Després, tornen a casa i ens conten que han après tal paraula o tal altra, que algú els ha fet entendre com s'ha d'anivellar el terreny per fer que l'aigua córrega franca pels canals, o que cinc vegades al dia deixen allò que estiguen fent per resar-li al seu Déu, que tot i no ser --diuen-- molt diferent del nostre, els demana que s'agenollen mirant cap a llevant.

Hui, la nostra filla més petita ens ha confessat que s'ha fixat en un dels nouvinguts, un jove cepat, d'ulls foscos i expressius. Pel que sembla, també ell s'hi ha fixat en ella, perquè sovint el veiem vagarejant distretament pels envolts del caseriu. Potser és, aquest, el destí que ens espera: que la nostra sang i la seua es barregen, que els nostres néts recen al seu Déu, i no pas al nostre, i que la nostra llengua acabe sent només un record, com els signes incomprensibles de la d'aquells que ens van precedir. Qui sap, potser ells mateixos, els estrangers, hauran de veure algun dia com uns altres estrangers venen a reclamar aquesta terra. Perquè tots, nosaltres i ells, els qui ens han precedit i els qui hi vindran, estem de pas: la terra, només la terra, queda i quedarà per sempre.

Després de l'arribada dels musulmans a la Península Ibèrica l'any 711, i al llarg dels segles VIII i IX, grups de camperols àrabs i--sobretot-- berbers van començar a assentar-se en aquestes comarques, en un procés del qual se sap encara molt poca cosa. L'escassesa de restes arqueològiques atribuïbles a aquesta època dificulta conèixer els detalls d'aquest procés, entre ells la relació d'aquests nouvinguts amb la població hispanorromana que, fins aleshores, ocupava aquestes terres. L'opinió més acceptada, però, s'inclina per una ràpida assimilació dels indígenes per part dels nous pobladors, fins el punt que, ja a finals del segle IX, el geògraf al-Ya'qûbí indica que aquestes muntanyes estaven ocupades per tribus berbers revoltades front al poder dels emirs de Còrdoba. Potser precisament pel seu caràcter 'obscur', sempre m'ha fascinat aquesta època. I hui, ves a saber per què, l'he imaginada així...

Justícia poètica

D'acord, no ha estat cap sorpresa i ja feia temps que es veia vindre. I, al remat, només és una imputació, que d'entrada (i des del punt de vista processal, crec que en diuen) tampoc vol dir molta cosa, i menys encara si atenem a alguns precedents més o menys recents. I a més, posats a filar prim, la cosa se n'ha anat d'un dia, perquè va ser ahir i no hui, festivitat de Sant Martí de Tours, quan es va fer pública la notícia. Fins i tot podria al·legar-se que, encara que sembla que el refrany en qüestió es considera com a correcte, hi ha altres formes d'expressar-ho que semblen més genuïnes (sempre m'ha agradat especialment "tal faràs, tal trobaràs") i que, pam dalt pam baix, venen a voler dir el mateix. Però tot i aquestes necessàries prevencions, deixeu-me que ho diga: serà casualitat, però trobe que el fet que siga justament ara quan el tèrbol i inquietant ex-president  de les Corts Valencianes (a hores d'ara, esforçat conreador de caquis) haja estat formalment assenyalat pels tribunals, resulta especialment oportú, fins el punt que hi gosaria parlar, si m'ho permeteu, de justícia poètica. I si al final van i el condemnen, precisament, a causa de la visita del papa Benet XVI, la cosa ja serà digna de rondalla.

Sant Martí de Tours, segons el Greco. De la Viquipèdia. 

Braços lliures i boques i mans

La vaig portar l'altre dia des de Barcelona --la que la va precedir es va perdre, però va ser per una causa digna-- i hui, 9 de novembre de 2014, lluirà al balcó de casa. Però no per demanar que voteu per nosaltres: ja sabrem fer-ho, també, quan arribe l'hora. Hui, sou vosaltres qui feu un pas més per decidir lliurement el vostre futur; però recordeu que, com moltes vegades abans, som molts els valencians i valencianes que vos fem costat, que compartim les vostres il·lusions i esperances perquè creiem que, encara que siga pas a pas, arribarà el moment en què tot el país acabarà guanyant la llibertat, i lluitem cada dia per aconseguir-ho. Hui som molts, a aquesta banda de la Sénia, els qui pensem que aquest futur està un poc més a prop, i volem celebrar-ho amb vosaltres. Des del País Valencià, força i endavant!

Serà blava i tranquil·la la mar.

Serà verda i espessa la vall.

Serà gran i dolça la muntanya.

Serà un dia que durarà anys.

Gent de mar, de rius i de muntanyes,
Tindran mar i prats i rius i boscos.

Tindran tot. I es parlarà de vida.

Les ciutats seran rius plens de gent.

Floriran flors i cants i alegries.

Floriran crits i cors i paraules.

En el dia que durarà anys,

braços lliures i boques i mans.

Treure cap

Ja ho he dit, ací mateix, altres vegades: encara que siga tan impròpia com està tornant a ser la d'enguany, la tardor mediterrània és també un temps propici per al rebrot (i, segons per qui, fins i tot per la florida). I a mi, de sobte, m'ha fet l'efecte que porte massa temps embolcallant-me amb corfolls, protegint-me sota terra mentre espere que arriben unes condicions que, a poc que hi pense, potser encara s'han de fer esperar, si és que al final arriben. Així que, tot i que amb la prudència necessària –no estan les coses com per dilapidar sense criteri unes reserves que han costat molt d'acumular-- he pensat que ha arribat l'hora de trencar corfes i embolcalls i de veure d'alçar el cap de terra, ni que siga una miqueta, per mirar un poc més enllà. Pel moment, d'ací una estona marxe cap a Barcelona: he decidit invertir un parell dels dies lliures que encara conservava per tal d'assistir a les cinquenes Jornades Estatals de Custòdia del Territori, amb ganes de retrobar a gent a qui m'estime molt, d'aprendre coses noves i de recordar-ne, també, algunes de ja sabudes. Sé –i per això he hagut de fer-li unes quantes voltes abans de decidir-me a anar-hi-- que potser no és el moment més oportú, que ha calgut encaixar unes quantes peces per tal de poder fer-ho i que, en tornar, aniré encara més de bòlit que fins ara; però mira, m'ha semblat que valia la pena assumir el risc. I al remat, només és el rebrot, allò que arrisque. O això em sembla, si més no.

Inevitable, parlant de corfolls, no recomanar-vos una visita a la nova secció de "Passa la vida", el magnífic blog de l'amiga Maria Josep Escrivà, que ha anomenat “la vida secreta de les paraules” i que ha obert, precisament, amb aquest mot tan arrelat a la terra: la poesia, en mans de Maria Josep, brota dels llocs més insospitats. Quant a les fulles de més amunt, són d'Urginea undulata, una interessant espècie bulbosa que, a hores d'ara i com tantes altres, comença també a treure el cap per les brolles i herbassars de les comarques centrals valencianes. I pel que fa a Barcelona, i a les Jornades, ja vos contaré...

D'ací (o no)

A la Mediterrània Occidental hom pot trobar, en l'actualitat, dues espècies diferents de tortugues de terra, totes dues d'aspecte molt similar i incloses dins el gènere Testudo. La primera, coneguda com a tortuga mora (T. graeca), viu sobretot en les serralades semiàrides del sud de Múrcia i el nord d'Almeria, tot i que també es coneixen petites poblacions en Doñana, Mallorca i Formentera. Quant a la segona, se la denomina habitualment tortuga mediterrània (T. hermanni) i, con l'anterior, es considera una espècie extremadament rara, ja que tot i que apareix també a Mallorca i Menorca –on pot arribar a ser localment abundant--, l'única població ibèrica considerada com a autòctona es la que viu al massís de l'Albera, en l'Alt Empordà. Altres poblacions existents en el sud de Catalunya són fruit de reintroduccions recents –al Garraf o al Delta de l'Ebre, per exemple-- o bé tenen encara un estatus dubtós, com succeeix amb la del Montsià. En canvi, en el cas de la tortuga mora, l'opinió més estesa entre els especialistes advoca pel seu caràcter indiscutiblement al·lòcton, tant en la Península com a les Illes.

No hauria de sorprendre, tenint en compte les característiques d'aquests rèptils fascinants, que a hores d'ara siga difícil esbrinar quina va ser la seua àrea de distribució originària, o decidir si les diferents poblacions conegudes tenen caràcter natural o han estat fruit d'introduccions més o menys antigues, deliberades o accidentals: a més de simpàtiques a ulls humans, que les apreciem fins i tot com a animals de companyia, les tortugues són fàcils de transportar, s'adapten amb pocs problemes a la vida en captivitat i, eventualment, poden ser consumides com aliment. És fàcil suposar, per tot això, que aquests animals han d'haver acompanyat en els seus desplaçaments als pobles que han viscut a la Conca Mediterrània des de fa molts mil·lennis, per la qual cosa la seua presència en un lloc determinat pot ser fruit d'aquests desplaçaments, i no de la pròpia capacitat de dispersió d'aquestes espècies.

Amb aquests antecedents, l'arqueologia i la paleontologia representen una font d'informació imprescindible per a investigar el caràcter autòcton o no de les poblacions ibèriques de Testudo. Així, i pel que fa a la tortuga mora, la falta de testimonis fiables de l'espècie en el registre paleontològic i arqueològic, i l'estreta similitud genètica entre les actuals poblacions ibèriques --i balears-- i aquelles que procedeixen del nord d'Àfrica, justificarien la seua consideració com a exòtica, tot i que ara com ara no resulta possible saber quan va tindre lloc la introducció de l'espècie: la hipòtesi que vincula l'arribada de les tortugues mores amb l'expansió de l'Islam és temptadora, però no hi ha dades concloents al respecte i és molt probable que la seua introducció siga molt més recent. Altres referències esporàdiques de l'espècie en diversos indrets del vessant mediterrani ibèric correspondrien, en tots els casos, a exemplars assilvestrats.

A diferència del que succeeix amb T. graeca, les tortugues mediterrànies sí que apareixen documentades en nombrosos jaciments arqueològics. Segons aquestes evidències, en el passat l'espècie hauria ocupat una àrea molt major que l'actual, la qual s'estendria no solament per tota la franja mediterrània de la Península, sinó que fins i tot assoliria les costes del centre de Portugal. M'ha sorprés constatar, per exemple, que l'Abric del Pastor, a l'alcoià Barranc del Cint –del qual parlava fa poc a tall d'altres qüestions-- alberga restes abundants de closques de tortuga mediterrània, les quals sembla que eren capturades i consumides pels caçadors neanderthals que ocuparien les vall d'Alcoi fa cent-mil anys. A partir del Paleolític Mitjà, però, i per causes –segons l'opinió dels especialistes-- de caràcter eminentment climàtic, la seua àrea ibèrica va anar reduint-se fins quedar limitada, en el cas de la Península, a la població empordanesa abans esmentada. La presència de T. hermanni en les Illes hauria d'atribuir-se, en canvi, a una introducció humana, per a la qual es postula una antiguitat d'uns tres-mil anys.

Més enllà de les evidències arqueològiques, no hi ha constància fiable de la presència recent de Testudo hermanni en terres valencianes. Però malgrat això, la raresa general de l'espècie, considerada en perill d'extinció per la legislació estatal; la relativa proximitat de les poblacions del Montsià, les quals i com s'ha dit podrien ser també autòctones; i, sobretot, la presència d'hàbitats potencialment aptes per que hi visca, van fer que, fa ja uns quants anys, l'administració valenciana iniciara un projecte que perseguia la implantació (o reimplantació) de poblacions de tortugues mediterrànies al País Valencià. Tot i que recentment aquestes iniciatives s'han estés també a la Devesa del Saler, en el Parc Natural de l'Albufera, les primeres experiències d'alliberament d'exemplars (la major part d'ells procedents de Mallorca i Menorca) van tindre lloc a la Serra d'Irta, on d'ençà que va iniciar-se el projecte s'han amollat més de mil tortugues. Fa poc –i per això m'he decidit hui a parlar-ne-- vam estar, a Irta, ajudant als companys que s'encarreguen del seguiment del projecte: les dades que es recullen semblen indicar que la població va per bon camí, i que si tot segueix com fins ara i les principals amenaces sobre l'espècie –la degradació de l'hàbitat i, sobretot, la recolecció d'exemplars-- no ho impedeixen, és molt probable que, en pocs anys, puga donar-se la població per consolidada sense necessitat de nous reforçaments poblacionals. La qual cosa no deixa de ser, des del meu punt de vista, una bona notícia. Altra cosa serà que seguim discutint, amb els manuals de la UICN a la mà, sobre si aquesta població haurà estat resultat d'una reintroducció, o bé d'una introducció benigna; però em fa l'efecte que això, a les tortugues, tampoc no els ha de preocupar massa.

Una volta més, i si teniu interès en ampliar la informació sobre aquesta interessant espècie, cal recomanar la magnífica Enciclopedia Virtual de los Vertebrados Españoles, on hi trobareu una revisió exhaustiva sobre totes les dades disponibles al respecte, com també dels trets anatòmics que permeten diferenciar-la fàcilment de la tortuga mora. I, ja que ve al cas, tampoc està de més recomanar una visita a l'excepcional Serra d'Irta, un espai natural que mereix molta més atenció de la que habitualment se li presta, i en el què la possibilitat de trobar-se amb una tortuga –i deixar-la tranquil·la, evidentment-- només és un atractiu més dels molts que ofereix.