"L'esguard del botànic, més folgat, es vol circumscrit, precís, analític; el guia la raó, l'afany ordenador de la ment racional. L'esguard del caminant és global i divagador, en plaent deriva, i alhora molt detallista; el guia el sentiment de la bellesa i de l'enigma, els batecs del cor, el vol de l'ànima."
Joan Pellicer, Flora pintoresca del País Valencià
Deixant de banda l'escassa i extravagant orquídia pudent, de la qual a penes es coneixen alguns exemplars que creixen ací i allà per aquestes serres, solen ser les modestes epipactis, representades ací per unes poques espècies de flors més aviat petites i no sempre fàcils de distingir entre elles, les que tanquen la temporada de floració d'aquest grup fascinant a les comarques que em queden més a prop. Tot i ser relativament freqüents (Epipactis kleinii creix habitualment, a vegades abundant, a les vores i clarianes de pinedes i bosquines), no és estrany que la seua presència passe desapercebuda per als caminants apressats o més interessats en altres vistes i belleses, però sempre paga la pena detenir-se un moment per descobrir el detall de les seues flors menudes i efímeres, molt menys cridaneres que les d'altres membres del seu grup, però igualment atractives, en la seua elegant modèstia, per a qui les contempla amb la mirada adequada. Siga aquesta la que siga.
Saber mirar és saber veure i sentir.
ResponEliminaTota la natura, per petita que es mostri, té el seu encant.
Aferradetes, Pep.
Sempre m'ha agradat una frase que se sol atribuir al botànic francés Bernardin de Saint-Pierre, però que ell mateix diu haver recollit de Plini, i que trobe que és una gran veritat: la natura és gran en les coses grans, però és grandíssima en les coses petites... Una abraçada i moltes gràcies!
EliminaM'ha agradat molt això de els mirades diferents...
ResponEliminaJo no dubto gens que tinc un únic esguard, el del caminant... m'hi trobo ben identificada, global i divagador i alhora detallista. Ben bé així. Però jo crec que tu tens una traça espectacular a canviar d'un esguard a l'altre, cada cop que et convé.
Joan encara hi afegia un tercer esguard, el del forestal (o el llaurador), pragmàtic i guiat per la necessitat, però defensava que tots ells poden conviure i, de fet, ell n'era un autèntic mestre. Jo em trobe també molt còmode amb el del caminant, deixant-me dur com deia ell pel "sentiment de la bellesa i de l'enigma", però em resulta inevitable mirar les plantes amb mirada de botànic; el que no sóc és gens pragmàtic... tret de quan es tracta de bolets ;) Moltes gràcies, bon esguard i una abraçada!
EliminaM'identifico amb la cita d'en Joan Pellicer. O sigui, també amb tu.
ResponEliminaCrec que tu també encaixes bé, com Carme i com jo mateix, en la categoria de caminant, per la teua capacitat extraordinària per passar d'allò global al més petit detall, i viceversa. I a més, amb l'habilitat de deixar-ho plasmat en les teues imatges... Una abraçada i moltes gràcies!
Elimina