Entre bou i pardal

Em sap un poc greu, perquè tret de les poques taronges que encara no hem collit i dels petits fruits que donen nom als cirerers de Betlem --les minúscules floretes, que conviuen també amb ells, són pràcticament invisibles a ulls poc avesats-- les buguenvíl·lies són, a hores d'ara, les úniques plantes del pati que gosen qüestionar, amb una nota de color, el domini quasi absolut del verd. Però tot indica que, a la vista de les temperatures que es preveuen per als pròxims dies, la tímida i rosada rebel·lió té els dies comptats; i encara hi haurà sort si, com sol passar amb certa freqüència, els danys no van més enllà i les gèlides matinades que s'esperen no acaben cremant tota la planta i obligant-la --un any més-- a renàixer pràcticament del no res. I potser són només imaginacions meues, però diria que aquestes lluminoses vesprades en què els dies han anat creixent a passes de pardal i de llebre, les acolorides inflorescències brillaven d'una forma especialment intensa, com si intuïren que, quan la llum avance a pas de bou, serà ja massa tard per elles. Si més no, fins l'any que ve.

No són cirerers de Betlem pròpiament dits (també hi ha algun d'aquests al pati, però no tinc cap foto a mà), però si dos parents pròxims: els fruits, de Ruscus hypoglossum, i les flors --la imatge és francament millorable, però ni càmera ni fotògraf donen per més-- de Danae racemosa. Poca competència, en tot cas i entre tots tres, per a les buguenvíl·lies...