Vesti la giubba (Relats conjunts nº 100)

Edward Hopper, 1914, Soir bleu

--Però... Això no pot ser! Com que el tenor ha marxat? Però tu saps el que dius? El teatre està ple i l'orquestra preparada, el públic espera impacient! Remogueu cel i terra! Hem de trobar-lo com siga!!

--Doncs això, que ha marxat. Ha dit que estava fart que l'Arlequí li furtara cada dia a Colombina i damunt haver de riure, i que ja s'ho farien tots dos, que ell se n'anava a fer-se una cassalla i a buscar-se'n una altra. Ah, i que ara si que riurà a gust...



Doncs això, que els relats conjunts han arribat al centenar, i no era cosa de deixar passar l'efemèride (gràcies, Carme, per l'avís), encara que siga amb el poc trellat habitual. I ja sabeu: si trobeu un pallasso en un bar, no vos estranyeu i aviseu al Liceu; potser estan buscant-lo...

Recitar! Mentre preso dal delirio,

non so più quel che dico,

e quel che faccio!

Eppur è d'uopo, sforzati!

Bah! sei tu forse un uom?

Tu se' Pagliaccio!

Vesti la giubba

e la faccia infarina.

La gente paga, e rider vuole qua.

E se Arlecchin t'invola Colombina,

ridi, Pagliaccio, e ognun applaudirà!

Tramuta in lazzi lo spasmo ed il pianto

in una smorfia il singhiozzo e 'l dolor,

Ah!

Ridi, Pagliaccio

sul tuo amore infranto!

Ridi del duol, che t'avvelena il cor!

Canvis

L'última volta que vaig escriure alguna cosa en aquestes planes era 2016. S'havien acabat les vacances, feia calor, esperàvem amb ganes una pluja que no arribava, i la faena em mantenia el cap massa ocupat com per dedicar-li temps al blog, i a moltes altres coses. Han passat mesos --cinc, si no erre en el compte-- i algunes coses han canviat: 2016 ha quedat enrere i el 2017 va fent camí; fa fred --no molt, però en fa-- i la pluja i la neu han ajornat, espere que per una bona temporada, la preocupació per la sequera. D'altres, en canvi, no ho han fet massa, perquè de tràfecs, pel moment, seguisc ben servit, i el treball (que per sort, i com sabeu, és en el meu cas més que un treball) encara m'ocupa extensament les hores i el cervell; però també és cert que la sembra dels mesos passats comença ara a mostrar algun brot esperançador, i vull creure que estic aprenent a prendrem les coses d'una altra forma i que, a poc que m'ho propose, hauria de ser capaç de treure temps per recuperar costums saludables que fa molt, massa, que no practique tant com caldria. Tornar a caminar per la muntanya, per exemple. I escriure, de nou, en aquestes planes, quan es puga i del que siga. I en això estem, de fet: canviant...

Coses de gener que enguany s'havien quedat per dir: desitjar-vos un feliç 2017, cosa que confie que estarà complint-se a bastament malgrat la meua inexcusable deixadesa; recordar l'aniversari de la meua filla Júlia, de qui vam celebrar els vint anys veient als Manel a Alcoi, i també el de la Línia, que el dia 24 va fer set anys en un estat més aviat lamentable però que ja veieu que es resisteix a donar-ho tot per perdut. I parlar de la notable nevada que, en els bons temps del blog, hauria donat com a mínim per a mitja dotzena d'entrades, i que només ahir, deu dies després de que caiguera, vaig poder finalment anar a trepitjar i a fotografiar. Això si, amb mig metre llarg de talló, encara, a la Serrella; feu compte de la que degué caure...