Vertical

"(...) Esto que miraba era algo como una titánica ciudad --ciudad de edificaciones múltiples y espaciadas--, con escaleras ciclópeas, mausoleos metidos en las nubes, explanadas inmensas dominadas por extrañas fortalezas de obsidiana, sin almenas ni troneras, que parecían estar ahí para defender la entrada de algún reino prohibido al hombre. Y allá, sobre aquel fondo de cirros, se afirmaba la Capital de las Formas: una increíble catedral gótica, de una milla de alto, con sus dos torres, su nave, su ábside y sus arbotantes, montada sobre un peñón cónico hecho de una materia extraña, con sombrías irisaciones de hulla. Los campanarios eran barridos por nieblas espesas que se atorbellinaban al ser rotas por los hilos del granito. En las proporciones de esas Formas rematadas por vertiginosas terrazas, flanqueadas con tuberías de órgano, había algo tan fuera de lo real --morada de dioses, tronos y graderíos destinados a la celebración de algún Juicio Final-- que el ánimo, pasmado, no buscaba la menor interpretación de aquella desconcertante arquitectura telúrica, aceptando sin razonar su belleza vertical e inexorable."

Alejo Carpentier, “Los pasos perdidos”

 

Amb freqüència se’ls ha comparat amb una processó, un exèrcit o una congregació, imatges totes elles poderoses i comprensiblement antropomorfes --també ho és, de fet, el seu propi topònim-- que s'adiuen amb un paisatge que sol despertar en qui el visita un inevitable misticisme. Però per a mi, si vos he de ser sincer, els Frares de Serrella són sobretot la sòlida i imponent presència física de la seua arquitectura extraordinària, urbanisme espontani de penyes i runars que evoquen alhora laberint, temple i fortalesa. Per això vaig pensar en ells, salvant tantes distàncies com fora necessari, quan vaig llegir per primera volta aquest passatge del llibre de Carpentier, i per això l’he recordat novament ara quan he tornar a visitar-los. D’acord, ni obsidiana ni granit, i potser dir-ne “catedral” resulta en aquest cas un poc exagerat; però estic segur que no posareu cap objecció pel que fa a la seua bellesa, també ací, vertical i inexorable.

 

Després de fer-li un pensament, faig servir per al paratge el topònim de Frares (de Serrella o de Quatretondeta, i pronunciat ací amb ela dialectal) per ser el que he conegut des de sempre, encara que he vist que ara s'utilitza també el nom d'Agulles. Alguns treballs, fins i tot, semblen diferenciar-ne unes i altres per ubicació segons a quina banda es troben del Barranc de les Figueretes, i també he vist qui opta per la fórmula sincrètica de les Agulles dels Frares, que tampoc no em convenç massa. Seguiré buscant informació, a veure què puc aclarir. I ara que em ve a mà, deixeu-me també que aprofite per citar dos dels autors que em van descobrir, amb els seus llibres, aquest i molts altres tresors de les muntanyes valencianes: Antoni Calero i Rafael Cebrián, amb tota l'admiració i l'agraïment.

 

Una de romans

El setembre de 2003, les obres prèvies a la construcció del nou traçat del tren d'alta velocitat entre Xàtiva i València van traure a la llum, a la partida dels Alters del municipi de l'Énova, les restes del que va resultar ser una rellevant vil·la romana. Salvada de la destrucció gràcies a la pressió ciutadana, que va forçar la modificació del projecte de ferrocarril per tal de preservar la troballa, la posterior excavació va oferir una valuosa informació sobre l'estructura i la funció d'aquest enclavament rural: edificada a finals del segle I pel patrici xativenc Publius Cornelius Iunianus en una àrea pròxima al traçat de la Via Augusta, sembla que la vil·la, luxosament decorada amb el que els romans anomenaven marbre saetabitanum per procedir de pedreres pròximes a la ciutat de Saetabis, es dedicava sobretot a la producció i processament del lli, fins que va ser definitivament abandonada al segle V. Encara que actualment el jaciment de Vil·la Cornelius, soterrat de nou per protegir-lo després de la seua excavació, es troba tancat i no és per tant visitable per al públic, tenia curiositat per conèixer la zona perquè, des de fa algun temps, vinc llegint informacions --algunes fins i tot en pàgines web del propi ajuntament de l'Énova-- què, atenent a la presència de pedreres de marbre suposadament romanes a la seua rodalia, arriben a postular per a la vil·la (i el seu constructor) un paper central en l'explotació i el comerç del marbre de Saetabis a tot l'Imperi, alhora que qüestionen "todas las absurdas teorías publicadas sobre la producción del lino, y honrando como es debido, a su ilustre propietario Publius Cornelius Iunianus". En la mateixa línia, la presència d'algunes carrilades (qualificades com a "ibero-romanes") excavades en la roca en diversos indrets del terme han estat interpretades com a restes d'una via que facilitaria el transport del marbre extret de l'Ènova fins a la mateixa Dianium.

Ja sabeu que, com a profà en aquestes qüestions de la història i l'arqueologia, tracte sempre de contrastar la informació en fonts que em semblen suficientment fiables. I en aquest cas, després de fer una ullada a alguns treballs sobre el tema als què he pogut accedir (i, com sempre, sense perjudici d’opinió millor fundada), no puc evitar la sensació de què la posició científica majoritària és bastant més cauta del que cabria esperar a la vista de la informació facilitada pel municipi i altres entitats sobre l’Énova romana. Tant la plausible adscripció romana de les restes de la Pedrera dels Quatre Camins o Llossar dels Francs, com el suposat paper preeminent de Publius Cornelius i la seua família en “la extracción, producción y comercialización del “Marmor Saetabitanum”, cuyo origen del mismo, y principal punto de extracción se encontraba en L’Énova” semblen correspondre més aïnes a una suggerent hipòtesi i no a una evidència sustentada en proves i àmpliament acceptada per la comunitat científica. En tot cas, i feta aquesta reserva (que no em sembla menor, atenent al to taxatiu que solen adoptar alguns materials divulgatius), m’ha agradat poder trepitjar una zona per la que no solc caminar habitualment, i fer-ho a més a més reflexionant sobre aquestes històries de la Història, i sobre l’ús i abús que massa sovint tendim a fer-ne d'ella; tan de bo que futures i rigoroses investigacions aporten llum sobre aquest assumpte apassionant. I molt millor encara si, a més d'això, la vil·la bastida pels Cornelius torna a ser prompte visitable per tothom. 

De dalt a baix: restes del Llosar dels Francs, pedrera de marbre “Buixcarró” (anomenat així d'ençà que Cavanilles va identificar el seu origen principal en la zona homònima de Quatretonda però que aflora també als termes adjacents de Barxeta i l’Énova) a la què s’atribueix un origen romà, tot i que altres investigadors parlen d’un front “con huellas de extracción mecánica, aunque no hay que descartar una explotación anterior”; mural de Toni Espinar a l’inici de la ruta (abalisada com a sender PR-CV 454) que recorre el terme municipal; tanca que impedeix l’accés a Vil·la Cornelius, sota les vies elevades del ferrocarril; carrilades sobre roca (molt habituals en altres pedreres, com ara les de Sant Cristòfol a Alcoi, i quasi sempre molt més modernes del que se sol considerar); altres perspectives del Llosar; i rastres d’explotacions contemporànies de marbre situades a penes uns metres per damunt d’aquell, i que em van fer pensar en la famosa frase, atribuïda a Einstein, sobre Deu i els daus. Deixant de banda altres consideracions: un camí que val la pena fer, i una bona excusa per passar el dia coneixent un poc millor aquesta part de la Ribera Alta a la què hom sol prestar menys atenció de la què sense dubte mereix.

Mariolensis

La denominada sàlvia de Mariola ha esdevingut una de les espècies vegetals més conegudes i representatives de la muntanya que li dona nom. Cosa que, en la meua opinió, no deixa de tindre el seu mèrit atenent a la riquesa vegetal que caracteritza aquesta serra, ben coneguda des d’antic per la varietat i abundància de plantes –moltes d’elles aromàtiques i medicinals-- que alberga: la coneguda referència de Gaspar Escolano, en la què qualifica a Mariola com a “botica universal” a causa de “la innumerable  agregación de yerbas de salud  que  produce”, prové d’una tradició documentada almenys des de finals del segle XVI, quan es va crear a València de la primera “Càtedra de Simples” (o "Cadira d’Herbes). En tot cas, tampoc no resulta massa sorprenent que haja estat precisament aquesta planta la que haja assolit un caràcter emblemàtic. A més de les seues virtuts medicinals (compartides amb moltes altres espècies d’un gènere extraordinàriament divers, el nom del qual es relaciona precisament amb la salut), es tracta d’una planta relativament abundant tant a Mariola com a les serres que l’envolten, fàcil d’identificar fins i tot per a la gent menys avesada, i d’un aspecte innegablement atractiu, especialment --però no només-- quan es troba en plena floració. Però a més a més, crec que hi ha un altre factor que ha resultat determinant per elevar la planta a la condició de símbol, i és el seu epítet específic: a més de tot el que ja s’ha dit, la sàlvia de Mariola és, senzillament, mariolensis. 

Pensava en aquestes coses l’altre dia, quan vaig reparar en un fet al qual no havia prestat fins ara massa atenció: a pesar de la idea, profundament arrelada en aquestes comarques, de que la sàlvia mariolenca és clarament diferent i distingible d’altres formes similars que creixen a altres llocs, no ha estat fins fa pocs anys que els botànics han començat a reconèixer aquest fet, i encara amb dubtes importants que cal atribuir en última instància a l’especial complexitat taxonòmica del grup del qual forma part. La primera volta que la sàlvia de Mariola (entenent aquesta com la que creix no solament a aquesta serra sinó també a les serralades pròximes) va ser considerada com una entitat taxonòmicament diferenciada va ser el 1986, quan el botànic valencià Ramon Figuerola va descriure per a les nostres poblacions una subespècie mariolensis que va subordinar a la denominada Salvia blancoana, una forma pròpia de les muntanyes bètiques i nord-africanes. Segons Figuerola, les plantes pròpies de “Sierra de Mariola, Serrella, Aitana et alibi” es distingirien d’altres formes similars pels seus calzes pilosos amb dents curtes, triangulars i poc o gens mucronades. Fins llavors, cap dels nombrosos botànics que havien estudiat aquestes plantes --entre ells i de forma especialment cridanera el sogorbí Carlos Pau, qui a pesar del seu bon ull per detectar les variacions més subtils es limita a incloure les sàlvies de Mariola com a part de l’espècie que ell anomena S. lavandulaefolia-- n’havien reconegut cap singularitat taxonòmica, i fins i tot el mateix Figuerola, pocs anys després de la seua descripció, va optar per llevar-li rellevància a les mariolensis recombinant-les com a varietat d’una altra forma (vellerea) del grup. La revisió recent del gènere duta a terme per a la Flora Iberica opta per mantenir la singularitat de les nostres sàlvies a nivell subespecífic, per bé que subordinades ara a la Salvia lavandulifolia; francament, no gosaria apostar a què no hi haurà cap canvi en el futur.  

Aparentment alienes a qualsevol vicissitud taxonòmica i nomenclatural, i sense preocupar-se tampoc massa per  si algú les considera o no símbol o emblema de res, les sàlvies que hem convingut en anomenar formalment Salvia lavandulifolia subsp mariolensis són de les poques plantes d'aquestes serres que semblen haver-se sobreposat enguany a una primavera que, pel que fa a la pluja (o més pròpiament, a la falta d'ella), ha superat les pitjors expectatives: la sequera, que segueix cremant etapes del camí per a ser lamentablement qualificada com a històrica, no solament ha limitat la floració de moltes plantes, sinó que comença a ser habitual trobar-se arbres --sobretot pins-- amb signes evidents de marciment. No és estrany, doncs, que enguany haja prestat una atenció especial a les aromàtiques i esponeroses mates de sàlvia i a les seues precioses flors blavoses. I encara que les reflexions que m'han vingut al cap en observar-les podrien haver sigut de més trellat, em tem que amb deixar de nou constància de la importància dels noms fins i tot en àmbits tan aparentment minoritaris com el científic, i de que determinades coses no sempre venen de tan enrere (ni són tan indiscutibles per a tothom) com a voltes ens pensàvem, m'hauré de donar per satisfet. Bé, amb això i amb un bon ramellet de sàlvia, que per als mals de panxa no hi ha cap més bona que la mariolensis.