"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dissabte, 10 de juliol de 2021

Crònica d'un cim


La via més habitual per encarar l’ascensió a l’Ararat, i l’única que autoritza a hores d’ara el govern turc d’ençà que es va reobrir la zona als muntanyencs, discorre per la vesant sud de la muntanya, per la qual es remunten els prop de tres mil cinc-cents metres de desnivell que separen el cim culminant de l’antic volcà de la plana que ocupa la populosa i caòtica ciutat de Bazid (o Doğubayazıt), la més pròxima a la muntanya. Tot i que la voluntat inicial era tractar de pujar-la per la via sud-est, menys concorreguda que la normal però més pròxima a la zona d’exclusió militar del Petit Ararat i a la frontera iraniana (o, si ho preferiu, al Kurdistan de l'Est), la negativa governamental no ens va deixar cap altra opció que escollir també aquesta última, a través de la qual se supera l’acusat desnivell en tres etapes de, si fa no fa, mil metres de pujada cadascuna, amb dos campaments intermedis situats aproximadament a 3.200 i 4.200 m d’altitud. 

Després d’un curt desplaçament en vehicle des de Bazid a través d'una extensa planura, en gran part cultivada però amb abundants rastres d’aiguamolls i saladars que deuen inundar-se de forma temporal, una vella pista de terra supera el llogaret d'Eli (o Çevirme) per arribar fins al punt, a uns 2.200 m, en el qual cal començar a caminar i on es produeix també la càrrega dels cavalls que traslladaran els avituallaments necessaris per a la nostra estada als dos campaments. En general, aquesta primera part de la pujada es fa per bons camins, amb pendents moderades i travessant zones de pastura en les que sovintegen corrals, barracars i altres testimonis de l’activitat ramadera que s’hi desenvolupa a la zona. Ens conten els nostres guies --un dels quals, Ramadan, va nàixer ací, a més de 2.600 m d’altitud-- que abans hi havia llogarets en aquesta zona, però que a poc a poc van anar abandonant-se, si més no en part a causa de la inestabilitat d’una àrea en la qual el conflicte entre el govern turc i la guerrilla kurda ha estat intens durant molts anys. 


Al remat, entre vistes esplèndides de la vall que va quedant als nostres peus i el cim que comença a mostrar-se en tota la seua magnitud, i amb algun xàfec ocasional que desapareix tan ràpidament com arriba, menys de quatre hores són suficients per arribar sense cap contratemps al lloc on instal·larem el primer dels nostres campaments, una herbosa i florida planura que s’escampa entre el rocam. A prop, però a una distància suficient per mantenir un agradable aïllament, s’albiren altres campaments similars bastits per les diverses empreses locals que s’hi dediquen a guiar la ruta. Personalment, l’indret, ampli i còmode, em sembla fascinant; m’entretinc, mentre arriba una posta de sol que tardaré molt en oblidar, en gaudir de les vistes i en observar les bellíssimes plantes alpines que floreixen entre els prats, mentre un trencalòs ens sobrevola relativament a prop. En fer-se fosc, ens sobresalten  el que semblen uns trets pròxims; els nostres guies, amb tota naturalitat, els atribueixen a un intent de foragitar els ossos que s’acosten amb freqüència als campaments en busca de menjar fàcil i que no és estrany que destrossen alguna tenda. Definitivament, tinc la sensació de ser un privilegiat per poder estar ací. 


Tal i com pertoca al pla preestablert, el matí següent comencem la pujada –que se’m fa també curta i relativament còmoda malgrat el desnivell—fins al segon campament, en aquest cas en una ubicació molt menys confortable: un caos de tendes i envelats, amb més brossa escampada de la que seria desitjable, s'apinya entre les roques en els escassos i reduïts emplaçaments aptes per a aquesta finalitat, els quals compartim amb els altres grups que, com el nostre, preveuen l’ascens al cim en les pròximes hores. L’altitud, ja significativa --4.200 m-- es fa palesa en pondre’s el sol, i en l’oratge canviant que fa que el cel encalmat es veja ràpidament substituït per una curta però intensa tempesta de neu granulada, per tornar a obrir-se tot seguit. Però pel moment, i per sort, els símptomes de mal d’altura entre els companys i companyes del grup són pràcticament inexistents, tret d’algun inevitable mal de cap. Les previsions del temps per a la pujada són, també, excel·lents. Afortunadament, les hores que passarem en aquesta zona --que no manca, s’ha de reconèixer, d’un innegable atractiu muntanyenc-- seran poques: tal i com sol esdevenir-se en aquestes ocasions, a mitjan vesprada tractem de dormir una mica abans de que, no més tard de l’una de la matinada, comencem a enllestir-nos per superar l’últim desnivell que ens separa del cim. 



Abans de les dotze de la nit --que en el meu cas, i com em sol passar quasi sempre en aquests casos, transcorre pràcticament en blanc—els irrespectuosos veïns ucraïnesos amb els quals hem compartit campament decideixen donar per acabat el descans de tots els qui ens hi trobem, i poc després de que ells comencen a pujar ens equipem per posar-nos també en marxa. La primera part d’aquest últim tram no té tampoc molta història: un trajecte empinat i pedregós però ben traçat i sense massa dificultats, que va remuntant el vessant vorejant algunes congestes i que recorrem durant una estona a la llum dels frontals --amaneix molt prompte, en aquesta terra-- fins arribar al punt on hem de començar a progressar sobre el gel, dur en aquesta ocasió, que cobreix el tram final de la muntanya.  La pujada, sense ser excessivament exigent, se m’ha començat a fer llarga, i una volta equipat amb els grampons i el piolet i alliberat del pes de la motxilla, que recolliré a la baixada, he de mantindre un ritme pausat els 150 m que ens separen del cim.  Pas a pas, però, superem també aquesta última dificultat, i tots els components del grup que havíem iniciat l’ascens --un dels companys va decidir quedar-se al campament-- arribem finalment a l’objectiu. Les sensacions, no per conegudes, deixen de ser tan intenses com sempre: tots els qui hagueu experimentat un moment com aquest sabeu el que se sent amb aquesta mescla de cansament, satisfacció i companyonia, fins el punt de que per moments resulta difícil contenir alguna llàgrima. El dia està clar, les vistes són extraordinàries i només lamente una cosa: la senyera d’Alcoi que m’ha acompanyat en tants cims abans d’aquest, s’ha quedat a la motxilla uns metres més avall. No hi haurà doncs foto cimera amb ella en aquesta ocasió, però crec que podré superar-ho...


No ens encantem molt en el cim: la previsió de l’oratge anuncia un ràpid empitjorament, i ens esperen encara dos mil metres de descens perquè l’objectiu, després d’una breu parada per recuperar forces al segon campament, és arribar a fer nit al primer, molt més còmode i adequat per al descans.  Tret d’algun ensurt puntual ràpidament superat gràcies a la perícia i la professionalitat dels nostres guies, la baixada es fa també sense incidències remarcables i a poqueta vesprada hi arribem finalment al nostre objectiu. Migdiada reparadora, sopar esplèndid --per la bona feina del nostre equip de suport, i pel bon sabor que té tot en ocasions com aquestes-- i descans després d’una jornada intensa. Tan bon punt m’arrecere dins la tenda comença a ploure, i el sac em sembla més acollidor que mai; per sensacions com aquesta, em dic, faig encara aquestes coses, i voldré seguir fent-les mentre puga. Hem parlat, en el sopar, de les impressions del dia, de la sort d’haver coincidit, de projectes pendents, viatges per fer i muntanyes per pujar... M’endormisque mentre hi pense. Fora encara plou.



He tingut algunes dificultats per aclarir quina és en realitat l’altitud del cim de l’Ararat: tot i que algunes fonts li n’atribueixen 5.166 m (5.165 m, en el cas de l’Enciclopèdia Britànica), sembla que la xifra més habitualment reconeguda seria 5.137 m, per bé que la disminució del casquet de gel que el corona estaria minvant encara més aquesta magnitud i ja n’hi ha qui en parla de 5.123 m. A falta de més dades, m’incline per l’opinió majoritària, amb la qual cosa i a tots els efectes considere haver pujat en aquesta ocasió fins els 5.137 m. Bastant per baix dels meus anteriors cinc mils (el Kilimanjaro, amb 5.895 m, i l’Elbrús, amb 5.642 m) però cinc mil, al cap i a la fi. I algun altre que espere que caurà, si Melek Taus vol. 





12 comentaris:

  1. Magnífiques vistes. I has trobat un ocellet amic.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, xavier! És el que té la muntanya, que és fàcil fer amics (sobretot, en el cas dels ocells, si vas deixant molletes al voltant ;) Salut i abraçada!

      Elimina
  2. Suposo que a la tornada vas rescabalar tota la son perduda.
    A part del paisatge que és espectacular, m'ha agradat veure la pinya que feu. I ara, a preparar-se per la pròxima!.

    Aferradetes, Pep.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La dormida que em vaig pegar després de baixar del cim va ser antològica, lluna; crec que amb ella ja quasi em vaig posar al corrent...

      Ja m'ha passat altres voltes en viatges com aquest, però és cert: segur que la passió compartida per la muntanya i l'objectiu comú de fer cim ajuda, però no deixa de sorprendre'm el vincle especial que s'hi crea entre gent molt diversa i que ve de llocs molt diferents, fins el punt que aquesta sensació --i més per a mi, que no sóc un prodigi de sociabilitat-- és una de les que més m'agrada d'aquesta mena de viatges... I projectes, que no ens en falten. Abraçada i moltes gràcies!

      Elimina
  3. Molt emocionant, la teva aventura. M'ha agradat poder llegir tota la pujada a l'Ararat. Enhorabona altra vegada. Gaudeix del bon record i de tantes emocions.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Carme :) Al remat, en açò com en quasi tot, crec que són precisament les emocions allò que compta, tot i que no sempre em resulte fàcil posar-les per escrit. Almenys, rellegir-ho després serveix per recordar-les, i encara en fa aflorar alguna que havia passat desapercebuda... Salut i moltes gràcies!

      Elimina
  4. He trigat una mica a comentar perquè volia llegir la crònica amb calma, i fins ara no he trobat un moment. Déu n'hi do, quina emoció! Que ben relatat, però es fa difícil captar les emocions de viure-ho en directe. Enhorabona per la nova fita aconseguida! Res a envejar als altres dos cincmils, i tant que no! Ni que fos 4900m, quin tros de cim.

    Per cert, he llegit malament quan deies que t'havies deixat la 'senyera d'Alcoi' a la motxilla. He llegit 'la senyOra d'Alcoi', i m'ha sabut greu que es quedés només a uns metres del cim, pobre dona, hahaha. Ho he hagut de tornar a llegir, perquè era estrany que s'hagués quedat a la motxilla la dona... 

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tu coneixes bé la sensació de fer cim, XeXu, i totes les emocions que s'hi barregen en aquell moment i que sovint costa expressar en paraules... En aquest cas, a més a més, vam tindre molta sort amb les condicions al cim, amb la qual cosa encara el vam poder gaudir més intensament.

      M'has fet riure molt amb la senyora d'Alcoi :) No m'ho havia plantejat fins ara, però si cal a la pròxima buscaré voluntàries al poble ;) (i si bé la tradició de la foto amb bandera va haver de traslladar-se uns metres avall del cim, l'altra que encara --penosament-- mantinc si que la vaig complir: fumar-me un Ducados a dalt de tot, acompanyat a més a més pel nostre guia Orhan, que fuma com un carreter...). Abraçada i moltes gràcies!

      Elimina
  5. Un relat que em fa sommiar i em du records passats d'altres llocs, queda molt per contar-me, questions que te les faré quan puguem enjuntar-nos ;-). Jorditema

    ResponElimina
    Respostes
    1. Espere que ens veurem prompte, Jordi; en fer-ho, tu pregunta, que jo ja veuré si puc contestar o no ;) Pel demés, hi ha moltes muntanyes que ens esperen, segur que encara tindrem molts records per compartir. Abraçada i moltes gràcies!

      Elimina
  6. Quina intensa experiència. Gràcies per compartir-la. Neu, sol, pluja, altura, fauna i bona companyia, això és gaudir de la Llibertat! Enhorabona pel repte aconseguit!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Realment ho ha estat, d'intensa, fins el punt que han d'anar passant els dies per anar recordant detalls i matisos que havien anat quedant amagats però que acaben surant a poc a poc... Moltes gràcies i una abraçada!

      (Fa una estona, el nostre guia Orhan, que està amb un altre grup per allà, ha penjat en les xarxes socials una foto de com ha quedat la tenda que ens feia de cuina al primer campament després de la visita d'un os --ha deixat una petjades claríssimes-- aquesta mateixa nit. Com tu dius, la Llibertat...)

      Elimina