Quan ho va explicar, tremolant encara per la impressió, no va haver ningú en el poble que se'l creguera. Alguns, burletes, van voler saber quantes botelles d'akevitt s'havia begut abans del succeït; d'altres, més considerats, van tractar de convèncer-lo de que havia estat víctima d'algun efecte òptic, potser un espectre de Brocken o algun fenomen similar, o be que simplement ho havia somniat. Ell, però, mai no els va voler donar la raó, i cada capvespre, quan la boira començava a alçar-se lentament des del fiord, s'acostava a la llinda del bosc amb l'esperança de tornar-la a veure. Com a molt, es deia, podria arribar a acceptar que el que va trobar aquell dia no havia estat una fada; però un bes com aquell, d'això estava segur, era impossible que se l'hagués imaginat...
La meua proposta --ja sabeu, val més tard que mai-- per als relats conjunts de desembre, sobre "La fada que va desaparèixer" de Kittelsen. Acompanyada, com en els vells temps, d'una cançó de divendres, perquè mentre hi pensava, m'han vingut al cap els finesos Värttinä, i m'ha semblat que la seua "Donzella de la boira" (Utuneito) feia al cas. Bon cap de setmana!
I per un bes com aquell creia que valia la pena tornar-hi i tornar-hi... Com es pot renunciar, a tornar, quan creiem que hem trobat quelcom excepcional?
ResponEliminaI m'atrevisc a imaginar que, a cada nit que tornava al poble sense haver-la retrobada, el record del bes es tornava més i més excepcional... Salut i una abraçada, Carme!
EliminaBon relat! Què sabran els altres, aquell petó ja no li treu ningú, però fins que no en torni a tenir un altre, pot patir força! Que la trobi aviat.
ResponEliminaMoltes gràcies, XeXu! Diria que la probabilitat de tornar a trobar-la més prompte que tard és directament proporcional al que la fada --o el que fos-- pensara sobre aquell bes... Salut i una abraçada!
Eliminamai és tard si el relat és bo i a més he aprés això de l'efecte de Brocken .....un bes no pot ser irreal! BON ANY
ResponEliminaMoltíssimes gràcies i bon any també per tu, Elfree! Sempre m'ha fet il·lusió poder veure un Brocken en directe; a veure si me'n trobe algun dia un (i si no, una fada tampoc estaria malament ;) Salut i moltes gràcies!
EliminaLa música li va genial al quadre i al relat... qué romàntic!!! (clap clap clap...)
ResponEliminaMoltes gràcies, Ada! Feia temps que no sentia als Värttinä, però em va semblar que tot plegat s'avenia bé... Salut i moltes gràcies!
Elimina