Santes i trugetes

És sabut que, sense perdre el seu caràcter primordial d'armes de procrastinació massiva, les xarxes socials poden també ser una font rellevant de dades interessants i fins i tot sorprenents. M'ha passat, darrerament, en un parell de grups de persones interessades per la llengua i les paraules, en els quals, a més de conèixer gent estimable i d'aprendre bona cosa sobre aquest tema en particular (que ja sabeu que és, també, una de les meues debilitats), m'he assabentat d'algunes qüestions vinculades als usos tradicionals dels caragols marins. Un camp, aquest, al qual he de reconèixer que no havia prestat, fins ara, molta atenció: més enllà de la utilitat alimentària d'algunes espècies, i d'algun altre aprofitament genèric i ben conegut (com ara l'extracció de porpra a partir de certs murícids o les utilitats musicals dels corns marins), la meua informació sobre aquesta qüestió --és a dir, sobre l'etnozoologia del grup-- és molt limitada, per no dir pràcticament inexistent.

El cas és que, resseguint el rastre de certes paraules, i gràcies a les aportacions de gent d'arreu el país, he sabut de la utilització tradicional de dues espècies de gasteròpodes presents en les costes valencianes que m'han resultat, per raons diferents, especialment cridaneres. La primera, que podríem anomenar de tipus màgic, té a veure amb el que popularment s'anomena ulls de Santa Llúcia: unes curioses 'pedres', de color ataronjat i dibuix espiral, que apareixen a les nostres platges, i que en realitat són opercles de l'espècie denominada baldufa rugosa o caragol de petxina (Bolma rugosa). Els opercles són estructures calcàries segregades pel caragol, amb les quals segella l'obertura de la conquilla quan l'animal se'n retrau al seu interior. Quan existeixen –no totes les espècies en tenen--, els opercles mostren una ornamentació característica, que permet identificar quin és el seu tàxon de procedència. En morir l'animal, els opercles es separen del peu i són arrossegats per les ones i dipositats a les platges, de vegades en grans quantitats. A les nostres terres, els ulls de Santa Llúcia han estat vinculats tradicionalment al guariment d'algunes malalties de la vista, tot i que també s'han fet servir com a amulet per a la bona sort i per a protegir front al mal d'ull. Segons sembla, aquests usos són habituals a tota la Mediterrània i a altres indrets on apareix l'espècie (a Galícia, per exemple, els opercles de Bolma es denominen ollos do mar, ollos vidais o bíteres i es vinculen també amb la bona fortuna), i en llocs com Còrsega és fàcil trobar joies, especialment arracades, fetes amb els opercles polits.

Dalt, Bolma rugosa amb el seu opercle, de la Viquipèdia. Baix, opercle d'un parent tropical (Turbo militaris), de la meua col·lecció

Però si la història dels ulls m'ha resultat curiosa, encara m'ha sorprès més conèixer que una de les meues espècies preferides de ciprèids, la mediterrània i bellíssima Luria lurida, també s'utilitzava tradicionalment a les nostres terres, per bé que, en aquest cas, amb una aplicació molt més prosaica però indiscutiblement rellevant: les conquilles d'aquesta espècie, que segons els meus amables informadors s'anomena trugeta al Baix Maestrat, es feien servir en aquesta mateixa zona com a mossegadors per als nadons. Segons m'explicaven, la seua estreta obertura facilita que les criatures hi recolzaren les genives per alleujar les molèsties que acompanyen l'eixida de les dents. Algú, fins i tot, em va dir que encara en conserva alguna, des de fa molts anys, amb el cordellet amb el qual es penjava al coll dels infants. 'Trugeta', per cert, em sembla un nom encisador, i no he trobat en cap diccionari que s'aplique a aquesta espècie.

Algunes 'trugetes' de la meua col·lecció. L'exemplar de baix a la dreta el vaig recollir mort a la platja de la Malva-Rosa, a València.

Potser siga només a causa de la meua ignorància, o bé pel meu inevitable biaix botànic; però em fa l'efecte que, mentre els estudis relatius als usos tradicionals de les plantes han avançat significativament en els últims anys a les nostres terres (a banda de l'enyorat Joan Pellicer, i sense cap ànim d'exhaustivitat, em venen al cap altres noms com Joan Vallès, Daniel Climent, Luis Mulet o el mateix Font i Quer, per citar-ne només alguns), quant als coneixements etnozoològics queda encara un camí molt llarg per recórrer: com succeeix amb les plantes, també els animals amb els quals hem conviscut al llarg dels segles han donat lloc a un extens patrimoni cultural (noms, usos, històries, ritus i llegendes...) tan rellevant com amenaçat de desaparició. I, a la vista de la urgència i la importància de la tasca pendent, no està de més tornar a recordar ací la coneguda cita de Bernat Capó: “Cada volta que una dona major o un vell llaurador o pastor de la nostra ruralia mor és com si una petita biblioteca s’esfondrés o esclatés en flames”. Allò que perdem, cada volta que això passa, afecta per igual a plantes i a animals, a santes i a trugetes...