De plàtans

Com sol ser habitual en aquestes dates, i per si no en tinguera prou amb el llidoner, les glicínies i d'altres caducifòlies que creixen al pati, la fullaraca que comença a cobrir-lo s'ha vist incrementada aquests dies ventosos amb altres aportacions externes i suplementàries, entre les quals destaquen les voluminoses i retallades fulles dels plàtans o plataners (Platanus hispanica) que creixen al parc que hi ha quasi al costat de casa. I una volta més, granera en mà, m'ha pegat per pensar en la curiosa identitat entre el nom d'aquests arbres, i el dels fruits d'allò que també anomenem banana, identitat que, encara avui, no sabria atribuir a l'homonímia o a bé a la polisèmia: a hores d'ara, i malgrat que fa temps que faig voltes a l'assumpte, no he sabut trobat una explicació satisfactòria per la qual el mateix nom podria haver arribat a aplicar-se a dues espècies de plantes tan diferents i amb tan pocs trets en comú.

Si més no atenent a raons etimològiques, caldria suposar que Platanus --que derivaria, segons la majoria de les fonts, del grec platys, pla, per referència a les seues fulles amples i similars als pàmpols-- devia designar inicialment al nostre arbre de carrers i estacions. O, més pròpiament, al seu parent oriental (Platanus orientalis), que viu des dels Balcans fins a l'Himalaia, ja que l'espècie que a hores d'ara cultivem profusament no existia espontàniament, sinó que es considera una forma híbrida originada pel creuament entre l'esmentat P. orientalis i una altra espècie del gènere, nativa de Nord-Amèrica, que es denomina P. occidentalis. Per tant, i fins el segle XVI, no hi havia plàtans com els actuals a Europa Occidental, i només de forma molt puntual hi hauria alguns exemplars cultivats d'altres espècies del gènere. La qual cosa fa suposar que la seua denominació popular (i tots els noms similars que rep en la majoria de les llengües europees) derivaria de la forma culta platanus --la mateixa que Linné va adoptar per designar el gènere--,  i que només a partir de la popularització del cultiu de l'espècie començaria també a estendre's aquest nom per referir-se'n.

Quant a l'altra planta que, almenys ací, anomenen plàtan, les coses tampoc no estan gens clares. En tant que fruiter, el plàtan –li diré des d'ara banana, per tal d'entendre'ns-- és una forma híbrida originada a partir de diverses espècies del gènere Musa, algunes de les quals van començar a cultivar-se fa mil·lennis en el sud-est d'Àsia, d'on hom creu que pot ser originari. A partir d'aquest nucli, el seu cultiu va estendre's cap a Índia, Pérsia i, posteriorment i de la mà de l'expansió de l'Islam, la Mediterrània, on sembla en tot cas que va tindre una extensió molt limitada. De fet, i tret d'alguna referència ocasional, sembla que la planta de la banana era pràcticament desconeguda en Europa fins a èpoques relativament molt recents, tot i que alguns autors grecs i romans si que en fan esment. En un magnífic treball, Alejandro García Álvarez fa una exhaustiva revisió de les possibles rutes d'expansió d'aquest cultiu, amb referència als noms amb què és coneguda l'espècie en diferents llengües, i al qual remet a qui estiga interessat en una informació més detallada.

Imatge de la Wikipedia

En el segle XV, el plàtan-banana havia arribat fins a les costes del Golf de Guinea, des d'on portuguesos i castellans el van portar a les illes Açores i Canàries; els primers, amb el nom de banana, del qual deriva l'actual denominació d'aquesta fruita en la majoria de les llengües modernes, mentre que els segons, tot i fer servir també aquesta paraula --que tindria el seu origen, segons l'opinió més estesa, en algun nom local amb el qual es coneixeria l'espècie en la costa occidental africana-- van optar sobretot per dir-li plátano o plátano guineo, nom que al seu torn va ser el què es va estendre fins a Sud-Amèrica, on va enriquir-se posteriorment amb moltes altres denominacions, d'abast més o menys local o referides a diverses varietats o formes d'aquest conreu. Sembla evident que l'ús en català de plàtan, amb aquesta accepció, es deu a la influència del castellà; podeu veure aquest treball --magnífic, com sempre-- de Gabriel Bibiloni, on en fa referència directa al cas,

Quin va ser, però, l'origen d'aquest nom castellà? En principi, no sembla raonable suposar que es tractara d'una assimilació amb els arbres del gènere Platanus: no solament és difícil trobar alguna similitud, ni que siga remota, entre totes dues plantes --tot i les diferències evidents, fins i tot el til canari (Ocotea foetens) pot recordar, amb un poc d'imaginació, les til·leres europees que li prestaren el nom-- sinó que, tal i com s'ha dit anteriorment, en aquella època no hi havia encara a Europa Occidental plàtans que pogueren haver servit com a referència per a denominar la planta de les bananes. Atès que aquest ús de la paraula plátano --referit a la banana-- sembla ser anterior a l'expansió americana del cultiu, hauria de descartar-se també l'eventual influència d'altres llengües americanes, hipotesi invocada per diversos autors. Finalment, la possibilitat de què plàtano siga simplement una forma derivada de banana --o, alternativament, que totes dues paraules deriven d'algun mot anterior, potser l'àrab banan-- queda com una opció a considerar, tot i que no sembla que tinga molt de suport entre els especialistes.

I a què treu cap, tot açò? A poca cosa, ho reconec. Bé, potser a que no estaria de més fer cas als qui ho entenen, i començar a fer servir banana (i bananer) com a forma preferent per a referir-nos al fruit en qüestió i a la planta que els produeix. Però sobretot, a que fins i tot entre les fulles seques poden amagar-se històries curioses que, si més no, poden fer més passadora la feina d'agranar-les...

Plàtan oriental (Platanus orientalis)