Sîpanê

El volcà de l’Ararat (el nom del qual en kurd, Agirî, vol dir precisament "foc") i la seua muntanya bessona, el denominat Petit Ararat o Agiriyê Biçûk‎, no són ni de bon tros els únics testimonis de l’accidentada història geològica que ha afectat a aquesta regió, habitualment coneguda des del punt de vista geogràfic i a desgrat de les vicissituds polítiques que també l’han sacsejada històricament, com Altiplà d’Armènia. Cons volcànics d’altituds i grandàries diverses, brolladors termals, extenses colades i fins i tot llacs, com ara el de Wan (Van, en turc), en són testimoni de la intensa i de vegades destructiva activitat tectònica que ha afectat a la zona. El Sîpanê Xelatê o Süphan, amb 4.058 metres d’altitud, n’és un altre d’aquests testimonis: un estratovolcà, actualment dorment, que s’eleva abruptament al nord de la planícia ocupada per l’abans esmentat llac de Wan, del qual ofereix unes perspectives excepcionals, i que va ser escollit pels nostre guies com a zona d’aclimatació abans d’encarar-nos amb l’ascensió principal del viatge. 

Des de la mateixa arribada per aire a Wan, on volàrem procedents d’Estambul, la presència del llac (i del cinturó muntanyenc que l’encercla i del qual forma part el nostre objectiu) representa una fita fonamental del paisatge, més encara després d’haver-lo hagut de rodejar al llarg d’unes quantes hores i molts quilòmetres --la massa d’aigua té una longitud de més de 120 km per 80 d’amplària-- fins al poble d'Elcewaz (o Adilcevaz), on ens havien de lliurar els permisos necessaris per a l’ascensió al Sîpanê i que veig, ja a la tornada, que va ser un lloc rellevant en l’antic Regne d’Urartu, el qual s’estenia per les ribes del llac entre els segles IX i VI aC. Ni la història ni l'arqueologia són òbviament els motius principals d’aquest viatge, però sobta pensar en tot allò que s'ha esdevingut en aquestes terres en les que, al llarg de milers d'anys, tantes cultures i civilitzacions han deixat la seua petjada, de la mateixa forma que no puc deixar de lamentar el poc que en sé, de tot això... 

De dalt a baix: el llac de Wan i el Sîpanê des de l'avió; vista d'Adilcevaz i castell bizantí bastit sobre les restes d'una fortalesa urartiana; el llogaret d'Aydinlar, a prop del qual instal·làrem el campament, i aspecte del Sîpanê vist des d'aquell. 

Siga com siga, el nostre objectiu és la muntanya, i ja amb els papers corresponents i adequadament avituallats, ens desplaçàrem fins el llogaret d'Aydinlar, a prop del qual i al voltant dels 2.200 metres d'altitud, establírem finalment el campament per passar la nit prèvia a l’ascensió. Un indret solitari, d'una bellesa feréstega i amb unes vistes privilegiades sobre el llac i el propi cim, en el qual ens instal·làrem amb la sola companyia de les tortugues de terra i els suslics que es movien --lentament unes, de forma trepidant els altres-- entre la rústica vegetació que prospera en aquestes estepes de muntanya, i en la qual crec reconèixer, entre d'altres, diverses espècies d'astràgals de port típicament espinós i encoixinat. Un paisatge fascinant, tot un regal per a qui s'estima la muntanya, l'encís del qual encara es va veure augmentat per la presència d'una espectacular lluna plena: hi ha casualitats afortunades, i no hi ha dubte que aquesta és una d'elles.

Tot just s'amagava la lluna quan, encara fosc, començàrem a caminar pels vessants de la muntanya, enganyosament còmodes al principi pels pendents relativament suaus i coberts de fina arena volcànica. Prompte, però, les costeres i els roquissars --i un sol cada cop més inclement, com pertoca a la latitud i l’altitud a la qual ens movíem-- van anar guanyant protagonisme per fer la pujada més lenta i feixuga. També la vegetació va anar  canviant al llarg del trajecte, i nombroses espècies alpines --la majoria vagament familiars, si més no fins el nivell de gènere-- en plena floració omplien de color els costers i els pedregars. Finalment, unes hores de marxa ens van acabar duent, entre congestes migrades i escabroses tarteres, a encarar el pronunciat esglaó que culmina la mola de muntanya i que representa l'últim tram de l'ascensió abans de guanyar finalment el cim.

De tornada al campament, cansats però satisfets, només quedava recuperar forces per a encarar el repte principal del viatge, i a fe que ho férem gràcies als nostres guies i acompanyants. L'objectiu d'aquesta primera etapa, el nostre primer contacte amb les muntanyes del Kurdistan, quedava doncs cobert a bastament. I, al remat, passar dels quatre mil metres no es cosa que es puga fer tots els dies. Per cert, veig a la tornada, jugant amb els traductors automàtics, que el nom kurd de la muntanya (Sîpanê Xelatê) té alguna relació amb “premi” o “recompensa”; ignore si és cert, i quina és la causa d’aquesta relació, però si més no als nostres efectes, ho trobe d’allò més encertat perquè haver fet el cim ho és, sense cap dubte. Altra cosa fóra per als antics habitants armenis de la zona, víctimes del terrible genocidi perpetrat a principis del segle XX; però això ho deixarem, si de cas, per a un altre moment. 

Parlava l'altre dia de persones, i la veritat és que poder compartir aquestes experiències amb els companys i companyes de viatge va ser, i no exagere gens, un autèntic privilegi. A més del gran Pako Crestas, organitzador del viatge però un més, com sempre, a l’hora de fer grup, i d’Orhan Temel, kurd de soca-rel, responsable d’Ararat Travel --l’agència local que ens va acompanyar tot el viatge-- i molt més que el nostre guia principal, he tingut la sort de compartir aquests dies amb una colla de persones realment excepcionals: Xavi, Gemma, Pilar, Antonio, Javi, Ayoze, Ramon i Luisfer, moltes gràcies/ muchas gracias, espere que ens veurem prompte a la muntanya...