"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dijous, 4 d’agost de 2022

Els pastors i la muntanya

Tal i com passa a moltes altres zones de muntanya arreu del món, els rastres de l’activitat secular dels pastors i els seus ramats són una part fonamental del paisatge actual de l’Alt Atles. Tot i que sovint passen desapercebuts a observadors poc avesats, els testimonis materials d’aquest aprofitament mil·lenari (corrals, pastures o camins de transhumància, especialment, però també fonts, abeuradors i fins i tot petroglifs i altres formes de delimitació territorial) es fan presents arreu de les muntanyes. Però l’empremta del pastoralisme va molt més enllà d’aquests elements físics: tot i l’efecte dels canvis socials i econòmics recents a que es veuen sotmeses les societats muntanyenques, i que estan alterant també unes pràctiques que es basen en l’estructura tribal i que es remunten com s’ha dit molts segles enrere, la ramaderia extensiva ha donat lloc a un conjunt extraordinari de pràctiques, costums i manifestacions culturals que han merescut des de fa temps l’interés dels investigadors occidentals, no solament pel seu valor patrimonial sinó també per representar models d’ús sostenible dels recursos naturals arrelats al territori i que podrien contribuir a millorar la situació ambiental i socioeconòmica de moltes altres zones de muntanya. És el cas, per exemple, de l’agdal, un terme amazic de significats diversos que s’aplica originàriament a qualsevol espai tancat però que, en algunes zones de l’Alt Atles, designa també un model de gestió comunitària dels herbatges d’estiu basat en l’establiment de normes acordades per vedar temporalment l’accés a determinades pastures durant la primavera, amb la qual cosa es facilita la seua adequada recuperació. Amb freqüència, les limitacions d'ús dels agdal es troben reforçades per elements vinculats amb creences sobrenaturals (en Al·là, els sants locals o els genis o djinns), i la seua reobertura anual al pasturatge pot anar precedida per una festa o moussem amb cants, danses i rituals als quals hi participa tota la comunitat relacionada amb el lloc. 


Pastures d'estiu dels Aït Mizane segons H. Rachik (2011). De la xarxa
La meua curiositat pels anomenats sistemes agrosilvopastorals, especialment per aquells que es desenvolupen en territoris de muntanya mediterrània, es remunta a molt de temps enrere. Les característiques ecològiques dels àmbits als quals s’apliquen, els seues trets específics d’adaptació a les condicions locals o els mecanismes socials i culturals que els mantenen, però sobretot la possibilitat d’aplicar-los per millorar la situació socioambiental de determinades zones, m’han despertat des de sempre un interès especial, afavorit per la nombrosa documentació que, afortunadament, es troba a l’abast de qualsevol persona que s’interesse sobre el particular: fonts com el Pastoralism Knowledge Hub de la FAO, o les nombroses publicacions del CIHEAM (entre elles, la revista Options Mediterranéennes), per citar-ne només un parell, han estat fonamentals per saber-ne més sobre aquestes qüestions, i gràcies a elles vaig poder conéixer moltes de les singularitats d’aquesta activitat a l’Alt Atles –un àrea especialment ben estudiada-- quan visitar aquelles terres no era més que una vaga possibilitat de futur. Potser és per això que, ni que siga com un més dels visitants ocasionals que recorren a hores d’ara aquelles muntanyes, caminar pels seus senders ancestrals, passar la nit en algun dels azib (pletes comunals ocupades estacionalment pels pastors, junt a les quals hi solen haver closos de pedra seca o asgoun) dels que tant havia llegit, o veure als pastors recollir a boqueta nit el seu ramat, segueix tenint per a mi un significat especial. I el desig, també en açò, de no perdre mai les ganes de seguir aprenent. 

Azib al Toubkal. Del pla de gestió del Parc Nacional.



Vaig deixar pendent, de l’entrada anterior dedicada a aquest viatge, dir alguna cosa de la darrera etapa de la ruta, però la veritat és que no hi ha molt a contar: arribats finalment al refugi –menys concorregut que altres ocasions-- després d’una ràpida i còmoda baixada des del coll de Tizi n’Ouanoums, només ens quedava afrontar, al dia següent, la prevista ascensió al Toubkal, que vam completar sense cap incidència tots els membres del grup i que he de dir que en aquesta ocasió em va semblar, potser pels dies passats prèviament a la muntanya, menys feixuga que en pujades anteriors. El descens pel vall d’Ikhibi Nord i el retorn a Imlil --amb la preceptiva parada a l’encisador paratge de Sidi Chamharouch-- formen part també de trajectes que em resulten ja familiars, però no per això menys estimables, i als que espere tornar més prompte que tard.






10 comentaris:

  1. La ramaderia i les seues petjades en el territori sempre m'han resultat fascinants. Des dels assagadors fins als corrals, com els seus costums i la seua regulació passada de pares a fills des de temps remots, la transhumància -el nom té a veure amb passar pel fum del foc purificador de Sant Antoni o del solstici d'estiu segons tinc entés- i tot allò que envolta eixe món tenen un sabor especial, i comparar els de diferents zones és molt interessant. No conec els de l'Atlas, però sí que he tingut converses amb pastors del Pirineu, Euskadi, Astúries -a Somiedo principalment- i per suposat els de la nostra terra, i sempre traus alguna cosa d'interés.
    Recorda que tenim una visita pendent als Corrals de la Cova, de Famorca, per a mi un dels més espectaculars que tenim per ací. Quan les temperatures tornen a entrar en raó planificarem una ruta per a passar per allí.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Parlar amb els pastors --amb els pocs que encara resisteixen, sobretot a casa nostra-- sempre és una experiència inspiradora, Rafa, i se n'aprèn bona cosa només amb escoltar-los. Espere que t'hi apuntes a alguna escapada a l'Atles, estic segur que, també per aquestes qüestions, en gaudiries bona cosa tot i que la llengua ho fa un poc més complicat (molts dels pastors de la zona només parlen amazic, i àrab, si de cas). I a més, i com en tantes altres coses, no puc evitar pensar que és molt probable que algunes pràctiques nascudes a aquelles muntanyes acabaren arribant-nos ací: ja fa algun temps que li pegue voltes a la semblança entre l'agdal amazic i el topònim ardal, que conec almenys de la zona de Requena i Conca, i que segons Juan Piqueras s'aplica a una terra comunal de bosc o pastura sotmesa a un aprofitament regulat per part del consell local; així que potser el paregut entre els dos mots siga més que una casualitat...

      Famorca està a la llista; m'interessa molt fer una visita amb calma... però si, millor quan refresque un poc ;) Salut i abraçada!

      Elimina
  2. Els reportatges que fas de terres llunyanes, de muntanyes ignotes per a molts de nosaltres sempre són paisatgísticament, i humana, molt interessants.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, xavier :) Ja saps que em resulta molt difícil separar les muntanyes i els paisatges de la gent que els habita i que, al remat, han fet que siguen tal i com se'ns mostren a hores d'ara; a penes es pot arribar, en aquests viatges, a rascar un poc la superfície, però només per una conversa vora el foc, fent-se entendre com bonament es pot, paga la pena a bastament...

      No sé si coneixes aquelles terres, però amb la teua mà per a les imatges i el teu gust pels detalls, estic segur que el teu si que seria un reportatge memorable... Abraçada i moltes gràcies!

      Elimina
  3. Potser sí ens hauríem de mirar tornar al pasturatge, al cultiu de les terres, a tot allò que aturi d'alguna manera aquesta forma de vida que tenim avui dia... tot i que ho veig molt complicat.
    Rutes magnífiques ens mostres. Gràcies!.

    Aferradetes, Pep.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No és gens senzill, Paula: més enllà d'evocacions bucòliques, es una vida dura (duríssima) i poca gent està disposada a pagar el preu que representa. Però des de la perspectiva de la gestió mediambiental, cada volta sembla més evident que, si més no en algunes zones i per fer front a certs problemes, és molt millor cercar solucions basades en pràctiques arrelades al territori i ben adaptades a les seues condicions; ni a tot arreu, ni de qualsevol manera, per suposat, però paga la pena provar-ho... Moltes gràcies a tu, una abraçada!

      Elimina
  4. M'encanta veure aquestes construccions tradicionals dels pastors... són com llibres oberts que ens expliquen històries.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo també els trobe un encant especial, Carme: tenen alguna cosa, no se com dir-ho, d'orgànic, com si no foren obra humana i sempre hagueren estat allí. I les històries que conten, en efecte... Abraçada i moltes gràcies!

      Elimina
  5. Bona entrada, com sempre!!
    Em sembla que la feina dels pastors, segons els descrius, és de les que perdurat amb menys variacions al llarg de la història, crec que per això ens poden fer sentir viatjar en el temps quan els veiem i els escoltem.
    I la familiaritat amb la qual et mous per eixos indrets, no creus que també potser siga per les arrels que compartim? Ens recordes que no estem tan lluny, uns d'altres.
    Llum


    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Llum :) En efecte, segur que exagere un poc i que em deixe dur en excés per l'entusiasme (coses de profans, què hi farem...), però cada volta que vaig per aquelles terres no puc deixar de pensar en tot el que ens uneix, i en que potser l'herència del seu pas per aquestes muntanyes és, malgrat tot, molt major del que sospitem... Tan de bo que sapiguem trobar, allà i ací, la forma d'adaptar aquesta activitat imprescindible a la realitat dels nostres temps, i no solament per raons culturals, per nostàlgia o romanticisme: deixar perdre mil·lennis de saviesa sense prendre's almenys la molèstia d'escoltar a qui n'és dipositari, és un luxe que no ens podem permetre... Abraçada i moltes gràcies!

      Elimina