Fum de la terra

A casa sempre se li ha dit 'ferrimusterri', com sembla que passa --amb alguna vacil·lació cap a la variant ferribusterri, que és la forma que recull Eugeni Reig-- per tota la contornada alcoiana. Sembla clar que aquest nom, com d'altres molt similars (fumisterris, fumisterra o fumdeterra, per exemple), i fins i tot el propi epítet botànic del gènere (Fumaria), té el seu origen en el llatí fumus terrae, fum de la terra. Però la cosa ve de més lluny, perquè al mateix grup de plantes, en grec, se'l coneixia com kapnos (καπνός), que també vol dir "fum". Altra cosa fóra tractar d'esbrinar el perquè d'aquesta estreta i antiga vinculació entre fum i planta, perquè d'explicacions sembla haver-ne per a tots els gustos: des de qui ho atribuïa al llagrimeig que provoca el seu suc en aplicar-lo als ulls (“que ni más ni menos que el humo los muerde y prouoca a lagrimas”), a qui defensava que la planta 'neix' a partir de les emanacions de vapors que emet la terra després de la pluja, els quals acaben condensant-se per donar lloc a les esponeroses fulles de les fumàries; de les quals, per aquesta mateixa raó, també es deia (ho indica Fra Miquel Agustí en el seu “Llibre dels secrets de agricultura, casa rustica y pastoril”) que venien “de putrefacció”. Res no puc dir dels efectes lacrimògens del suc de ferrimusterri: em disculpareu al meua escassa vocació empírica pel que fa al cas, però m'estime més no provar-ho pel que poguera passar. Però si que puc assegurar que la seua gènesi no pot explicar-se, científicament parlant, a partir de cap condensació dels eteris vapors nascuts de la terra. Científicament parlant, perquè si fóra poèticament, que en parlàrem –deixeu-me dir-ho així--, no en tinc cap dubte que seria, aquesta, l'explicació que triaria. I a més, em recorda a  Raimon...

A les nostres terres poden trobar-se fins a 20 espècies de Fumaria, diferenciables entre elles per la grandària i el color de les flors i per les característiques dels sèpals i els fruits. Les més freqüents, però, són F. officinalis, de flors rosades i habitual en caps i jardins; F. capreolata, de flors blanques i relativament grans, i F. parviflora, totes elles pròpies de terrenys frescs i molt nitrificats. En l'extrem contrari hi hauria la rara F. munbyi, una espècie pròpia del nord d'Àfrica l'única població ibèrica de la qual apareix a les Illes Columbretes. A més dels derivats de 'fum de la terra' als quals s'ha fet referència abans, la majoria d'elles reben també noms com ara gallerets, peuets o colomines (o herba dels coloms), tots ells per evocar les seus flors aquestes formes, o també julivert bord pel tipus de fulla, que recorda les d'aquesta planta.