A l'ombra de la Història

Imatge de Wikimedia

No hi ha dubte que, a banda de l’evident motivació muntanyenca, una de les raons que més em va atreure de la possibilitat de viatjar a l’Ararat va ser el meu interès per la denominada qüestió kurda. He seguit, des de fa temps, les vicissituds d’aquest poble tenaç i irreductible, maltractat per la història i traït tantes voltes per les potències que li han negat l'existència i l’han tractat d’esquarterar traçant sobre el territori en que hi perviu fronteres arbitràries, i m’he interessat per la situació, tan diversa com inestable, dels diferents territoris --actualment sota sobirania turca, síria, iraniana o iraquiana-- en que es divideix a hores d’ara el Kurdistan, amb una especial atenció al cas, tan recent com sagnant, de Rojava i el seu intent de dur a la pràctica el que s’ha denominat confederalisme democràtic.  Es evident que no en sóc cap especialista en aquestes qüestions, ni em mou cap pretensió d’anàlisi profunda o sistemàtica; com em passa en tantes altres coses, és simplement curiositat, i per això la possibilitat de trepitjar aquelles terres i conèixer, ni que fora durant uns pocs dies i de forma necessàriament superficial, la realitat quotidiana de la gent que hi viu em resultava simplement irresistible. 

Han estat, doncs, dies d’espigolar impressions i vivències, de converses pausades i d'altres agafades al vol, de mirar, preguntar, escoltar i, al remat, tractar de comprendre un poc millor una situació sobre la qual tenim una visió de partida inevitablement condicionada pel nostres propis prejudicis i per allò que ens arriba a través d’uns mitjans de comunicació que no solen prestar-li al tema una atenció preferent. No resulta senzill, per això, resumir aquelles impressions disperses i subjectives en unes poques ratlles, més enllà d’una sensació general de que, malgrat tots els esforços per reprimir-la, diluir-la i encara per eliminar-la, la identitat kurda i la consciència de les agressions patides està ben viva a hores d’ara en aquestes terres de l’Anatòlia Oriental. També m’ha fet l’efecte que el pes del conflicte armat que, durant molts anys i fins fa molt poc sacsejava aquesta zona es troba encara molt present, com ho és també la ostensible i intimidatòria presència, a través de controls i instal·lacions, de l’exèrcit turc. Amb totes les precaucions que fan al cas tenint en compte el nostre paper de turistes, he tingut una sensació de relativa normalitat (potser podria parlar millor d’una espècie de calma tensa) però també m'han parlat de la repressió política i d'un marcat sentiment de discriminació, també quant a l'economia, per part de l'estat. He volgut pensar que, després d'anys de dolorós conflicte armat i amb una situació notablement inestable tant a la pròpia Turquia com als altres territoris kurds --en especial, però no únicament, a la esmentada Rojava-- s’ha entrat en una mena d’impàs, però també he tingut la impressió de que la situació pot canviar molt ràpidament, que tothom ho sap i que, d’alguna forma, n’actua en conseqüència; la previsible il·legalització –per cert, amb “arguments” que resulten inquietantment familiars-- del Partit Democràtic dels Pobles, podria ser-ne un punt d’inflexió en aquest sentit.

De dalt a baix: un grup de música kurda actuant en directe i un restaurant decorat amb motius tradicionals kurds a Wan; una boda a Bazid, a la qual tinguérem la sort d'assistir per una estona; un pastor procedent del Kurdistan Iranià (o Rojhilat) pasturant els seus ramats al peu de l’Ararat, i Palau d'Ishak Pashà, a Bazid. .

No tot el meu interès, però, s’ha dirigit a l’àmbit de la política. També he volgut saber un poc més sobre la situació de la llengua i la cultura kurdes, oficialment inexistents i més o menys explícitament reprimides per l’estat turc, però que m’han semblat molt presents en el dia a dia de la gent, sempre amable i hospitalària amb nosaltres. La importància de la música i el ball, la rellevància dels llaços familiars, el paper de la dona en la societat kurda o l’actitud davant la religió, han estat també temes habituals de les converses, sovint davant d’una de les cerveses de mig litre que no són difícils de trobar però que no acaben d’estar ben vistes, sobretot en les zones més rurals. De tot això, ja ho he dit, n’he tret  bàsicament un retaule de moments i sensacions, una mena de trencadís que no dibuixa cap figura nítida però que guardaré sense dubte com un dels records més estimables d’aquest viatge i que espere que em servisca com a marc per comprendre millor la situació d’un poble que, com diu l’extraordinari llibre de la fotògrafa Susan Meiselas del qual m’he permès manllevar el títol d’aquesta entrada, ha estat condemnat a viure fins ara a l’ombra de la Història, però que a desgrat de la coneguda dita que se li atribueix amb freqüència, pot comptar, estic segur, amb cada volta més amics. A més de les muntanyes, per suposat.

La bandera del Kurdistan a les Corts Valencianes, a tall de l'aprovació, fa uns mesos, d'una proposició no de llei de suport al poble kurd promoguda pel Comité valencià de solidaritat amb el Kurdistan. Imatge de la xarxa