La veritat és que no he tingut ànims per escriure res aquestes últimes setmanes. De fet, tinc sovint la sensació de què des de l’última volta que ho vaig fer ha passat molt, moltíssim temps; tant, que crec que a aquest País res --ni ningú-- no podrà ser ara igual com era abans d’aquell maleït dimarts. En tot cas, poca cosa podria dir, a aquestes altures, que no haja estat ja dita una i mil vegades, tret potser d’allò que molts voldríem haver sentit: una disculpa sincera per part de qui no va estar a l’altura que li pertocava, i l’anunci de la seua immediata dimissió, encara que només fora per respecte a les víctimes de la seua incompetència. No ho hem sentit ni crec que ho fem mai perquè la seua misèria moral ha quedat ja suficientment acreditada, com tampoc puc confiar en que una justícia que rarament mereix tal nom puga exigir-los algun dia que facen front a la seua responsabilitat. És per tot això que em costa encara escriure: per la pena profunda per tants morts, pels amics i amigues que ho han patit --ho estan patint-- en la seua pròpia carn, pel les mentides fastigoses i el fàstic que provoquen els miserables malparits que se n’aprofiten, per la indignació que provoca veure’ls, a uns i a altres, més preocupats per mesquins càlculs partidistes que per aportar solucions; em dol, tot això, i em pesa, però també necessite mirar més enllà. Tractarem doncs d’ajudar per a que qui ho ha perdut tot, o quasi tot, puga tornar a alçar-se el més prompte possible, i no renunciarem a reclamar que els responsables no queden, una volta més, impunes. Però també seguirem insistint en què, sense deixar de banda les responsabilitats concretes, tot el que ha passat posa també de manifest el fracàs col·lectiu d’una societat majoritàriament resignada al seu estatus de colònia, que es fa governar reiteradament per ineptes, hipòcrites, mentiders i corruptes, i que ha ignorat --quan no ha ridiculitzat-- les veus que li advertien que, tard o d’hora, l’aigua reclamaria els terrenys que li són propis. I estic disposat a acceptar que hi ha, ara mateix, altres qüestions més urgents, però alçar-se és, també, reconèixer en què hem pogut contribuir a la desfeta, i tractar d’evitar que es repetisca. Potser amb no moltes esperances, és cert; però sense donar-se mai, i molt menys ara, per vençuts.
Tampoc no he tingut darrerament molt de lleure perquè, a més dels (des)ànims, tampoc ha acompanyat molt la tecla de la què parlava l’altre dia, encara que les proves semblen indicar que és un assumpte més molest que preocupant. Només la setmana passada vaig eixir una estona a veure com avança la tardor per la sempre estimable (i ara també, de nou, amenaçada) vall del Polop. I com que de fotos de fang i destrucció ja n’heu vist prou, em quede amb les imatges d’aquell paisatge extraordinari que de cap manera ens podem permetre deixar perdre. Bé, i també d’una inesperada i sorprenent collita de rossinyols de carrasca, que mai no havíem vist per aquella zona i que van arrodonir un bon matí; ens feia falta...
Supose que sí, que ens haurem d'alçar. Al final sempre ho fem. Haurem d'anar a contracorrent, no deixar-nos deprimir per les veus que, fins i tot sense saber-ho, s'han contagiat de l'esperit dels salvapàtries (soles el poble salva al poble), de l'antipolítica (ací el que menys ens fa falta és la política i els polítics), del centralisme (que ens salve Madrid, la Generalitat no aprofita per a res). Haurem de tornar a guanyar el nostre futur. Alçar-se és una bona expressió.
ResponEliminaReconec que hi ha massa moments en que em costa, però és cert: cal superar el desànim –el nostre, viscut des d’una còmoda distància; no puc ni imaginar la magnitud del que deu estar patint la gent que ho ha perdut tot, o quasi tot—i posar tot el que estiga de la nostra part. Per ajudar a qui més pateix, per suposat, però també per aprendre de tot allò que ens ha portat a aquesta situació (el poble salva al poble escollint governs decents, preparats i competents) i que alçar-nos signifique, també, desfer-nos-en de tot allò (i de tots aquells) que han convertit aquest País en un fangar pudent –en aquest cas i per desgràcia, de manera literal-- i que no dubtaran en seguir fent-ho sempre que els convinga. Salut, força i moltes gràcies!
EliminaGràcies per mostrar-nos aquesta altra part, més que res per poder alçar els ànims i seguir lluitant per a tots els que han patit aquesta tragèdia. Hi haurà temps per exigir responsabilitats i, sobretot, justícia... Em costa molt parlar-ne i això que no ho he patit directament...
ResponEliminaTenen molt bona pinta aquest picornells, amb un bon arrosset segurament vos donaran caliu.
Aferradetes ben fortes, Pep.
Ha estat un colp molt fort, Paula; per sort jo tampoc ho he patit directament, però encara em resulta difícil copsar la magnitud del desastre, i tinc a prop el patiment de molta gent que si que s’ha vist afectada directament i que no entén (ningú no ho podem entendre) no solament la falta de previsió abans de la catàstrofe, sinó també les dificultats que encara hi ha en molts indrets per començar a recuperar una mínima normalitat. Hi ha responsabilitats personals, no tinc cap dubte, i espere que paguen el preu que els correspon; però hi ha també, encara que hi haja qui es resisteix a acceptar-ho, un fracàs col·lectiu: dir que els sistema no ha fallat és, com a poc, una broma macabra. Hi ha molt a reparar, i no serà gens fàcil, però estic convençut que també aquesta volta ens alçarem.
EliminaPuc confirmar que els picornells van fer un bon paper; no vaig pensar en l’arròs, però en un guisat de pollastre van quedar d’allò més bé 😊 Poca temporada va quedant-nos ja a aquestes alçades, però confie que encara caurà alguna cosa... Abraçada i moltes gràcies!
Amb tot el dolor pels morts i pels que ho han perdut tot, ara caldria fer justícia amb els (ir)responsbles d'aquest desastre. (Spolier: no crec que en veiem gaires entre reixes)
ResponEliminaMalauradament crec que tens raó, Xavier: la (seua) justícia no ens ha donat massa motius per a que en confiem, però encara em resistisc a perdre l’esperança. Mentre, només ens queda seguir assenyalant al(s) culpable(s), i exigir –quina tristesa i quina ràbia, haver de fer-ho encara a aquestes alçades-- que es posen en marxa tots els mitjans per ajudar a qui més ho necessita. Moltes gràcies i una abraçada!
EliminaDius que t'ha costat parlar-ne, però quan ho has fet, ho has fet molt bé i en la mesura justa, sense oblidarte de res. No es pot dir millor del que ho has dit.
ResponEliminaI moltes gràcies per les fotos... la natura i el paisatge sempre és un bàlsam contra la pena.
Moltes gràcies, Carme... No m’està resultant gens fàcil pair aquesta situació; primer que tot hi ha, lògicament, el sobtat i devastador impacte de la catàstrofe, les morts i les pèrdues. Però són tantes les barbaritats, mentides i estupideses que hem hagut d’escoltar des de llavors, és tanta la inutilitat, la incompetència i la pocavergonya dels responsables de tot plegat, que costa trobar un moment de respir i no deixar-se dur per una ràbia irracional. Em tem que aquests sentiments ens han de durar encara molt –no ens ho posen gens fàcil, francament--- però no queda més remei que mirar més enllà, perquè la feina que hi ha per davant és immensa i la dimissió (i tan de bo que la presó), tot i necessàries, no son ni de bon tros suficients. Tan de bo que obrim els ulls, encara que haja estat a un preu tan alt com aquest... Abraçada i moltes gràcies a tu (sort tenim de la natura, i també de la bona gent...)
EliminaComparteixo aquesta sensació de dol pel desastre i d'indignació per la irresponsabilitat d'una gestió que els hauria de fer vergonya si no fos que no en tenen gens, de tan pocavergonyes que arriben a ser els "nostres" polítics.
ResponEliminaToca alçar-se, és clar, i, estic del tot d'acord amb tu, això també hauria d'incloure, més enllà de les justes reclamacions econòmiques, les imprescindibles reclamacions de responsabilitats polítiques. Tot i que tampoc tinc gaires esperances (tal com funciona la justícia espanyola) que ho paguin als jutjats, espero que almenys ho paguin a les urnes.
Abraçades!
Moltes gràcies, Mac. A molts de nosaltres, la mediocritat dels nostres governants –el PP ara mateix i sobretot, però convé no oblidar que amb la complicitat imprescindible de Vox—no ens ha agafat per sorpresa, però el nivell d’ineptitud i d'indecència que exhibeixen està superant qualsevol expectativa, i això que em tem que encara no ho hem vist tot... M’agradaria pensar que els valencians i valencianes tindrem com tu dius la capacitat de posar a cadascú al seu lloc quan arribe el moment: a uns per la seua responsabilitat directa –i des del meu punt de vista, inapel·lable-- en les morts, i als altres per la seua evident incapacitat per ajudar als damnificats fins i tot setmanes després de la catàstrofe. Però igual que passa amb la justícia, no puc dir que els antecedents siguen massa esperançadors. I amb tot, caldrà –diguem-ho de nou—alçar-se: ajudar als qui pateixen, seguir assenyalant els culpables i exigint que ho paguen, però també denunciant que aquest “sistema” que ens nega els recursos que ens pertoquen, que ens condemna a un estatus pràcticament colonial i que ha estat incapaç de protegir la nostra gent, no és la solució sinó una part substancial del problema. Salut, abraçada i endavant!
Elimina