"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimarts, 13 d’abril de 2021

Verd primavera



La meua terra no abunda ni en planures extenses ni en verdors excessives. I amb tot, no està de més recordar que hi ha moments en que les primeres, que algunes en tenim, són capaces de vestir-se amb les segones i mostrar un aspecte esponerós que evoca, ni que siga vagament, paisatges més propis d’unes altres latituds. Aquest cap de setmana d’oratge insegur, prolongat a dilluns per obra i gràcia del Pare Sant Vicent, ha donat per a perseguir flors i pujar alguna muntanya, però també per tornar a recórrer, sota una pluja amable i entre messes noves i masos vells, la singular Vall de Polop, la més occidental de les partides alcoianes, nexe vital d’unió entre el Carrascal i la Mariola i punt de naixement del riu del mateix nom. Feia molt de temps --diria que d’ençà que vaig escriure sobre els camins que la travessen “vorejant les caseries i els amplis secans, cercant els brolladors recòndits i els colls més oportuns, atansant-se a bancals i forns de calç oblidats”-- que no m’acostava a aquestes foies i al seu mosaic bellíssim de sembradures, masos i pinars. I m’ha agradat fer-ho precisament ara, entre el verd prometedor del cereal i els brots tendrals dels xops omnipresents que algú, fa ja molts segles, va decidir triar per donar nom a aquestes terres: no sempre calen flors per adonar-se’n que, per fi, tot és primavera, i tota fulla verda eternament. 
 




A la Vall de Polop està duent-se a terme, des de fa un parell d’anys, un projecte de reintroducció de xoriguers petits (o grillerets, com sembla que eren coneguts en les comarques veïnes), i la visita de dissabte, a més de gaudir dels paisatges, tenia com a objecte veure si alguns del prop d'un centenar de polls alliberats el 2019 i el 2020, en retornar del seu llarg i perillós viatge migratori, comencen a instal·lar-s’hi per criar en les cases de la zona. Amb condicions d’observació que no eren les millors i amb dificultats per distingir-los dels xoriguers comuns, els resultats van ser pel moment inconcloents. Hi tornarem.








10 comentaris:

  1. Que bonica, aquesta primavera tan verda!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo la trobe preciosa, Carme :) No n'estem acostumats a aquestes verdors per ací; per això encara ens criden més l'atenció...

      Un amic em fa notar, a les xarxes socials, que potser tanta verdor --sense rastre de roselles ni d'altres espècies típiques dels secans mediterranis-- siga almenys en part deguda a l'ús d'herbicides, que es fan servir ara extensivament a les sembradures; tot i que encara és un poc prompte per a moltes d'aquestes plantes messegueres, no ho puc descartar, però n'estaré pendent: no seria la primera vegada que la bellesa ens amaga una cara perversa... Salut i una abraçada!

      Elimina
  2. Preciós veure aquests verds per tot arreu.
    Que "monos" els xoriguers petits, tot i que a la foto sembla que estiguin una mica espantats.

    Aferradetes!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo també els trobe molt boniquets, els xoriguerets. Un poc espantats --crec que jo també ho estaria--, i esperant també que se'ls pose el menjar. El que és innegable, és que són gregaris: tots ben juntets, pel que puga passar ;) Salut i una abraçada!

      Elimina
  3. Veig que estan una mica espantats els xoriguers de l’última foto, tan lleig ets?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per als estàndards estètics d'un xoriguer petit, em tem que sóc un autèntic monstre. Per als de la nostra espècie, doncs he recollit opinions bastant diverses ;) Salut i moltes gràcies!

      Elimina
  4. Uns verds encoratjadors que conviden a la passejada, confiem que aquest xoriguers també els hi vegin així !.
    Bon dia :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. La muntanya és la muntanya, però m'agrada molt caminar per aquestes zones de cultiu, m'encanta el seu paisatge en mosaic i tota la història (i les històries) que guarda. I quant als xoriguerets, caldrà insistir encara, però vull creure que, al remat, hi trobaran tot el que necessiten per a viure... Moltes gràcies, salut!

      Elimina
  5. Llarga vida als xoriguers. I al Clar País!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Amb pluja per atzar, amb algun cop de vent, que el nostre clar país acabe també sent el seu :) Salut i una abraçada!

      Elimina