Canvis

L'última volta que vaig escriure alguna cosa en aquestes planes era 2016. S'havien acabat les vacances, feia calor, esperàvem amb ganes una pluja que no arribava, i la faena em mantenia el cap massa ocupat com per dedicar-li temps al blog, i a moltes altres coses. Han passat mesos --cinc, si no erre en el compte-- i algunes coses han canviat: 2016 ha quedat enrere i el 2017 va fent camí; fa fred --no molt, però en fa-- i la pluja i la neu han ajornat, espere que per una bona temporada, la preocupació per la sequera. D'altres, en canvi, no ho han fet massa, perquè de tràfecs, pel moment, seguisc ben servit, i el treball (que per sort, i com sabeu, és en el meu cas més que un treball) encara m'ocupa extensament les hores i el cervell; però també és cert que la sembra dels mesos passats comença ara a mostrar algun brot esperançador, i vull creure que estic aprenent a prendrem les coses d'una altra forma i que, a poc que m'ho propose, hauria de ser capaç de treure temps per recuperar costums saludables que fa molt, massa, que no practique tant com caldria. Tornar a caminar per la muntanya, per exemple. I escriure, de nou, en aquestes planes, quan es puga i del que siga. I en això estem, de fet: canviant...

Coses de gener que enguany s'havien quedat per dir: desitjar-vos un feliç 2017, cosa que confie que estarà complint-se a bastament malgrat la meua inexcusable deixadesa; recordar l'aniversari de la meua filla Júlia, de qui vam celebrar els vint anys veient als Manel a Alcoi, i també el de la Línia, que el dia 24 va fer set anys en un estat més aviat lamentable però que ja veieu que es resisteix a donar-ho tot per perdut. I parlar de la notable nevada que, en els bons temps del blog, hauria donat com a mínim per a mitja dotzena d'entrades, i que només ahir, deu dies després de que caiguera, vaig poder finalment anar a trepitjar i a fotografiar. Això si, amb mig metre llarg de talló, encara, a la Serrella; feu compte de la que degué caure...