Tastet d'hivern

Enguany, la festa del màrtir Sant Vicent de la Roda, patró de València --i per això, festiu només a la ciutat de creus cap a dins-- m'ha resultat, per diverses raons, especialment oportuna. Per una banda, i tot i que Nadal encara està com qui diu ahí mateix, aquestes primeres setmanes del 2015 he dut un ritme una mica atrafegat, tant a la feina com al que podríem dir activitat cívica, i mai va malament una petita pausa per agafar aire, que l'any promet ser tan interessant com exigent. Però a més, fa només un parell de dies que la primera enfarinada de l'hivern va fer acte de presència a les muntanyes que envolten Alcoi; amb la qual cosa hui mateix, mentre tothom a la comarca havia d'acudir a les seues ocupacions habituals, he pogut fer una ràpida escapada per complir amb el ritual exigit en ocasions com aquesta, i que al meu poble s'anomena, d'ença que jo recorde, anar a xafar neu.


He pensat, quan començava a pujar cap a la Serrella des de Benasau, que potser no havia encertat amb la muntanya escollida: sabia que anit mateix havia tornar a nevar al Carrascal de la Font Roja, i també Mariola, els Plans i --sobretot-- la veïna Aitana, lluïen a primera hora del matí amb un aspecte que contrastava amb la pràctica absència de neu mentre anava ascendint camí del port d'Ares. A poc a poc, però, les clapes de neu han anat fent-se més grans i freqüents, fins que en apropar-se --cap al Coll de Borrell-- al canvi de vessant, el paisatge ha anat canviant també fins esdevindre decididament hivernal: per damunt dels mil tres-cents metres, al peu del Recingle Alt, un tallonet respectable i agradós de caminar cobria, sobretot en carenes i fondals, les pinedes i els eriçons. Poc, tot s'ha de dir, comparat amb altres nevades que he anat a xafar en aquesta mateixa serra no fa tant de temps; però suficient, en tot cas, per a justificar que, molts mesos després, les botes de neu hagen tornat a eixir de l'armari, que bàsicament és del que es tractava. I a més, demà, és divendres...