Abaixant la vista, gírgoles de panical, no moltes però de bona mida --"això ací no ho collim", em deia després un avi al poble; millor per a mi, vaig pensar jo. Apujant-la, un estol de bulliciosos trencapinyes, que m'observaven encuriosits des de dalt de les teulades i els cimals dels anouers. I al front, Capaimona i els seus masos, senyorejant un dels racons més singulars i encisadors d'aquestes comarques, pel qual feia massa temps que no em deixava caure i del que deixe pendent parlar-ne en millor ocasió i amb el detall que mereix. D'esclata-sangs, pel moment, cap ni un; però és evident que no vaig tornar a casa amb les mans buides. I no només per les gírgoles, que també.
