I pensar que, fa només unes setmanes, pensava que les setmanes se'm passaven volant... Vull creure que, si més no en part, serà cosa d'una temporada, i que a poc a poc els ritmes aniran normalitzant-se a mesura que, una volta ateses les primeres urgències --refer estructures, proposar pressupostos i reformular prioritats-- puguem començar a dedicar-nos plenament a les importàncies, que no són poques. Pel moment, en tot cas, he de dir que estic raonablement content, per bé que --ja es veu-- dispose ara de menys marge per fer algunes de les coses que, fa només unes setmanes, ja em resultava difícil fer. Pensar en el blog, per exemple. O tocar la guitarra. Quant a la primera, valguen aquestes ratlles com a declaració d'intencions: potser hauré de distanciar --encara més-- les entrades, però molt atrafegat hauria de veure'm per no deixar-me caure, ni que siga de tant en tant, per ací. Quant a la segona, ara mateix m'hi pose; hui, Scorpions: temps, (em) fa falta temps... Bon cap de setmana!
Quin himne aquesta cançó dels Scorpions.
ResponEliminaO dit d'una altra manera. Per a algunes parelles va ser la "seva" cançó.
Fins i tot va deixar llavor a grups de casa que vindrien més endavant, com els Sangtraït.
Reconec que no sóc molt dels Scorpions, xavier, però aquesta cançó en particular sempre m'ha agradat especialment (i a més, el riff de la guitarra està a l'abast de les meues limitadíssimes capacitats ;) I Sangtraït! Quant de temps sense pensar-ne... Tant, que m'he posat a escoltar-los... Salut i moltes gràcies!
EliminaUn dia, la percepció del temps canvia... no sé si és millor o pitjor, però en tot cas és diferent.
ResponEliminaT'esperem per aquí encara que sigui de tant en tant!
És cert, Carme: el temps es sempre el mateix, el que va canviant és la nostra capacitat d'encabir dins dels seus límits tot el que voldríem/hauriem... Supose que, fins a cert punt, aquesta sensació de tràfec --parle de la feina, essencialment-- és normal en un moment de canvi com aquest, i que a mesura que les peces vagen encaixant podré ser un poc més eficient i gestionar millor les urgències. O potser no, ja veurem... Moltes gràcies i una abraçada!
EliminaEstic descobrint per experiència que quan et marques un període de temps que intueixes complicat, sempre dius que quan passi això tot es calmarà i tornaràs a tenir temps. Però no és cert, mai acaba res, tot continua, d'una manera o altra, així que ens hem d'adaptar a viure sense temps, a encabir tot allò que volem en un dia del tot atapeït. Sempre parlaré de prioritats, de que tenim temps per allò que realment volem, però de vegades no és fàcil, ho reconec. I encara et diré, sobretot dedica temps a allò que és important, no sempre només al que és urgent. Acaba passant factura.
ResponEliminaEm tem que tens raó, XeXu: el temps sempre és limitat, la forma com el gestionem no deixa de ser --si no totalment, almenys en gran part-- responsabilitat nostra. Sempre he tingut, ho reconec, certa tendència a l'atrafegament: em resulta molt incòmoda la sensació d'estar sense fer res --de "perdre el temps"--, i per això no he deixat de ficar-me en embolics de tota mena; supose que és per això que, en el fons, el ritme accelerat d'aquestes últimes setmanes encara no ha arribat a inquietar-me... molt. En tot cas, espere el moment en què, superades les primeres "prioritats" --no totes les quals depenen directament de mi, i moltes de les quals són autèntiques "devoradores d'agenda"-- puga anar estabilitzant-me un poc.
EliminaHo he comentat amb alguns companys aquests últims dies: això d'"anar de cap" no deixa de semblar-me una trampa; acabes la jornada amb la sensació --gratificant-- de no haver parat ni un moment, però no sempre això implica haver resolt coses, si més no coses important; a poc a poc, en tot cas... Salut i moltes gràcies!
hi ha tantes menes de temps els antics diferenciaven el kairos del cronos ....el kairós és el moment el temps oportú de fer les coses espero que el trobis!
ResponEliminasalut i força
Molt oportú, Elfree, moltes gràcies! He de recordar-ho, això: és amb el kairós, amb qui cal treballar; espere que sabré trobar-lo... Salut i una abraçada!
EliminaSi cal deixa una mica la guitarra, però el blog es sagrat!
ResponEliminaEspere poder tindre espai per tots dos, pons (i també per seguir amb Terry Pratchett, ara que ja ha caigut el primer). Però si arriba el punt d'haver de triar, crec que renunciaré a la meua prometedora carrera musical ;) Salut i moltes gràcies!
EliminaÉs important que segueixis trobant moments per tu, com a obligació. Carreguem massa sobre les espatlles i solem ser egoistes amb nosaltres mateixos, sense concedir-nos treves.
ResponElimina"Si tens temps", prova l'Still loving you versionada per Sonata Arctica. Crec que ha de ser divertida de tocar!
Tens raó, Roselles. Dins mateix de la feina m'he posat ja algunes "línies roges" --seguir baixant a esmorzar a l'hora habitual i amb els companys amb qui ho feia, per exemple-- i pel moment he aconseguit no trencar-les (massa). Però és cert, a tothom ens calen moments de treva. Tractaré de no oblidar-ho.
EliminaLa versió, brutal! No coneixia Sonata Arctica, m'ha agradat molt. Amb la primera part crec que si que podria, però quan canvien de ritme crec que tindria algunes dificultats per seguir-los; hauré de fer peses... ;) Salut i moltes gràcies!
Caram, quina versió! No és ben bé la que escoltava i cantava a mitjan dels vuitanta però mola! Doncs que vagi molt bé aquesta recomposició teva del temps!
ResponEliminaBona la versió, veritat? Apuntem-la per quan fem aquella trobada biològico-guitarrera que tenim pendent ;)
EliminaPel moment, és el temps qui m'està recomposant a mi. Però la cosa va per bon camí, crec... Salut i moltes gràcies!