"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dilluns, 3 de març del 2025

No només plantes


Sovint, quan viatgem, allò que ens resulta més xocant no és necessàriament el que desconeixem: trobar (inesperadament o no) alguna cosa familiar en un context distint a aquell al què n'estem acostumats, pot resultar igualment sorprenent, i en ocasions fins i tot més. No puc dir que el cas dels aufranys, de l'extraordinària abundància dels quals a Socotra ja n'havia llegit alguna cosa abans d'anar-hi, m'agafara d'improvís, per bé que venint d'un lloc en el què l'espècie és encara una raresa --al País Valencià, on va arribar a extingir-se cap al 1970, a penes comença a recuperar-se lentament, amb menys d'una vintena de parelles que hi nidifiquen-- veure'ls literalment pertot arreu, i en especial alimentant-se de deixalles pels carrers de la ciutat, arribava a ser un poc impactant. Si que em va desconcertar bastant, en canvi, que una de les primeres aus que vam tindre ocasió de veure a poc d'arribar a Hadiboh fora la fotja banyuda, en perill d'extinció a casa nostra i que no sabia que vivia també a l'illa. Després he sabut que els primers exemplars de l'espècie es van documentar a Socotra a principis de 2020, on probablement hi van arribar des de l'Àfrica Oriental a causa d'una sèrie de tempestes tropicals que van tindre lloc els mesos anteriors; des de llavors, unes quantes parelles s'han instal·lat a l'aiguamoll de Sirhan --el mateix on les veiérem nosaltres-- i han començat a reproduir-se.


Malgrat la meua innegable debilitat pel món vegetal --ja vaig deixar dit en el seu dia que un dels principals motius per voler visitar Socotra van ser precisament els seus famosos dragos-- cada volta més tendisc a reconèixer-me com a naturalista, en el sentit més ampli del concepte. I si la flora socotriana resulta excepcional per molts sentits, no ho és menys la seua fauna, tant terrestre com marina, amb alguns grups com el dels caragols terrestres o els dels rèptils en els què el percentatge d'espècies exclusives supera el 90 %. Malauradament, uns pocs dies recorrent un lloc tan singular no dona més que per fer-se una idea general de les seues característiques, i tampoc puc dir que, pel que fa a les qüestions faunístiques, m'haguera preocupat massa per recollir un poc més d'informació prèvia al viatge. La qual cosa no lleva per a que tractara de fixar-m'hi en la mesura possible en tot allò que ens anava sortint al pas, i especialment --ja ho heu vist, més amunt-- en les aus, perquè, a més de ser indiscutiblement més fàcils de veure que altres animalets, vam tindre la sort de poder comptar amb el company Dani Valverde i el nostre guia local Mansour, tots dos ornitòlegs experts i entusiastes, que ens van anar il·lustrant sobre els ocells que anàvem veient (o intuint, segons el cas) al llarg del nostre recorregut. Animals (com les plantes, l'aigua, les roques, les muntanyes i els humans que les habiten) que, en tot cas, només poden ser realment entesos com a part d'un conjunt del qual formen part indestriable; notes en una extraordinària partitura, diversa i complexa, de la què potser acabarem per no recordar cap concreta melodia, només l'emoció d'haver-la pogut viure. 





Aprofite aquests dies de pluja (i de baixa post-operatòria) per recuperar algunes notes i imatges del viatge a Socotra de l'octubre passat què, per diferents raons, havia anat deixant pendents i que malgrat el temps transcorregut no em resistisc a deixar escrites a la Línia: no sempre resulta fàcil compatibilitzar la mirada pretesament holística del naturalista amb l'impuls taxonòmic de posar-li un nom a tot allò que registrem, però anirem fent per reeixir. I com sempre, per si teniu curiositat: a banda dels aufranys (als qui els socotrians anomenen sow'iydo en la seua llengua; feu una ullada a aquest magnífic treball si teniu curiositat per saber-ne més de l'espècie a l'illa) i les fotges banyudes, les demés imatges són d'un curiós carranc d'aigua dolça (Socotrapotamon socotrensis), el camaleó de l'illa (Chamaeleo monachus), dues espècies de dragonets (Pristurus insignis i P. sokotranus), la tórtora riallera (Spilopelia senegalensis ssp. sokotrae), el zosterop (Zosterops socotranus) i el sit (Emberiza socotrana) endèmics, la subespècie local de la piula becllarga (Anthus similis ssp sokotrae), el pardal de l'illa (Passer insularis), una colònia de corbs marins (Phalacrocorax nigrogularis) i un grup de mascarells bruns (Sula leucogaster ssp plotus) als penya-segats de la platja de Shu'ub, i una parella d'estornells de Socotra (Onychognathus frater), difícils de distingir dels de Somàlia, freqüents també a l'illa. Gràcies a tots ells per tindre la bondat de posar-se a tir de càmera...





4 comentaris:

  1. Doncs sí que és interessant veure també la fauna dels llocs que visites. Per a mi són animals "raros" i molt bells, potser pel meu desconeixement gairebé de tots ells.
    Les fotos precioses, tots han posat molt bé. ;-)

    Aferradetes, Pep.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segurament, si no haguera estat per l'entusiasme i els coneixements ornitològics de Dani i Mansour no els haguera fent tant de cas als animals (en molts casos, de fet, probablement ni me n'haguera assabentat de que hi eren), però em va agradar molt poder anar-los descobrint, i conèixer també una mica més aquest aspecte de Socotra al què no li havia prestat massa atenció abans de viatjar. Més encara, perquè molts d'ells no viuen a cap altre lloc del món: entre "socotranus", "socotrense" i "sokotrae", ja es veu que els qui els van descriure no es van complicar molt amb els noms ;) Moltes gràcies, Paula, i una abraçada!

      Elimina
  2. Et felicito pel teu interès en la fauna -suposo que també en tot el fet natural que ens envolta. Gràcies per exposar-los a la nostra contemplació. Nosaltres observem ocells als aiguamolls d'Altafulla-Torredembarra. I els que acudeixen a menjar als petits jardinets que tenim.
    Vam tenir un colom blanc de cua estarrufada que va estavellar-se contra la finestra de casa. Va quedar cec i amb el coll una mica tort. En els anys que el vam tenir, ja se sabia buscar menjar i aigua i feia servir el bec de bastó per guiar-se. Quan va néixer una neneta a casa, ell va arribar a sentir gelosia, se li notava.
    Salutacions i bona feina.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Olga :) En efecte, amb els anys tendisc més a veure d'entendre el conjunt per damunt dels detalls, però reconec que l'observació d'ocells --malgrat la meua miopia impeninent-- segueix sent una activitat que em resulta especialment plaent i relaxant, i sense necessitat d'anar-me'n massa lluny: veure cada hivern els pit-rojos que venen a passar-lo al pati de casa encara m'emociona...
      Preciosa la història del colom, un ocell que no mereix --sense negar que a voltes pot ser un poc molest quan abunda massa-- la mala fama que ha acabat assolint als nostres dies, i que a més a més de ser més espavilats del que la gent es pensa, són tot un prodigi d'adaptabilitat. Jo vaig crèixer envoltat de canaris, que criava el pare a les golfes de casa (a Alcoi en diem porxi) fins que la mare es va cansar de netejar i els va haver de fer fora quasi tots; segur que alguna cosa té a veure tot això amb la meua reconeguda biofília... Una abraçada, salut i moltes gràcies

      Elimina