Passeig primaveral pel cor de Mariola i la seua fillada de fonts que corren, amb la idea principal de veure com avança enguany la temporada d’orquídies, però no solament això. Fins i tot havent-la caminat tantes vegades, la serra sempre guarda alguna cosa per mostrar, i més encara en aquesta època de l’any. Tant, que al llarg de tot el dia no em puc treure del cap un pensament: si el pas del temps ens ha de fer colors, que siguen, si pot ser, com els d’aquesta esplèndida primavera mariolenca.
Incidentalment: en haver aprofitat el dilluns de la festa de Sant Vicent Ferrer per a fer aquesta ja tradicional visita orquidofílica a la Mariola, l’apagada elèctrica em va agafar de ple, encara que jo no me’n vaig assabentar --no estava molt pendent del mòbil, i no és estrany per aquestes serres quedar-se de tant en tant sense cobertura-- fins unes quantes hores després, quan vaig tornar al cotxe i vaig posar la ràdio. Com li deia després a un amic al facebook: que l’apocalipsi t’agafe mirant flors a la muntanya no sembla el pitjor pla per a una fi del món...
Sembla que a l'hivern tanquem els ulls i quan arriba la primavera, amb tota l'explosió de colors, és com si naixéssim de nou.
ResponEliminaAquí tret d'algunes companyies de telèfon, no es va notar res de res... m'encanta saber que la fi del món no compta amb nosaltres...;-)
Bona primavera!
Aferradetes, Pep.
Realment és així, Paula... I no és estrany, per això, que la nostra espècie haja fet d’aquest renaixement data senyalada cada any des de temps immemorials. I encara que estic segur que eren eminentment pràctics --la primavera com el final del fred, la foscor i les estretors de l’hivern---, estic convençut que també eren sensibles a la seua bellesa...
EliminaDe vegades, l’aïllament –en el meu cas, purament circumstancial; en el vostre,
etimològicament estricte-- té també els seus avantatges... ;) Feliç primavera i una
abraçada gran!
No es necessita electricitat per mirar les flors.
ResponEliminaQuina primavera aquesta! Excepcional!
Una abraçada.
A mi també em sembla una primavera excepcional, Carme: potser és pels anys especialment eixuts dels què venim, o ves a saber per què, però cada volta que isc al camp aquestes setmanes --no em cal ni la muntanya; en tinc prou amb els camps i els marges que hi ha al costat de casa--- m’agafa el que podria anomenar com una versió naturalística de la Síndrome d’Stendhal. I efectivament, no cal electricitat; només mantindre els ulls oberts... Salut, abraçada i moltes gràcies! (i feliç primavera, també)
EliminaBona primavera, però pense que encara fan falta més plujes. Abraçada. Querola
ResponEliminaDe pluja mai no en tindrem prou, Jordi, així que tan de bo que encara ens en caiga alguna més abans que arribe l’estiu. Sobretot ara, que ja han passat Festes d’Alcoi 😉 Salut i abraçada!
Elimina