Va fent camí la primavera a Aitana, i amb la faena de redacció del llibre bastant avançada (pràcticament només em queda per enllestir l'última part, això és, la introducció), he començat a posar un poc d'ordre a la que hauria de ser-ne la part gràfica: després d’anys de recórrer la muntanya, i fins i tot havent-ne descartat moltes per no arribar a una qualitat mínima acceptable, no puc dir que no compte amb una provisió d'imatges suficient per triar i garbellar. Sempre queda, però, algun buit per reomplir o alguna vista que convé posar al dia, com tampoc no sobra mai insistir sobre algun indret o recorregut del qual dispose de menys informació o que he sovintejat més en altres èpoques de l’any. Així que aquest seguira sent el pla per a les pròximes setmanes: la primavera, potser no tan ufanosa com en algunes ocasions però molt més que en moltes altres, va obrint-se pas pertot arreu; però com que el temps és limitat i no es pot abastar a tot, la destinació prioritària de les meues pròximes caminades seguirà sent, ara com ara, la mare Aitana de la dura pedra. I la veritat, en vista del que es veu, tampoc no puc dir que em sàpiga molt mal.
Oh mare Aitana de la dura pedra.
Oh sacra Aitana de la guerra, dies
venen amargs, llesquen la dura pedra.
Oh lloc de fred, oh lloc intacte encara.
He abandonat mare i pare per tu.
M'aclame a tu, i m'arrapava a tu,
genolls de pedra i turmells de música.
Oh mare Aitana del braó potent,
la de l'esguard que fita velles terres.
Perquè has patit moltíssim, mare Aitana.
I has vist anar-se'n els teus millors fills
que ara retornen carregats de versos.
Canten per tu perquè han plorat moltíssim.
Sempre enyorant-te, recordant-te sempre.
Mare rupestre, oh vella i dura mare.
Vicent Andrés Estellés, "Aitana" (Mural del País Valencià)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada