De tornada

"I, si l'oficina de la Rua dos Douradores representa per a mi la vida, aquest segon pis meu, on visc, a la mateixa Rua dos Douradores, representa per a mi l'Art. Sí, l'Art, que viu al mateix carrer que la Vida, però en un lloc diferent, l'Art que alleuja de la vida sense alleujar de viure, que és tan monòton com la vida mateixa, però només en lloc diferent. Sí, aquesta Rua dos Douradores comprèn per a mi tot el sentit de les coses, la solució de tots els enigmes, tret del fet que existeixin enigmes, que és el que no pot tenir solució".

 Fernando Pessoa, "Llibre del desassossec"

Ho diré en poques paraules: Lisboa m'ha semblat tan fascinant com l'havia imaginada. És cert que ha estat només un tast, i a més amb la inevitable sensació d'estar fent, si fa no fa, el mateix que els milers de turistes que omplien aquests dies el Chiado, Alfama o la Baixa. Però amb tot, la possibilitat, massa vegades ajornada, de conèixer --o, d'alguna forma, reconèixer-- carrers, barris i  racons tantes vegades evocats de la mà de Pessoa, de Tabucchi o de Saramago, ha resultat una experiència que tardaré en oblidar i de la què és molt probable que en torne a parlar; prompte, segurament, ara que done per tancades aquestes breus però intenses vacances de blog. Per cert: a diferència de la veïna i atapeïda Rua Augusta, per la Rua dos Douradores, on Soares/Pessoa va arribar a trobar "la solució de tots els enigmes", a penes si hi passava algun turista despistat...

"Ricardo Reis va donar la volta a la plaça pel sud, va entrar a la Rua dos Douradores, gairebé ja no plovia, per això va poder tancar el paraigua, mirar cap a dalt, i veure els grans frontis de color gris fosc, les fileres de finestres a la mateixa alçada, les d'àmpit, les balconeres, amb els monòtons carreus que es perllonguen al llarg del carrer, fins confondre's formant primes faixes verticals, cada cop més estretes, però no prou com perquè s'amaguin en un punt de fuga, perquè allà al fons, tallant aparentment el camí, s'alça un edifici de la Rua da Conceiçao, igual el color, les finestres i les reixes, fet a partir del mateix model, o amb una mínima diferència, tots traspuant ombra i humitat, alliberant a les eixides l'olor dels desguassos esquerdats, amb disperses bafarades de gas, com no han de tenir les cares pàl·lides els dependents que surten fins a la porta de les botigues, amb les seves bates o guardapols de roba grisa, el llapis aguantat a l'orella, l'aire emprenyat perquè avui és dilluns i perquè el diumenge no ha valgut la pena"

José Saramago, "L'any de la mort de Ricardo Reis"