Boreal (I)

Aproximadament la meitat del territori de Finnmark --el més septentrional dels comtats en què es divideix Noruega i part rellevant del país dels samis-- se situa més enllà del denominat límit arbori, a partir del qual les condicions climàtiques, ja siga per efecte de la latitud o bé de l’altitud, no permeten el creixement dels arbres i on és la inclement i fascinant tundra qui domina el paisatge. Allà on poden viure, els boscos estan quasi sempre dominats, en aquestes terres boreals, pels rústics bedolls pubescents, als quals acompanyen sovint altres espècies com ara el pins rojos, els verns pilosos o les moixeres de guilla. A mesura que s’avança cap al nord o s’ascendeix a les muntanyes, les formacions forestals van aclarint-se i els arbres es fan cada vegada més petits i escassos; diferents espècies arbustives de salzes, verns i bedolls comencen a dominar el paisatge fins que, en fer-se encara més extremes les condicions de vida, també elles acaben deixant pas als matollars oberts, les frugals pastures i, finalment, les pertinaces formacions dominades per molses i líquens.

La rodalia de la ciutat d’Alta alberga alguns dels millors boscos d’aquesta banda de Noruega. Situada junt l’intricat fiord que porta el seu nom i amb un clima relativament temperat per a la seua situació, els diferents veïnats que la formen s’escampen entre la costa i el llit de l'Altaelva (el riu d’Alta, Álttáeatnu en sami) per donar lloc en conjunt al principal nucli urbà de Finnmark, amb més de quinze mil habitants. Alta representa, per això, un punt de partida idoni per a recórrer aquesta regió de boscos esponerosos i paisatges extraordinaris, en la què el nostre programa de viatge havia previst que coneguérem dos dels seus indrets més singulars: l’impressionant congost de Sautso, excavat pel riu d’Alta als sediments que conformen l’altiplà de Finnmarksvidda i considerat com el canyó més extens del nord d’Europa; i el cim de Haldde (o Haldetoppen), a 904 m d’altitud, i on el 1899 es va construir el primer observatori conegut d’aurores boreals, per a l’estudi de les quals Alta té reputació de ser una ubicació idònia per la netedat del seu cel. Un senzill però confortable hotel, a pocs minuts de l’emblemàtica catedral de la ciutat, inspirada precisament en les llums del nord, constituirà doncs la nostra base durant uns dies.

El camí que porta fins a l’estret de Sautso (Čávžu), també conegut com a Canyó d'Alta, comença al paratge denominat Gargia, a uns 25 quilòmetres d’Alta i fins on es pot accedir fàcilment amb cotxe. De fet, la primera part del nostre recorregut discorre per una pista de terra que coincideix amb la ruta històrica que porta fins a Kautokeino (Guovdageaidnu) a través de la serralada de Bæskades, i pot fer-se també amb vehicle fins arribar a l'àrea d'aparcament des de la què surt el sender que mena fins el congost. En el nostre cas, però, ens vam inclinar per deixar els cotxes al primer punt i fer a peu aquest tram de pujada, tot travessant un preciós bedollar entapissat de nabius, cornellers nans i camarines. A mesura que s'ascendeix, i tal i com s’ha dit abans, els arbres es fan cada volta més escassos fins que, en abandonar finalment la pista, el paisatge apareix ja dominat per una tundra arbustiva de salzes i bedolls nans que alterna amb àrees obertes de pastures, torberes i brugueres baixes. La sendera, ben marcada per l'ús freqüent, avança travessant ocasionalment aiguamolls i rierols fins dur-nos finalment, després d’una abrupta baixada, fins el punt on tindríem el congost més a prop: un impressionant mirador sobre l’estret obert pel riu, que ofereix des de l'altura unes vistes realment corprenedores, i que després he sabut que va ser també escenari d'un acarnissat conflicte amb la població sami local per la construcció d'una pressa aigües amunt del lloc on ens trobem. En tot cas, ens prenem el nostre temps per gaudir del paisatge --tardoral de bestreta-- abans de mamprendre la tornada pel mateix camí pel què hem vingut i tancar, després d'atipar-se de nabius i amb els peus a remulla al riu de Gargia, un preciós recorregut que no arriba en conjunt als tretze quilòmetres i que va pagar sobradament la pena; tant, que és difícil no plantejar-se com seria recórrer-lo a l'hivern.

Amb la intenció, probablement vana, de no fer-ho massa llarg ni molt pesat, deixe per a una altra entrada la segona part de la nostra estada a Alta i el final del viatge a Noruega, que ja veieu que em va deixar també una profunda petjada: per la bellesa esglaiadora del país, pel que tenia --deixeu-me que ho diga així-- d'assignatura pendent a la meua llista de desigs, i també i com sol ser afortunadament habitual en aquests casos, per haver-ho pogut compartir amb un grup de gent esplèndida que ho va fer tot molt més senzill i de qui veig que encara no he dit res. Així és que tant a qui ja coneixia d'abans (Pako i Rafa, per suposat, i també Ana i Virginia) com a qui vaig tindre el gust de fer-ho en aquells dies (Juan i Juan Diego, pare i fill, Eloisa i Carles), moltes gràcies per tot, i fins a la pròxima.