Encimbellat

Cada vegada que m'hi aplegue fins el cim de la Penya --i ja sabeu que ho faig, per un costat o per altre, amb certa freqüència-- he de dedicar invariablement una estona a imaginar l'aspecte que tindria la fortalesa que, segons les fonts històriques, s'alçava en aquest indret. A força d'anys, aquesta evocació del desaparegut castell --la disposició i l'aspecte dels murs i torres que el protegirien, les possibles estructures que els seus defensors, cristians o musulmans segons el moment, haurien de menester per fer més passadora la feixuga tasca de protegir l'estratègic emplaçament-- ha passat a ser, junt amb la contemplació quasi reverencial dels paisatges que s'albiren als seus peus (i, encara que estiga un poc lleig dir-ho, el cigarret després d'esmorzar a la vora de la fita cimera), una autèntica litúrgia que es remunta a les meues primeres caminades per aquesta muntanya, quan eren sobretot les seues plantes allò que m'interessava però quan no podia deixar de prestar atenció als rastres d'una història que, ja aleshores, intuïa com especialment suggeridora.

És obvi que, si cal recórrer a la imaginació, és perquè poca cosa s'ha conservat de la que devia ser una de les fortificacions més importants i imponents del migjorn valencià. Tan pocs senyals hi han quedat --només els abundants fragments de ceràmica dispersos pel mateix cim i la seua rodalia, un pou, i alguna resta més, atribuïble amb reserves a les construccions que en formarien part-- que fins i tot alguns investigadors han arribat a posar en dubte la seua ubicació en l'escarpat crestall de la serra, i van proposar la seua identificació amb el proper castell de Carbonera. Tot sembla indicar, no obstant això, que el castell que les fonts medievals anomenen Binnah Qatal, Peña Cadiella, Pennacatell o Penacadell, s'alçava realment en aquest punt. Si teniu interès sobre la qüestió, i a banda de recórrer directament als treballs dels investigadors que se n'han ocupat, podeu fer una ullada a la detallada introducció a aquesta entrada del sempre recomanable blog "A un tir de pedra", on podreu trobar informació sobre el particular. També un documentat treball de Vicente Carlos Navarro Oltra, del qual vaig tindre coneixement precisament a través d'aquell mateix blog, aporta dades interessants al respecte (entre elles, la referència a una incursió aragonesa, el 1124, que no coneixia i de la qual deixe pendent buscar algun detall més).

He tornat, fa poc, al cim de Benicadell, i com totes les voltes anteriors, m'he pres el meu temps per pensar també en el castell. Però aquesta vegada, l'evocació no s'ha limitat només al seu possible aspecte físic: aquest estiu va arribar a les meues mans “Al-Azraq, el Blau”, una curiosa recreació novel·lada de la conquesta d'aquestes muntanyes en el segle XIII, en la que Just I. Sellés, fotògraf expert i entusiasta de la història i la geografia d'aquestes terres que són també les seues, aventura la visió d'aquest moment històric des del costat dels andalusins, víctimes i perdedors de l'expansió feudal que, al remat, va acabar representant la seua desaparició i va donar origen al nostre propi poble. La novel·la, entretinguda de llegir, em va fer recordar l'audaç però infructuós intent d'assalt al castell de Benicadell per part d'Al-Azraq, episodi que coneixia per la descripció del Llibre dels Fets, però que pren un matís diferent en ser llegit des del punt de vista –òbviament fictici, però raonablement plausible-- dels assaltants. És per això que, aquesta vegada, vaig tornar a triar l'accés al cim des del sempre recomanable però exigent Regall, tot passant per l'Alt del Guatleró --un dels dos emplaçaments probables des dels quals els andalusins van planificar el setge al castell, segons ho relata Jaume I a la seua crònica-- i tractant també d'intuir el degueren sentir els qui participaren, d'un costat o d'un altre, en aquells fets. Que es tan com dir d'aquells que defensaven la terra en què van nàixer, la seua forma de vida i la de les seues famílies, i els qui maldaven per conquerir aquella mateixa terra per implantar-ne un sistema radicalment diferent a través d'una autèntica colonització que, en última instància, exigia –i va aconseguir-- l'extermini de la societat preexistent. Un extermini, deia l'historiador Miquel Barceló, desaparegut ara fa un any, "planificat i dut a terme amb minuciositat extrema".

Ho pensava després, assegut ja al cim, en bona companyia i amb el cigarret en la mà: la història, de vegades, pot resultar incòmoda, sobretot per a qui, com nosaltres els valencians, ens hem de reconèixer indiscutiblement com a hereus dels conqueridors, i no de les víctimes d'aquesta conquesta. Però això no pot justificar que la ignorem, aquesta història, ni molt menys que acceptem manipulacions irracionals o simplificacions absurdes per tractar d'adaptar-la als nostres propis prejudicis. "Afirmar que la nostra societat medieval fou més "tolerant" que altres no té cap sentit ni justificació, més enllà de l'autocomplaença", escriu el bon amic Josep Torró. Com tants altres pobles arreu del món, som el que som i venim d'on venim, per a bé i per a mal, i no hi ha cap més opció que conèixer-ho, comprendre-ho i acceptar-ho. Sense culpabilitats estèrils, evidentment; però també sense mitificacions puerils i innecessàries.

Des del meu modest --i profà-- punt de vista, hi ha encara molta feina a fer quant a la divulgació seriosa i científicament documentada de la història del País Valencià, i no solament pel que toca a l'època medieval. Per sort, i a més de comptar amb investigadors rigorosos a les obres dels quals és imprescindible recórrer per tal de rebatre idealitzacions estantisses i manipulacions interessades, hi ha també iniciatives que tracten de respondre a aquesta necessitat divulgativa: sense sortir de l'àmbit de la blogosfera valenciana, Clapir i Harca són dos llocs de visita indispensable. I el llibre al qual ha donat lloc aquest darrer ("Fer harca", editat per Llibres de la Drassana), una de les meues pròximes lectures, tan bon punt trobe un poc de temps per llegir.