El país de la pebrella

Tot i compartir gènere amb timonets, farigoles i serpolls, hi ha no pocs caràcters que la singularitzen dins d'aquest grup, fins el punt que constitueix per ella mateixa una de les subdivisions (o seccions) acceptades dins els Thymus: les característiques fulles amples i sense pels, per exemple, o la composició química dels seus olis essencials, responsables del seu aroma inconfusible i del seu tast un poc picant, al qual li deu el nom. Un nom, per cert, que només existeix en la nostra llengua, perquè la planta a la qual designa és allò que els botànics anomenen un endemisme, una espècie l'àrea de distribució de la qual es troba a hores d'ara pràcticament restringida --amb algunes irradiacions puntuals cap a terres manxegues i murcianes-- a les comarques centrals del País Valencià. Creuen, els botànics, que en algun moment la pebrella --o algun antecessor directe seu-- ocuparia una àrea molt major que l'actual, però que alguna circumstància (potser les glaciacions del Plistocè, com succeeix amb altres espècies pròximes) va acabar confinant-la a aquestes terres, que li feren de refugi i en les que va poder sobreviure, de forma relíctica, fins a l'actualitat. La qual cosa no impedeix que, amant com és de terres feréstegues i esquifides ("Terra de pebrella, caga't en ella", diu un vell adagi de llauradors) i dotada d'una notable capacitat pionera, s'haja vist afavorida recentment per l'acció humana, que a través dels incendis, els moviments de terres i altres actuacions poc o gens decoroses, sembla haver afavorit una certa expansió que ha estès també la seua fama com a planta aromàtica i condimentària, indestriable dels calòrics gaspatxos i de les olives adobades a la manera d'ací.

Si per al meu pais gran ja vaig mostrar la meua inclinació simbòlica pel bruc, si haguera de triar una planta per al meu país petit crec que no en tindria cap dubte: sóc, i m'agrada, del país de la pebrella.