 |
| William Turner, "El matí després del diluvi" (1843) |
Quaranta dies i quaranta nits després, de forma tan sobtada com havia començat, la pluja va deixar de caure. Els núvols que havien cobert el cel tot aquest temps tot just començaven a esqueixar-se per deixar pas a la llum encara tímida d’un sol acabat de recobrar. Noè es va dirigir als seus fills.
--Ja ho veieu, fills meus. La paraula de Déu s’ha complert i després de quaranta dies i quaranta nits el diluvi s’ha acabat. Però encara ens queda molt per fer per complir els seus designis. Sem, prepara un colom per a llançar-lo a volar i que ens indique si hi ha alguna terra ferma on recalar. Cam, d’entre tots els animals purs amb qui hem compartit la travessia, tria aquell que puga complaure més a Jahvè i disposa-ho tot per a sacrificar-lo.
--Pare –va dir Jàfet, el més menut--, mentre els meus germans compleixen amb els teus encàrrecs, he pensat que jo podria netejar un poc la coberta de l’Arca. Després de tants dies navegant sota la pluja, la humitat ha ennegrit tota la fusta, i ja hi ha algunes parts amb floridura...
--Em sembla bé, fill. Crec que això també plaurà al Nostre Senyor. Agafa un poal i un drap, i comença a fregar.
Jàfet es va aplicar a la tasca amb entusiasme i determinació, fins el punt que poc després l’Arca lluïa com acabada d’avarar. Però va ser donar per acabada la faena i deixar el drap i el poal, que una pluja torrencial va tornar a caure amb una força inusitada i no va deixar de fer-ho durant quaranta dies i quaranta nits més. I d’ells, Noè, visiblement desconcertat, en va comptar més de vint-i-cinc en què allò que va ploure va ser fang.
La meua proposta per als relats conjunts de setembre, que he volgut aprofitar per il·lustrar un fenomen tan universal com misteriós, que tots els qui rentem de tant el tant el cotxe coneixem bé i que és evident que escapa del control fins i tot de la Divinitat. O no, ves a saber...
No em ficaré amb els designis divins que, a més de ser inescrutables, jo no n'entenc. Prefereixo anar més arran de terra i fer cas del refranyer nostrat que, un cop més, ens dona la solució quan ens diu que: "Sempre plou sobre mullat, sobretot si abans has fregat". ;-)
ResponEliminaM'has tret un somriure amb aquest relat i això sempre és d'agrair.
Molt ben trobat!!
Moltes gràcies, Mac, content de poder treure un somriure :) No coneixia la dita, però li ve d'allò més bé al cas. I no seré tampoc jo qui m'aventure amb els designis, però sembla clar que alguna cosa passa amb això de la pluja i la neteja: potser Déu no juga als daus, però o té alguna cosa en contra de fregar, o igual simplement és un bromista, que també podria ser... Salut i una abraçada!
EliminaJa veig la careta que li va quedar al pobre Jàfet , la mateixa que els queda a tots els que tenen cotxe i han decidit netejar-ho just abans de ploure terra. ;-)
ResponEliminaM'has fet riure.
Aferradetes, Pep.
Moltes gràcies, Paula :) Estic segur de que, després del diluvi suplementari que havien desfermat sense voler, Noè i família s'ho van pensar molt abans de tornar a netejar l'Arca, però sovint em fa l'efecte que les conseqüències de d'aquell acte encara ens arriben a afectar a nosaltres. I si, és exactament eixa careta... ;) Abraçada i moltes gràcies
EliminaThe corners of my mouth have not returned from their expedition to my ear-lobes, yet. Thank you, Pep.
ResponEliminaMoltes gràcies, Sean ;) Alguns especialistes han cregut veure en els Manuscrits de la Mar Morta una referència a que Jàfet va acabar muntant una cadena de rentat ràpid d'arques i altres vehicles, i que li va anar molt bé. Una inspiració divina, com se sol dir... Salut i abraçada!
EliminaAquest riure final, és molt d'agrair, Pep!
ResponEliminaNo descartis que hi hagi algun déu espiant a veure quan rentes el cotxe... per fer ploure fang i posar-te a prova, com al pobre Jàfet.
Coi! si tothom sap que quan va parar de ploure, ja va parar de ploure! Aquest diluvi d'anada i tornada, és com una mena d'atac a traïció!
Abraçades Pep!
Sembla evident que a Déu no li va apanyar gens la neteja, però no està molt clara la raó; potser s'esperava abans els sacrificis i s'hi va sentir contrariat amb el retard. Ara be, en el que si que coincideixen tots els especialistes en textos bíblics és en què Jàfet va fer un treball magnífic: per tornar a embrutar l'Arca no va haver prou amb un parell de xàfecs, sinó que va fer falta un altre diluvi. I plovent terra, a més a més ;) Moltes gràcies, salut i una abraçada!
EliminaMolt ben trobat i ben "encertat" , felicitats ! :)
ResponEliminaMoltes gràcies, artur. Mire el meu cotxe i respire tranquil: és quasi segur que Déu no m'enviarà per això un diluvi. Ara bé, un poc de pluja si que ens convindria... ;) Salut i abraçada!
Elimina