"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dilluns, 12 de juliol del 2021

Actuar localment


Per tercer any consecutiu, i mentre jo anava fent el bardoll per terres kurdes, la partida alcoiana de Polop Alt ha tornat a acollir els polls de xoriguer petit que formen part del projecte de reintroducció que s'hi duu a terme a la zona i del qual no fa molt que en parlava ací mateix. La cosa ha anat ràpida, enguany, i la majoria dels joves exemplars criats en captivitat han abandonat ja el hacking i volen lliures sobre els camps granats de cereal, tot i que s'hi tornen a congregar ràpidament al seu voltant quan arriba l'hora d'aportar la racíó diària de carn amb la què es tracta de facilitar la seua adaptació. Aquest cap de setmana m'hi vaig acostar, acompanyant als entusiastes voluntaris del projecte que s'encarreguen d'aquesta tasca imprescindible, per fer una ullada i gaudir de les evolucions d'aquests preciosos i eixerits ocells que, per cert, es confirma que s'han vist acompanyats per adults procedents de les reintroduccions dutes a terme els dos anys anteriors. Si més no fins ara, no s'ha pogut confirmar que aquests adults, que han retornar a la Vall de Polop després del seu extraordinari viatge hivernal més enllà del Sàhara, s'hagen reproduït ja enguany en les teulades dels masos de la zona, però la seua presència és una magnífica notícia i reforça les opcions d'èxit del projecte. Tan de bo que, més prompte que tard --l'any que ve, o potser l'altre-- els primers grillerets nascuts a la zona tornen per fi a sobrevolar-la, i puguem donar per afegida una pedreta local més a la immensa i imprescindible paret global que cada volta és més important, i més urgent, seguir bastint.






6 comentaris:

  1. Quina preciositat així petitons!. I quin goig veure'ls volar!.
    La vida segueix i els projectes s'acompleixen.

    Aferradetes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els xoriguerets són molt bonics, lluna, i semblen tranquils... fins que els arriba el menjar: se'ls ha de veure com s'hi llancen, i les baralles que arriben a tindre entre ells per un bocinet de carn. La vida, en tot cas... Abraçada i moltes gràcies!

      Elimina
  2. Aquesta és la manera, aportant "pedretes locals”. Són molt bonics aquests projectes i un goig poder-los veure de prop.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estic convençut que és així, Carme: anar sumant pedretes i sembrant llavors fins que allò que sembla immutable comence a canviar. I quin goig, en aquests projectes, veure la implicació i l'entusiasme dels voluntaris i voluntàries, imprescindibles per a fer-ho possible... Seguim, abraçada i moltes gràcies!

      Elimina
  3. Respostes
    1. Sóc jo qui n'aprenc, xavier. I que no deixem mai de fer-ho; aprendre, com deia Llach, "a fer que el cor sempre es commogui pel fràgil gest de la bellesa"... Una abraçada i moltes gràcies!

      Elimina