"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimarts, 7 de juny del 2022

Botges

Repasse les distàncies, només per curiositat, tan bon punt arribe a casa: en línia recta, 186 quilòmetres fins al pic de los Obispos, on hi ha la població més pròxima de creuedetes, mentre que per a trobar-ne una altra d'eriçó groc caldria arribar fins a la Sierra Espuña, a 145 quilòmetres d'aquest mateix punt ("Abunda en la cumbre, junto al mollonet") d'on Carlos Pau la va descriure  el 1904. Totes dues tenen, a l'Aitana, la seua població més septentrional --l'única dins del territori valencià-- en una àrea que s'estén, de forma discontinua, pels cims més elevats de l'extensa serralada Bètica. Lamente no haver arribat a temps, tampoc enguany, de veure-les en el seu millor moment, quan les carenes ventejades de la serra s'omplin de color amb l'esponerosa floració dels característics i espinosos matollars encoixinats dels quals en formen part; però encara queden, ací i allà, alguns exemplars ressagats, suficients en tot cas per deixar-ne testimoni i per recordar que és precisament per la presència d’espècies com aquestes --Vella spinosa i Genista longipes són només dues dins de la llarga llista de plantes singulars, per una o altra causa, que viuen a la serra-- que Aitana representa a hores d’ara un dels enclavaments botànics més rellevants de tot el territori valencià. I tampoc és que la serra vaja curta, ara com ara, de flors i de colors: només amb la sàlvia, si fora per això, ja n'hi havia més que suficient per a cobrir de sobres qualsevol expectativa sobre botges florides. Perquè els paisatges, tractant-se de l’Aitana, es donen ja per descomptats.

      










8 comentaris:

  1. Llegint l'entrada, em fas mirar aquestes plantes, les botges, d'una altra manera, no tan sols com a botges ;-) Gràcies. unavAbraçada. Querola

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les plantes, com les muntanyes, sempre amaguen històries interessants, i les de l'Aitana en tenen moltes per contar. Ja saps com em fascinen aquestes coses de la biogeografia, i parar-se una estona a escoltar les botges sempre paga la pena ;) Moltes gràcies i una abraçada!

      Elimina
  2. Sembla mentida que aquestes plantes puguin viure en un indret rocós. Ja ho diuen, la vida s'obre camí allà on sigui.

    Aferradetes, Pep.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les plantes de rocam tenen un encant molt especial, Paula. No solament, com tu dius, per com resulta de sorprenent que hagen pogut adaptar-se a un ambient tan exigent i per tractar-se, amb freqüència, d'espècies d'àrea reduïda i per tant molt interessants per als botànics, sinó perquè a més a més és molt habitual que tinguen un aspecte atractiu i una floració especialment vistosa; no de bades ens entestem, amb les nostres rocalles, a tractar d'imitar allò que la natura fa tan bé... Una abraçada i moltes gràcies!

      Elimina
  3. Venim per aquí (almenys jo) sempre, més d'un cop per admirar els paisatges i les plantes....

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Carme ;) Rarament les meues imatges els fan justícia, a uns i a les altres, però mai no em cansaré d'admirar-los... Caminant l'altre dia per l'Aitana no em treia del cap a Espriu:
      Quan la llum pujada des del fons del mar
      A llevant comença just a tremolar,
      He mirat aquesta terra...
      Una abraçada i moltes gràcies!

      Elimina
  4. Els matolls, fotografiats per tu, adquireixen notabilitat. I també el rocam.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Xavier, algun dia aprendre a fer servir una càmera com cal, però pel moment compte amb l'avantatge de que les plantes i el rocam ho posen fàcil, i també amb la vostra generositat ;) Tinc el teu llibre --extraordinari-- a les mans, i se m'acudeixen moltes coses, també sobre això de fotografiar matolls, flors i rocams, però em limitaré a dir que moltíssimes gràcies per haver-nos fet, a tots, aquest regal; bé, i que si ja tenia ganes de tornar als Pirineus, ara ja és una qüestió imperiosa... Salut i una abraçada!

      Elimina